Desconegut's avatar

Quant a QUADERN DE TERRAMAR Vinyet Panyella blogweb

Sóc dona d'arts i lletres. La cultura és una manera de viure. "Crear és viure dues vegades" (Albert Camus)

El Dimecres de Cendra de T. S. Eliot

200px-T_S_Eliot_Simon_Fieldhouse

Tal dia com avui, Dimecres de Cendra, té també el seu correlat poètic més enllà de la sàtira del testament dels Carnestoltes. És per això que m’agrada rellegir el poema de T. S. Eliot. L’he copiat íntegrament en versió anglesa i copio l’enllaç del poema recitat pel mateix Eliot.

Escrit entre 1927 i 1929 i publicat el 1930 per Faber & Faber, la primera edició de Ash Wednesday va tenir un tiratge de sis-cents exemplars signats a mà per l’autor. Edward Muir considerava que era la millor obra del seu autor. Segons Roz Kaveney, Eliot, a l’estil del Dant, assoleix les millors imatges en l’evocació de l’infern que no pas del cel, i a la darrera part del poema crea un paisatge medieval idealitzat a manera d’un llibre d’hores que convida més a la contemplació que a la pregària. Les referències literàries del poema són, a més del Dant, a Shakespeare i a la Bíblia. Per a  C. E.  Chaffin, l’obra no és tant una fugida del món del poeta sinó, pel contrari, la seva incardinació, molt més palesa als Four Quartets.

220px-T.S._Elliot_Ash_Wednesday_Cover

En català ha estat traduït per Alfred Sargatal i recentment editat per Adesiara (2014). La primera edició la va fer per a la col·lecció de L’Escorpí, d’Edicions 62 (1977).

DIMECRES DE CENDRA
I

Com que no espero tornar mai més
Com que no espero
Com que no espero tornar
A desitjar els dons d’aquest i les oportunitats d’aquell altre
Ja no m’empenyo en l’afany de tals coses
(Per què la vella àliga hauria d’estendre les ales?)
Per què lamentar
El poder esvanit del reialme habitual?

Com que no espero conèixer mai
La insegura glòria de l’hora positiva
Com que crec que no
Com que sé que no he de conèixer
L’únic veritable poder transitori
Com que no puc beure
Allà on floreixen els arbres i brollen les deus, car res no torna a ser

Com que sé que el temps és sempre el temps
I el lloc és sempre i només el lloc
I el que és real ho és només per un moment
I només en un sol lloc
M’alegro que les coses siguin com són i
Renuncio a la santa faç
I renuncio a la veu
Com que no espero tornar mai més
Per això m’alegro, perquè haig d’inventar quelcom
En què delectar-me

I prego a Déu que tingui pietat de nosaltres
I prego que pugui jo oblidar
Això que amb mi mateix discuteixo massa
I explico en excés
Com que no espero tornar mai més
Que aquestes paraules responguin
D’allò que és un fet, perquè no es repeteixi
Tant de bo el judici no sigui massa sever amb nosaltres

Com que aquestes ales ja incapaces de volar
No són sinó aspes per a batre l’aire
L’aire que ara és tan tènue i sec
Més tènue i sec que no pas la voluntat
Ensenyeu-nos a fer cas i a no fer cas
Ensenyeu-nos a estar tranquils.

Pregueu per nosaltres pecadors ara i a l’hora de la nostra mort
Pregueu per nosaltres ara i a l’hora de la nostra mort.

thumb_474__4

ash wednesday

Because I do not hope to turn again
Because I do not hope
Because I do not hope to turn
Desiring this man’s gift and that man’s scope
I no longer strive to strive towards such things
(Why should the aged eagle stretch its wings?)
Why should I mourn
The vanished power of the usual reign?

Because I do not hope to know again
The infirm glory of the positive hour
Because I do not think
Because I know I shall not know
The one veritable transitory power
Because I cannot drink
There, where trees flower, and springs flow, for there is nothing again

Because I know that time is always time
And place is always and only place
And what is actual is actual only for one time
And only for one place
I rejoice that things are as they are and
I renounce the blessed face
And renounce the voice
Because I cannot hope to turn again
Consequently I rejoice, having to construct something
Upon which to rejoice

And pray to God to have mercy upon us
And pray that I may forget
These matters that with myself I too much discuss
Too much explain
Because I do not hope to turn again
Let these words answer
For what is done, not to be done again
May the judgement not be too heavy upon us

Because these wings are no longer wings to fly
But merely vans to beat the air
The air which is now thoroughly small and dry
Smaller and dryer than the will
Teach us to care and not to care
Teach us to sit still.

Pray for us sinners now and at the hour of our death
Pray for us now and at the hour of our death.

II

Lady, three white leopards sat under a juniper-tree
In the cool of the day, having fed to satiety
On my legs my heart my liver and that which had been contained
In the hollow round of my skull. And God said
Shall these bones live? shall these
Bones live? And that which had been contained
In the bones (which were already dry) said chirping:
Because of the goodness of this Lady
And because of her loveliness, and because
She honours the Virgin in meditation,
We shine with brightness. And I who am here dissembled
Proffer my deeds to oblivion, and my love
To the posterity of the desert and the fruit of the gourd.
It is this which recovers
My guts the strings of my eyes and the indigestible portions
Which the leopards reject. The Lady is withdrawn
In a white gown, to contemplation, in a white gown.
Let the whiteness of bones atone to forgetfulness.
There is no life in them. As I am forgotten
And would be forgotten, so I would forget
Thus devoted, concentrated in purpose. And God said
Prophesy to the wind, to the wind only for only
The wind will listen. And the bones sang chirping
With the burden of the grasshopper, saying

Lady of silences
Calm and distressed
Torn and most whole
Rose of memory
Rose of forgetfulness
Exhausted and life-giving
Worried reposeful
The single Rose
Is now the Garden
Where all loves end
Terminate torment
Of love unsatisfied
The greater torment
Of love satisfied
End of the endless
Journey to no end
Conclusion of all that
Is inconclusible
Speech without word and
Word of no speech
Grace to the Mother
For the Garden
Where all love ends.

Under a juniper-tree the bones sang, scattered and shining
We are glad to be scattered, we did little good to each other,
Under a tree in the cool of the day, with the blessing of sand,
Forgetting themselves and each other, united
In the quiet of the desert. This is the land which ye
Shall divide by lot. And neither division nor unity
Matters. This is the land. We have our inheritance.

III

At the first turning of the second stair
I turned and saw below
The same shape twisted on the banister
Under the vapour in the fetid air
Struggling with the devil of the stairs who wears
The deceitul face of hope and of despair.

At the second turning of the second stair
I left them twisting, turning below;
There were no more faces and the stair was dark,
Damp, jagged, like an old man’s mouth drivelling, beyond repair,
Or the toothed gullet of an aged shark.

At the first turning of the third stair
Was a slotted window bellied like the figs’s fruit
And beyond the hawthorn blossom and a pasture scene
The broadbacked figure drest in blue and green
Enchanted the maytime with an antique flute.
Blown hair is sweet, brown hair over the mouth blown,
Lilac and brown hair;
Distraction, music of the flute, stops and steps of the mind over the third stair,
Fading, fading; strength beyond hope and despair
Climbing the third stair.

Lord, I am not worthy
Lord, I am not worthy
but speak the word only.

IV

Who walked between the violet and the violet
Who walked between
The various ranks of varied green
Going in white and blue, in Mary’s colour,
Talking of trivial things
In ignorance and knowledge of eternal dolour
Who moved among the others as they walked,
Who then made strong the fountains and made fresh the springs

Made cool the dry rock and made firm the sand
In blue of larkspur, blue of Mary’s colour,
Sovegna vos

Here are the years that walk between, bearing
Away the fiddles and the flutes, restoring
One who moves in the time between sleep and waking, wearing

White light folded, sheathing about her, folded.
The new years walk, restoring
Through a bright cloud of tears, the years, restoring
With a new verse the ancient rhyme. Redeem
The time. Redeem
The unread vision in the higher dream
While jewelled unicorns draw by the gilded hearse.

The silent sister veiled in white and blue
Between the yews, behind the garden god,
Whose flute is breathless, bent her head and signed but spoke no word

But the fountain sprang up and the bird sang down
Redeem the time, redeem the dream
The token of the word unheard, unspoken

Till the wind shake a thousand whispers from the yew

And after this our exile

V

If the lost word is lost, if the spent word is spent
If the unheard, unspoken
Word is unspoken, unheard;
Still is the unspoken word, the Word unheard,
The Word without a word, the Word within
The world and for the world;
And the light shone in darkness and
Against the Word the unstilled world still whirled
About the centre of the silent Word.

O my people, what have I done unto thee.

Where shall the word be found, where will the word
Resound? Not here, there is not enough silence
Not on the sea or on the islands, not
On the mainland, in the desert or the rain land,
For those who walk in darkness
Both in the day time and in the night time
The right time and the right place are not here
No place of grace for those who avoid the face
No time to rejoice for those who walk among noise and deny the voice

Will the veiled sister pray for
Those who walk in darkness, who chose thee and oppose thee,
Those who are torn on the horn between season and season, time and time, between
Hour and hour, word and word, power and power, those who wait
In darkness? Will the veiled sister pray
For children at the gate
Who will not go away and cannot pray:
Pray for those who chose and oppose

O my people, what have I done unto thee.

Will the veiled sister between the slender
Yew trees pray for those who offend her
And are terrified and cannot surrender
And affirm before the world and deny between the rocks
In the last desert before the last blue rocks
The desert in the garden the garden in the desert
Of drouth, spitting from the mouth the withered apple-seed.

O my people.

VI

Although I do not hope to turn again
Although I do not hope
Although I do not hope to turn

Wavering between the profit and the loss
In this brief transit where the dreams cross
The dreamcrossed twilight between birth and dying
(Bless me father) though I do not wish to wish these things
From the wide window towards the granite shore
The white sails still fly seaward, seaward flying
Unbroken wings

And the lost heart stiffens and rejoices
In the lost lilac and the lost sea voices
And the weak spirit quickens to rebel
For the bent golden-rod and the lost sea smell
Quickens to recover
The cry of quail and the whirling plover
And the blind eye creates
The empty forms between the ivory gates
And smell renews the salt savour of the sandy earth This is the time of tension between dying and birth The place of solitude where three dreams cross Between blue rocks But when the voices shaken from the yew-tree drift away Let the other yew be shaken and reply.

Blessed sister, holy mother, spirit of the fountain, spirit of the garden,
Suffer us not to mock ourselves with falsehood
Teach us to care and not to care
Teach us to sit still
Even among these rocks,
Our peace in His will
And even among these rocks
Sister, mother
And spirit of the river, spirit of the sea,
Suffer me not to be separated

And let my cry come unto Thee.

Carta al pare

El pare i jo, el 2008.

El pare i jo, el 2008.

Estimat pare,

 Aquesta és una carta que t’escrivim totes quatre de comú acord, com sempre estem en tot el que es refereix a tu. Sabem que ens mires des d’un altre lloc en companyia de tots els que, com tu, ens han anat deixant. Al primer sopar de germanes que vam fer després del teu comiat per parlar i resoldre coses de la vida pràctica, et vam dedicar un brindis mirant cap a Sant Sebastià. Et vam dedicar el brindis i el sopar amb el mateix humor, prim com un vidre, amb que estant tu de cos present ens va agradar imaginar que t’havien vingut a rebre els avis, en Ramon i l’Agustineta, la Lolita, en Juli Delclòs i en Magí Mirabent, mossèn Godayol i mossèn Pasqual, la Toia Peris, la Toni Puighibet i la Montserrat Mirabent, la Carmeta mare, la Carmeta filla i en Quildo Sabaté, la Pepita Alsina, les tres generacions de la família Muns, en Janio Martí, el mestre Saderra Puigferrer i el mestre Cohí i Grau i el senyor Lliurat, el mestre Torrents i el mestre Pallarès i, en fi, tots els que et vas estimar en vida i vas veure marxar i que formen una llista llarga. Entre algunes de les coses que vam decidir va ser escriure’t aquesta carta i colar-la al Marge Llarg, perquè jo no sabia com posar-m’hi després de la campana de la setmana passada, quan et feia companyia a l’Hospital de Sant Camil.

Vista des de la finestra de l'Hospital Sant Camil, 5 de febrer 2015

Vista des de la finestra de l’Hospital Sant Camil, 5 de febrer 2015

 Vas tancar els ulls en una habitació que tenia una vista esplèndida. Al davant, la llarga carena que va del Montgròs al Picorb i una llenqueta de mar que es veia al fons de tot. Quan s’anava fent de nit la Carmen et va fer adonar que sortia la lluna. Després de tant en tant obries els ulls i miraves finestra enllà; havien sortit totes les estrelles i jo crec que el panorama t’agradava perquè les miraves sovint. Em deies que no tenies fred però et trobava tan glaçat que vaig demanar que et posessin un parell de flassades. I et vas extingir tranquil·lament, amb aquella dolcesa que era tan teva i que encara em sembla veure’t assegut al silló de l’entrada de casa, definitivament buit.

Celebrant el 75è aniversari de Calçats Pañella, el desembre de 2008.

Celebrant el 75è aniversari de Calçats Pañella, el desembre de 2008.

Parlar del buit és, en aquest cas, un tòpic, però també és una manera de dir. Totes quatre vam anar rememorant el que havíem viscut els darrers dies: l’última estada a l’hospital, les converses amb els metges, els moments en què totes quatre i la mare et vam fer companyia quan tu ja no ens podies veure ni sentir, les teves disposicions que vam complir religiosament – i mai millor dit – amb la col·laboració de mossèn Pausas i d’en Joan Pinós. Ens va emocionar escoltar una de les teves caramelles mentre tu entraves a la Parròquia i anar fent el seguici cap a Sant Sebastià al ritme de la marxa fúnebre del mestre Pallarès, veure l’església plena de gent amb tota la nostra família i els teus amics i coneguts, i les flors, i els condols sincers i sentits que hem anat rebent com la darrera penyora de l’estimació que vas guanyar al llarg de tota una vida de generositat i entrega. Guardem bé aquestes impressions i emocions que ens han quedat per anar desgranant-les al ritme del temps.

El jove director de les Caramelles del Patronat, amb poc més de vint anys.

El jove director de les Caramelles del Patronat, amb poc més de vint anys.

A la cerimònia de comiat i aquests dies hem rememorat les teves activitats incansables: a les associacions religioses, a la Parròquia i a l’administració del Vinyet; els cinquanta anys de Caramelles al Patronat i els anys que vas col·laborar tant de grat amb les del Retiro; el gran amor a la música i la sensibilitat amb què interpretaves i composaves – aquella claredat de les notes del piano que sentíem a casa des dels dies del bressol… – ; les figures de pessebre que mai cap filla va atrevir-se a treure del seu lloc i que, per estrany que sembli, no van ser objecte de cap desperfecte; els motllos de guix, el forn de coure i els estris d’emmotllar-les i pintar-les i les llarguíssimes hores que hi vas dedicar. Tu anaves fent tot això com si fos el més normal del món, sense donar-li més importància, només fent palès com ho disfrutaves.Tot plegat també forma part de la nostra vida.

"Quatre filles i una mare..." el 1966.

“Quatre filles i una mare…” el 1966.

Però el que té més valor és haver pogut disfrutar-te de casa estant com a pare. Va ser un autèntic privilegi. Quan la mare et va veure descansant per sempre et va acaronar i el primer que li vam sentir a dir va ser seixanta-dos anys. Són el balanç de tota una vida de família que ens has regalat dia per dia, en totes les edats i condicions. Vam aprendre de tu, entre altres coses, el valor que, sense predicar, practicaves fent-nos partíceps de la molta estima que senties per la vida familiar. De la importància que li donaves quan ens parlaves dels ancestres de Les Àligues i del nostre extens parentiu fins la tendresa amb què miraves els teus tres besnéts.

L'avi Jordi i tots els seus néts i néta per Nadal de 2013.

L’avi Jordi i tots els seus néts i néta per Nadal de 2013.

Ens queda tot el que hem viscut amb tu i el que des d’ara anirem recordant perquè d’aquesta manera continuaràs vivint entre nosaltres malgrat el buit que ens has deixat. Perquè, tot i així, l’estimació guanya la partida, i serà per sempre. Gràcies, pare, de part de la Vinyet, l’Adela, la Carmen (Tigris) i la Ioia.

Jordi Pañella. Fot. Frèia Berg (gener, 2015)

Jordi Pañella. Fot. Frèia Berg (gener, 2015)

La solitud de l’oracle

J. M. Sobrer, El llibre dels oracles, 1989 còpia

Josep Miquel Sobrer, a Atlanta, el 1988

Josep Miquel Sobrer, in memoriam

Aprendre la primera llengua és aprendre a viure”, escriu Josep M. Sobrer al capítol inicial de les seves inèdites memòries, de títol líricament evocador, La llum d’aquells dies. Aquests dies n’han proliferat alguns fragments per la xarxa i en negre sobre blanc -blanc no ben bé, el color de gos com fuig dels diaris impresos… -, com a testimoni de la manera de fer i escriure del seu autor i dels erràtics viaranys editorials que rebutgen memorialística i altres tipologies de textos que no remeten directament a les possibilitats d’èxit fàcil. La frase ens situa en el vector central de la vida d’en Josep Miquel. Aquesta vida que s’ha anat massa d’hora i de mala manera per més que ell fes tot el que podia per anar passant dia i empenyent l’any desafiant el càncer que el devorava. A finals de novembre, amb motiu de la celebració a Sitges del I Simposi Internacional sobre el Noucentisme un dels seus amics catalans d’Amèrica em deia que no pensaven que arribés a celebrar el Nadal; a la fi, se’l van endur les primeres hores de l’any tot just estrenat.

L’amistat i l’estimació del cercle més proper d’amics l’ha fet present entre nosaltres aquestes darreres setmanes: el suplement de cultura del Punt/Avui; Núvol, el digital de cultura, alguns blogs. Francesc Parcerisas, d’entre els amics de primera hora, li ha dedicat alguns dels articles més bells i, alhora, útils en aquesta tasca tan subtilment compromesa com deixar ben travat el tapís de la memòria de l’amic, l’escriptor, el professor i el poeta al llarg dels seus diversos passatges per la vida.

També Parcerisas ha deixat constància del seu arrelament sitgetà. L’Hotel Romàntic, fundat pel seu germà, el pintor Gonçal Sobrer, va ser durant algunes dècades un focus creatiu i cultural tant i al Sitges entre els anys seixanta i noranta com entre els medis artístics de Barcelona. En la bibliografia d’en Josep Miquel s’hi compten dues publicacions directament relacionades amb la vida sitgetana. L’una, la monografia sobre l’Hotel Romàntic (1994), i l’altre, una “Notícia d’Artur Carbonell” amb què va col·laborar al Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetans; un article on Sobrer dóna una visió d’exemplar síntesi entre el retrat i la història cultural.

J. M. Sobrer, El llibre dels oracles, 1989

En l’acte d’homenatge que fa us dies es va dedicar a J. M. Castellet, Josep Ramoneda va cloure la seva intervenció asseverant que l’amistat no forma part de l’espectacle públic i que les coses íntimes segueixen sent íntimes, cosa totalment certa. Amb tot, hi ha un fragment de la biografia literària de Sobrer que té a veure amb l’amistat i amb una certa forma d’intimitat que va esdevenir-se al llarg de la temporada que, de sabàtic acadèmic nordamericà, va passar un any llarg al Sitges de finals dels vuitanta. Va ser llavors quan va enllestir un dels llibres més singulars, El llibre dels oracles (1898). L’atzar i l’amistat ens van fer testimonis de la il·lusió de l’escriptor amb el manuscrit (sí, manuscrit) a les mans, la seva conversió en versió practicable per a l’editor i de l’alegria per haver aconseguit desvetllar l’interès de La Magrana perquè fos publicat a la col·lecció Cotlliure. A la prestatgeria de casa hi ha, efectivament El llibre dels oracles amb doble dedicatòria i una quarteta: “S’acosta el solstici d’estiu, / cau la tarda a Les Anquines, / escolteu les veus tan fines/ de l’oracle: ¿què ens diu?”. Juntament amb el llibre imprès, al seu costat, hi ha una llibreta de ratlles amb la coberta de roba estampada en flors i amb una etiqueta que porta escrit en tinta blau negra: “Les cartes amigues / J. M. Sobrer”.

J. M. Sobrer, Les cartes amigues

És el laboratori del llibre, iniciat el 1985, amb el relat del seu devenir fins el final de la seva versió manual l’abril de 1987. Tinc a mans, doncs, l’iceberg sencer que configura aquesta magnífica i singular obra, que va ser presentada per Joan Brossa a la Biblioteca de Sitges el juny de 1989.

J. M. Sobrer, Les cartes amigues, 38-39

El Llibre dels oracles, és el relat de l’univers, la vida i l’ésser mirats ulls endins de l’atzar. L’obro i em trobo amb una frase: “El paradís és sempre un paradís perdut. Va ser l’àngel caigut – l’àngel més bell de tots – qui, amb la seva caiguda, va inventar el Paradís.” En Sobrer, que creia en la vida clara i les seves obscures recambres, va trobar en les arts i la literatura i les seves soledats una manera d’habitar el paradís que la creativitat fa possible.

Una elegia de Riba per a Josep M. Castellet

images-1

 

Una elegia per recordar Josep M. Castellet, llegida al teatre Romea el 12 de gener de 2015. Hi van haver parlaments i lectures. Entre aquestes, tres autors amics: Carles Riba, Mercè Rodoreda i Gabriel Ferrater. Em va sobtar, i em va agradar escoltar-hi Riba, la Segona elegia de Bierville: per l’evocació llunyana, el marbre noble, per l’exiliat que albira entre arbredes fosques i per la força que salva. En Castellet era tot això. I el record que em dreçava feliç. Gràcies, Josep M., per sempre.

 

Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria,
tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,
amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
que en el fons del teu salt, sota l’onada rient,
dormen l’eternitat! Tu vetlles, blanc a l’altura,
pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l’embriac del teu nom, que a través de la nua garriga
ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;
per l’exiliat que entre arbredes fosques t’albira
súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix
per ta força la força que el salva als cops de fortuna,
ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

 

Carles Riba, Elegia II. Elegies de Bierville (1943) 

Passegiata romana

El triomf de Galatea, pintura al fresc de Rafael Sanzio a la Vil·la Farnesina, Roma. Fot. Frèia Berg, 2015

El triomf de Galatea, pintura al fresc de Rafael Sanzio a la Vil·la Farnesina, Roma. Fot. Frèia Berg, 2015

«Avevo Roma e la felicità»

Umberto Saba

La Fontana de Trevi «in restauro», les llambordes distants més d’un centímetre l’una de l’altra en un paviment plagat de sots, la Piazza Navona sense les parades dels artesans de les figures de pessebre, més venda ambulant (també n’hi ha…) que en anys anteriors, les parets més escrostonades que mai… però Roma continua ostentant l’esplendor i l’atractiu de la seva bellesa eterna en tots els seus escenaris.

Via della Pace, Roma. Fot. Frèia Berg, 2015

Via della Pace, Roma. Fot. Frèia Berg, 2015

Amb el temps hi ha qui s’acostuma a una rutina i a l’ordenació dels paisatges que ha fet seus, seguint de lluny aquell sonet de Quevedo sobre la permanència del que aparentment fuig i el passar avall del que sembla que hagi de romandre per sempre («Oh Roma, en tu grandeza y hermosura, / huyò lo que era firme y solamente / lo fugitivo permanece y dura!.» I és que nosaltres també som les ciutats i els paisatges que incorporem a les nostres biografies. Aquest Cap d’Any Roma ha estat, una vegada més, la llum del crepuscle al Lungotevere, el cel enfredorit i resplendent dels migdies, tots els colors de l’ocre al rosat de les parets i els murs, l’escalinata de la Piazza d’Espagna, la remor de les fonts de la Piazza Navona, les ruïnes vivents de la Piazza di Pietra, la bonhomia de l’interior del Caffè della Pace (també amenaçat per qüestions urbanes), els pins alts al crepuscle dels jardins de la Vil·la Borghese. No em sabria imaginar Roma sense aquestes imatges contemplades fins a la sacietat i sempre novament captivadores.

Els colors de Roma a les parets escrostonades vora el Panteó. Fot. Frèia Berg, 2015.

Els colors de Roma a les parets escrostonades vora el Panteó. Fot. Frèia Berg, 2015.

Com tampoc sense d’altres. Però no és cosa de fer-ne l’inventari sinó d’expressar la manera de fer nostra una ciutat tan magnífica com immensa en la seva mil·lenaria fragmentació, d’intentar arribar al moll de l’ós d’una ciutat narrada des de fa més de dos mil anys per tota mena de cronistes. Roma ha estat i és un dels eixos pels que ha transcorregut la cultura euoropea i congria una determinada visió d’Europa. Del segle actual estant, Roma apareix com un conglomerat que integra ruïnes, esplendor, neorrealisme, decadència, religiositat, turisme massificat, indrets d’aparença atemporal i, per tant, eterna. En la visió del visitant conviuen la Roma del Quo Vadis amb la Città aperta de Rosellini, la del passeig en vespa d’Audrey Hepburn i Gregory Peck en plenes Vaccanze romane amb la del bany d’Anita Ekberg a la Fontana de Trevi sota l’esguard àvid d’un impagable Marcello Mastroianni i amb la decadència omnipresent de La grande bellezza, perquè una ciutat també és la seva imatge amplificada i multiplicada a la gran pantalla gràcies a l’ull i al cervell dels grans cineastes del segle que ens han ensenyat una altra manera de veure el món.

La versió d'Atalanta i Hipòmenes, de Guido Reni, conservada al Museu de Capodimonte, Nàpols. Forma part de l'exposició Da Guercino al Caravaggio, Palazzo Barberini, Roma, 2015. Fot. Frèia Berg, 2015

La versió d’Atalanta i Hipòmenes, de Guido Reni, conservada al Museu de Capodimonte, Nàpols. Forma part de l’exposició Da Guercino al Caravaggio, Palazzo Barberini, Roma, 2015. Fot. Frèia Berg, 2015

Tantes imatges que, fins i tot, es poden concretar en una frase. Millor dit: en un vers. L’he trobat en un poema d’Umberto Saba titulat «Agraïment» i que forma part del recull Mediterrànies (1946), -un conjunt de poemes que vaig traduint a manera d’exercici de retroalimentació. La primera estrofa és l’evocació d’un temps ocasional viscut a Roma i la posterior estabilització a Milà; passat i present que, tot i el to autobiogràfic dels poemes, ofereixen la lectura del que suposen el viatge – o l’estada ocasional – i el retorn a l’estat de permanència. El que Saba ens desvetlla és que la creativitat emergia d’un doble estat de gràcia. Avevo Roma e la felicità és el vers que encapçala el poema i també aquest article perquè passejar per la ciutat eterna és una manera de ser feliç.

Fa un any, per aquest temps, vivia a Roma.

Tenia Roma i la felicitat.

L’una la gaudia plenament i l’altra

la callava per malastrugança.

Però tot

em feia feliç en tot moment:

i el meu pensament era el d’un deu creador.

 

Milà nevada és més tristoia,

potser més bella. Han passat moltes coses

que encara en mi perviuen,

en aquesta humana ciutat adolorida.

M’acull la calidesa de la cuina; algú proper

retrobat i perdut, alça l’esguard

dels quaderns difícils i la veu.

Veu les flors innocents, veu , una mica

encorbada, la mare que feineja. I diu,

de cara a ella amb rostre alegre: “Mareta,

així que surts a fora la neu et fa petons”;

 

i el meu cor rep aquella besada.