Eva, Turmix, Ginebra: les tres al mig de la pista
Una novel·la d’abast universal és aquella que pot ser llegida per qualsevol persona en qualsevol racó de món: sempre hi haurà l’esquer i l’ànsia d’anar avançant pàgines perquè per més que el que hi transcorre tingui nom, cognoms, filiació i ubicació concrets i fins i tot propers, el que s’hi transmet i la seva formulació superen qualsevol referent d’immediatesa. Encara que la concreció dels noms ens retorni a indrets sabuts, coneguts, familiars. La primera novel·la de Joan Duran, poeta, editor, doctor en bioquímica i sitgetà, va tenir a la vila dos presentadors de luxe. Sebastià Portell, que va actuar primer, la va definir com “La novel·la drag que Catalunya necessita”. Gran titular, que l’endemà publicava el digital Núvol i que es va estendre com un reguerot de pólvora per la xarxa. Xavier Gimeno, a continuació, va fer un al·legat en favor de la novel·la com a pura escriptura sense additius qualificatoris; per tant, res de novel·la històrica, va reblar, i aquí rau la seva contemporaneïtat i atemporalitat.
Són dos girs de cal·lidoscopi que situen Eva Turmix Ginebra en un punt de mira múltiple, com el joc dels tres mirallets que van reproduint multitud d’imatges per a un sol esguard. Profundament, i fins a l’infinit. Així hauria estat la vida de les tres protagonistes de la novel·la que, en realitat, no són tres, sinó sis més un. La història “de tres joves que neden a contracorrent del temps i que trien l’opció de contradir la realitat” que els acaba devorant.
Eva Túrmix Ginebra és un relat dels anys de la transició en escenari sitgetà. Els anys d’una transgressió entre la complicitat del cercle i una permissivitat relativa i tot relativament clandestí. El Tràiler, El Candil, Los Tarantos, el Comodín, la vigília de Corpus, el quadre del pintor Almirall, les senyes de mar, el Xiringuito, el Prado i el Retiro, el Cap dels Grills, la Festa Major. Juntament amb la realitat, Salazones Carbonell, en Nito, un Chevrolet negre, “un pati groc i diàfan com un Dissabte de Glòria.”
Una detenció, un suïcidi i una mort per sobredosi repartits al llarg d’un ritme narratiu condensat, ajustat, acompassat, un intens retrat coral en el que la ficció i la realitat trencada en múltiples miralls s’entremesclen mostrant fesomies i perfils de versemblança. I, envoltant-ho tot, “una fortor que es dissipa, que empudega la platja i el passeig, les cases i les famílies. I impregna els cossos que viuen, sempre momentàniament, en una ignorància somorta. O en la pau, sempre tan fràgil, de la mentida”. Però la grandesa, o, una de les grandeses, el poder d’atracció d’Eva Túrmix Ginebra és la de depassar l’anècdota ben travada i aprofundir en el substrat obscur del que l’anècdota emergeix – el terç visible de tot iceberg. És un relat de desesperança cridat finalment a la redempció per mitjà de la paraula i de la imatge en el potser darrer intent de, més que fer una pau, atorgar-la als morts i als vençuts d’una generació que la van fer fora sense explicar-li el perquè.
Sitges ha estat, és, un escenari literari imprescriptible. Ha inspirat centenars de versos i una munió d’articles periodístics. El relat ha estat més ajustat: les Dones del meu paisatge (1928), de Salvador Soler i Forment, pura prosa narrativa noucentista; la novel·la de Ramon Planes, La terra té camins, història intergeneracional de guerra i postguerra entre la resignació i l’esperança; el Pa de Llop i El temps a mitges, de Xavier Gimeno, dos implacables relats entre la metàfora i la història; el segon amb elements de contemporització amb les tres estarlets d’enmig de la pista. Les novel·les, els relats, són més miralls que ficció, o són ficcions emmirallades. Eva Túrmix Ginebra és el punt just d’intersecció que ens mostra el somriure més àcid i l’esguard més amarg d’un paisatge lluminós i blau bescanviat en la fosca.
QUADERN DE TERRAMAR 