Arxiu de la categoria: Cinema

D’Omar Sharif a Borís Pasternak

Publicat el per
Respon
Omar Sarif: sempre serà el Doctor Zhivago...

Omar Sarif: sempre serà el Doctor Zhivago…

Hi ha deutes impagables, com els que els habitants del segle XX hem contret amb el cinema. El setè art ha marcat moltes vides, ens ha fet conèixer món força més enllà del que hem vist en els viatges, ens ha descobert civilitzacions, éssers, individualitats i paisatges, ens ha ensenyat, instruït i educat, ens ha mostrat el rostre ocult dels éssers, ens ha posat a límit les sensibilitats i els sentiments i, entre altres coses, ens ha fet entendre què és l’art total quan es fusionen arts visuals, música, interpretació, tecnologia, imaginació, humanisme, ficció i realitat. També ha creat miratges, perquè el cinema, on tot és mentira, ha construït grans realitats que, fins i tot, han superat la ficció i ha contret els seus deutes amb altres formes de creació com la literatura.

El cinema ha posat cara a personatges que s’han convertit en icones universals. Peter O’Toole serà sempre Lawrence d’Aràbia; Elisabeth Taylor i Richard Burton, Cleòpatra i Marc Antoni; Viven Leigh, Escarlata O’Hara; Vanessa Redgrave, el rostre i el cos d’Isadora Duncan; Warren Beatty és el periodista i escriptor John Reed; Robert Redford serà sempre el gran Gatsby; Marlon Brando, el vell Padrino; James Bond té el rostre de Sean Connery – i les suplantacions no li arriben a la sola de la sabata. Per a mi – i és una idea àmpliament compartida -, Omar Sharif sempre serà el Doctor Zhivago.

Borís Pasternak

Borís Pasternak

Rodada el 1965 sobre la novel·la de l’escriptor rus i premi Nobel, Borís Pasternak (1890-1960), Doctor Zhivago, aquesta història – … sí, història… – apassionant sobre la revolució, els ideals, el desengany, l’amor i la vida constitueix un dels grans clàssics del segle. Sharif encarna Zhivago, alter ego de Pasternak que hi va abocar idees, records i la història d’amor viscuda amb la traductora i escriptora Olga Ivínskaia.

Olga Ivínskaia, Borís Pasternak i Irina, filla d'Olga.

Olga Ivínskaia, Borís Pasternak i Irina, filla d’Olga.

L’escriptor va emprendre’n la redacció el 1945 i la va enllestir deu anys després. La història col·lectiva queda reflectida en el relat de la Primera Guerra Mundial, la Revolució d’Octubre i la guerra civil que va convertir Rússia en la URSS, en el sofriments de la població, en l’anunci de la fi de la vida privada –una de les escenes més impressionants tant del text com del film, en el rebuig de la poesia lírica enfront de l’èpica del realisme socialista (Zhivago era metge i poeta). La personalitat de Pasternak s’hi reflecteix, més enllà dels fets històrics i de les circumstàncies personals amb la veracitat i la versemblança de l’experiència de l’ésser humà i de l’escriptor entusiasmat inicialment per l’esperança d’una societat nova i al cap de pocs anys pel desengany del fracàs d’una política que va abocar el país a llargues dècades de dictadura totalitària que també li va tocar patir.

Zhivago cau presoner dels partisans...

5601_38842

El destí de la novel·la mostra, una vegada més, que la realitat supera la ficció. El manuscrit de Doctor Zhivago va sortir clandestinament de la URSS i va ser publicat per primera vegada en italià per l’editorial Feltrinelli el 1957, i un any més tard, en rus – fora del país – i en anglès. L’any següent Pasternak va ser Premi Nobel de Literatura, però es va veure forçat a renunciar-hi. Traduïda a un gran nombre de llengües, Doctor Zhivago no es va poder llegir al seu país fins 1988.

La primera edició va ser publicada a Itàlia, per l'editorial Feltrinelli (1957)

La primera edició va ser publicada a Itàlia, per l’editorial Feltrinelli (1957)

Enmig d’aquests avatars, Omar Sharif sempre serà el Doctor Zhivago i per assimilació Borís Pasternak, tot i que el físic eslau de l’escriptor és radicalment oposat al bru mediterranisme de l’actor. De la mateixa manera, la meravellosa Julie Christie dels anys seixanta serà sempre Larisa Fiódorovna, la Lara de la música igualment inoblidable.

Julie Christie, Larisa Fiodórovna

Julie Christie, Larisa Fiodórovna

Els rostres dels actors esdevenen les imatges que van més enllà de l’atractiu de l’impacte visual. Ens remeten als relats i als valors que han protagonitzat i que hem incorporat al nostre imaginari col·lectiu i personal. Tant és que la biografia de Sharif transiti per episodis d’afanys, fortuna i dissort fins haver arribat a la pèrdua absoluta de la consciència. L’alzheimer fa estralls, sí, però ningú no ens pot prendre aquella expressió de joia i d’esperança de Zhivago quan, camí dels Urals, queda meravellat per la llum que es filtra per l’espessor d’un bosc al llindar de la primavera.

JACQUES MONORY EN BLAU CINEMA

Publicat el per
Respon

Unknown-3

Durant el temps que la Fundació Stämpfli presentà el seu primer accrochage a la planta principal, hi havia un quadre que m’atreia irremissiblement. Era una obra de gran format, fosca, on un enorme revòlver apunta directament a l’espectador i una escultura d’aparença clàssica amb els ulls tapats rau mig acotada i d’escorç en una posició no precisament convencional. L’obra és, com tantes altres, un enigma; els seus elements no són fàcils d’entrellaçar i, no obstant això, el conjunt denota una figuració onírica, un malson en colors de cinema negre, una pantalla fosca on destaquen els elements figuratius a manera de fulguració de somni neguitejant. Hi predomina una gama cromàtica singular: un fosc que recull tots els elements de l’escena i un blau omnipresent en cadències i matisos del que l’artista se serveix per perfilar la narració que ens proposa. Fins aquí la descripció de l’enigma. És un quadre de Jacques Monory que forma part de la col·lecció permanent de la Fundació Stämpli.

foto2

Unknown

L’obra de Jacques Monory forma part del gran corrent de la figuració narrativa europea que a partir dels anys seixanta deixa emprempta pròpia en l’art continental del segle XX enfront del PopArt de manufactura nordamericana. El tractament de les mitologies visualment preeminents en la vida quotidiana de la contemporaneïtat – les icones publicitàries, els cartells anunci, el cinema… –dels del posicionament crític de l’artista configuren el conglomerat d’aparences i llenguatges conegut amb aquest nom. Figuració perquè defugen explícitament la dissolució de la forma en el tractament formal; narrativa, perquè pretenen donar compte d’una determinada successió de fets enfront dels quals l’artista es posiciona explicant-ne la seva visió. És a dir, la narració. La forma al servei de la narració, sempre subjectiva i mai no exemplta ni d’esperit crític ni de compromís conceptual.

Unknown-2

La trentena d’obres que configuren la mostra Monory ‘Mon cinema’, cinquena temporal produïda i organitzada per la Fundació Stämpfli als espais 2 i 3 de la seva seu, han estat realitzades en l’ample període que transcorre entre 1968 i 2012; més de cinquanta anys de dedicació, que vol dir més que mitja vida: una vida sencera en la pràctica de l’art. Fotògraf i cineasta a més de pintor, Monory treballa les arts visuals de forma indestriable, de manera que els empelts de fixació de la imatge fotogràfica i la successió de plans narratius configura una composició que sovint remet a les seqüències cinematogràfiques. El títol de Mon cinema no és gratuït, doncs. L’artista ha triat un conjunt d’obres relatives vinculades a la temàtica del més pur cinema negre: revòlvers, cotxes, noies, franctiradors, tigres… A la sala 3, encara, les seqüències del film de Monory, Ex, reblen el discurs narratiu proposat.

foto5

Però tot això no fóra prou aportació si no vingués presidit per una molt concreta tonalitat amb què Monory tenyeix la pràctica totalitat de la seva obra. Es tracta d’un blau directament emparentat amb La nit americana – el film dins del film i, a més, el color de la nocturnitat fictícia en tècnica emprada pel cinema per filmar de dia escenes de nit. Dos dels blaus més coneguts de l’art contemporani són el blau Klein – més semblant al nostre Blau Cau – i el blau Monory, patentat, aquesta tonalitat d’obscura claredat blavissa.

images

Jaques Monory, noranta-un anys d’una joventut de mirada ingènua i agraïda, va poder presidir l’obertura de l’exposició Mon cinema. Ha donat tota mena de facilitats per al muntatge i l’exhibició de la pel·lícula que va dirigir. A la vista dels quadres presentats es pot assegurar que la Fundació Stämpfli ha jugat la carta en favor de de la figuració narrativa obertament, i aquest fet la singularitza d’entre el conjunt actual. Monory, en blau cinema, blau americà, és una altra opció dins de les estètiques de la contemporaneïtat que juntament amb Erró o Villeglé han construït un llenguatge capaç de narrar les visions de mig segle.

Unknown-1

SITGES PLATÓ. Un poble de pel·lícula

Publicat el per
Respon

Sitges plató

La trilogia de la història del cinema a Sitges es completa amb la recent publicació de Francesc Borderia sobre Sitges en tant que escenari de rodatge. Sitges plató. Després de El Retiro: cent anys de cinema (2009) i de Històries dels cinemes sitgetans (2011) arriba el tercer volum de la particular enciclopèdia cinematogràfica de Francesc Borderia sobre l’aportació del paisatge sitgetà al cinema Conradouniversal. Paisatge i, sovint, figures, perquè també entre els figurants hi ha hagut alguns centenars de figurants entre els habitants de la Vila, alguns amb nom propi; amb tot, el capítol que se’ls dedica és dels més despersonalitzat que es recorda.

Sitges plató de cinema és un recorregut per la filmografia produïda principalment entre els anys cinquanta i setanta que forma part dels records d’infantesa i joventut de l’autor. Borderia confessa obertament que la major part de títols que rememora «són fruit dels records que porto a dins des de la meva infantesa», als que s’afegeixen el noticiari de El Eco de Sitges i les converses amb amics i coneguts. Una vegada més, l’autor de la sèrie d’articles setmanals Des de la meva blanca pantalla publicats puntualment en aquest setmanari narra els records cinematogràfics en plàcid aiguabarreig amb la memòria personal. D’aquí que l’obra que en sorgeix ofereixi, alhora, records i evocacions personals entremesclada amb la crònica cinematogràfica i el seu extens saber sobre les circumstàncies de tot plegat.

El Sitges que esdevé plató cinematogràfic abasta paisatges exteriors i interiors. Sense oblidar mai l’inefable perfil de la postal, la Punta, Davallada, la platja de Sant Sebastià, l’Hospital de Sant Joan, Can Fals, el Cap de la Vila, el carrer de Sant Francesc, el carrer Major, el Racó de la calma, la Confiteria Massó, Terramar, l’Hotel Tròpic – la primera denominació de l’Hotel Romàntic – , el Xiringuito, el Cau Ferrat… No hi falta res en aquests indrets, alguns dels quals ens perm1eten recordar tal com érem. Però, curiosament, el nom de Sitges no solia sortir als crèdits. La Vila havia passat per diverses màscares i identitt de país petit europeu. Vam ser Cadiz,; en més d’una ocaió Can Falç per un cortijo sevillà; se’ns va confondre voluntàriament amb Menorca, evocant els altres blancs que, juntament amb els negres, arriben al tòpic de la blancor andalusa.

La nòmina de directors i actors és interminable. Entre els primers, Herbert Wilcox, Ignacio F. Iquino, Antonio Roman, Hugo Fregonese, Narciso Ibañez Serrador, Luis García Berlanga, Josep M. Forqué, Vicente Aranda, Jaime de Armiñán, Fernando Merino, Francesc Bellmunt, Enrico Coletti, entre altres. Els actors que ha deambulat pels carrers de Sitges, alguns han esdevingut mites i d’altres reposen al pou dels oblits: Errol Flynn, Douglas Fairbanks pare i fill, Juanito Valderrama, Dolores Abril, Silvia Solar, Conrado San Martin, Elena Espejo, Joan Fontaine – la inoblidable protagonista de Rebeca… – , Louis Jourdan, Agnes Moorehead, John Weissmüller, Anthony Perkins, Anthony Hopkins, Robert Wise, Quentin Tarantino, Buster Keaton, Robert Mitchum, Gregory Peck, Robert de Niro, Mario Cabré, Maribel Verdú, Sara Montiel, José Luis López Vázquez, Lali Soldevila, Michel Piccoli, Marisol, José Luis Ozores, Howard Keel, Alfredo Landa, … i Santiago Rusiñol, artista ocasional, entre altres.

Sitges plató de cinema ha estat prologat per Joan Yll fent la ficció de seguir una seqüencia cinematogràfica immers en el paisatge sitgetà i amb un final d’esperit crític: «La gran pel·lícula de Sitges, la que van començar a escenificar els nostres avantpassats, la trampegem nosaltres, i les generacions venidores no es podran adormir en els llorers si volen que aquest indret segueixi essent un poble de pel·lícula, amb tots els elements i responsabilitats que cal aportar per tal de que l’obra es trobi sempre entre les millors.» Ara per ara som un poble de pel·lícula en el que la realitat sempre supera la ficció.