Arxiu de l'autor: QUADERN DE TERRAMAR Vinyet Panyella blogweb

Desconegut's avatar

Quant a QUADERN DE TERRAMAR Vinyet Panyella blogweb

Sóc dona d'arts i lletres. La cultura és una manera de viure. "Crear és viure dues vegades" (Albert Camus)

MALVASIA ÉS PATRIMONI

Publicat el per
Respon

MALVASIA ÉS PATRIMONI

6

Joaquim de Miró i Argenter, La recol·lecció de la Malvasia (1895). Museu de Maricel, Sitges.

És mig per atzar mig per la vinculació existent entre els antics cellers de Can Falç, Can Llopis i el de l’ Hospital de Sant Joan que he pres part en la V Trobada de Malvasies de la Mediterrània, organitzada per l’INCAVI a Sitges fa poc més d’una setmana. Això m’ha comportat retornar a un tema cíclic en la historiografia cultural sitgetana, com és el de la Malvasia en tant que subjecte d’una tradició que va més enllà de l’estricta enologia i que es remunta a un important aspecte de l’imaginari local. Un imaginari que no es pot concebre sota un sol àmbit sinó que interrelaciona la literatura oral, la tradició, el Romanticisme, la devoció popular, el romancer, les cròniques de guerra de l’Edat Moderna, el Luminisme paisatgista i conceptual, la historiografia, la literatura, la fotografia o el disseny, entre altres. Altrament, la recerca – puntual i modesta – que vaig portar a terme ofereix la doble utilitat de constituir una aportació embrionària al futur centre d’interpretació de la Malvasia que a hores d’ara el patronat de l’Hospital de Sant Joan projecta.

Malvasia de Can Falç, gravador Joan Masferrer

L’etiqueta de la Malvasia de can Falç, obra del gravador Joan Masferrer

La Malvasia de Sitges compta, afortunadament, amb un notable nombre d’experts de diverses menes, historiadors i enòlegs, principalment. Per tant, vaig anar a raure als articles de Valentí Mongay, Josep M. Matas, Roland Sierra, i a d’altres més reculats en el temps, com J. Llopis i Bofill, Guillem J. de Guillem Garcia o Lluís de Dalmau. La tradició literària, transmesa en bona part per tradició oral, cristal·litza en el romanç dedicat als orígens almogàvers de “La Malvasia de Sitges”, que integra l’interessant recull de llegendes de les terres del Garraf Set contalles del temps vell (1888), Unknown-3de l’escriptor i polític vilanoví Teodor Creus i Corominas. És Creus qui determina el nom del jove sitgetà que s’uneix a la Companyia d’Orient atorgant-li amb el nom de Jofre, habitant del lloc del cor del Garraf, intrèpid soldat que descobreix a Monembasia les virtuts de la Malvasia i retorna amb uns quants ceps embolicats que planta en terres de la seva família… i que expandint-se pel terme arriben – ben minvades, això sí – al dia d’avui. Un altre passatge literari, anterior i força més populista és la comèdia costumista del també vilanoví Francesc de Sales Vidal, La malvasia de Sitges (1866) sobrenom d’una dona madura de més aviat aparent mal geni. I, encara, d’un parell de segles enrere data l’origen d’una de les estrofes de l’antiga versió del cant de Els Segadors recuperat per Víctor Balaguer que fa referència als estralls causats pels sis-cents soldats castellanes que en entrar a la Vila, no contents en atipar-se de menjar i beure, van obrir les aixetes de les bótes de vi i malvasia per regar els carrers.

Més enllà de la lletra existeix l’imaginari visual, en el que els pintors del Luminisme esdevenen protagonistes de primer ordre. La platja i la verema són dos dels temes més tractats, amb resultats d’una bellesa i capacitat d’evocació inigualables. La recol·lecció de la malvasia (1895), de Joaquim de Miró, terratinent i pintor, o Temps de verema. Carrer de Fonollar (1907) d’Arcadi Mas i Fondevila en són dos exemples més genuïns. Passant a altres àmbits visuals, les etiquetes de les ampolles de malvasia són un altre art. Per començar, la més antiga coneguda, que va encarregar Josep Bonaventura Falç, terratinent il·lustrat i afrancesat, al gravador Joan Masferrer – de la qual només en se’n coneixen acurades reproduccions, fins arribar a les etiquetes de la Malvasia Robert, de Manuel Llopis i Bofill o de les darreres de Bodegas Javier.

IMG_2077

La vinya de Can Milà, que ja són història, amb Can Milà al fons. 

Tinc, també, el meu imaginari personal. És el de les vinyes de Can Milà, que de petita em semblavIMG_2076en camps inabastables i ara només en queden fotografies i el record d’alguns. Un d’ells era en Míliu, que un cop va plegar de la vinya encara la portava al cor; de vegades en parlàvem a la Ribera o pel carrer Major. L’Emili Argilagós Mitjans (Sitges, 1929-2016) va ser el darrer pagès de la malvasia sitgetana a les vinyes de can Robert, a can Milà. De petita m’hi portava a passejar la meva àvia Adela. Ella es quedava parlant amb l’Antònia i la Mònica,  i jo, després de demanar, indefectiblement, un got d’aigua només per veure com funcionava la bomba del pou me n’anava al cantó del jardí de les roses, vora un banc de pedra. Al voltant tot era verd de vinya i  pineda. Aquest paisatge perdut forma part del meu imaginari personal i per això vaig dedicar la intervenció a la memòria d’en Míliu, deixant ben clar que, per a molts de nosaltres, la Malvasia, a més de ser un beuratge gairebé màgic, és un patrimoni dels sitgetans.

PREMI D’HONOR EN LILA: MARIA ANTÒNIA OLIVER, ESCRIPTORA

Publicat el per
Respon

PREMI D’HONOR EN LILA: MARIA ANTÒNIA OLIVER, ESCRIPTORA

mariaantonia_oliver_48e_premi_dhonor_roda22_foto_dani_codina_omnium_690

Sembla que la perspectiva de gènere avança, ni que sigui lentament, i que la visibilitat i, sobretot, el reconeixement de les dones vaig deixant de ser un deute flagrant i sempitern. Ho escric amb tota la satisfacció que sento perquè l’escriptora Maria Antònia Oliver ha estat guardonada amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que atorga un jurat nomenat per Òmnium Cultural. És un premi que no té trampes perquè els membres del jurat no obeeixen més que a la seva consciència – i s’hi discuteix força, i en dono fe pels anys que vaig tenir el privilegi de formar-ne part -. És un guardó  que no està envoltat de parafarnàlia mediàtica, que no té piles de llibres preparats per quan arribin les campanyes de sant Jordi o de Nadal i que no gaudeix de grans promocions editorials. És un premi d’arrel ètica i moral en un món cada vegada més convuls amb els valors cada vegada més en crisi.

El Premi d’Honor de les Lletres Catalanes s’atorga cada any des de 1969, i de quaranta-vuit premiats, només quatre són dones. Quatre: Mercè Rodoreda, Teresa Pàmies,  Montserrat Abelló i, enguany, Maria Antònia Oliver. Només que es mirin les prestatgeries de les llibreries literàries –  aquelles que no estan farcides de llibres d’autoajuda – , per poc que tinguin de llibres de fons, salta a la vista la diversitat de gènere. Però davant d’una crítica cada vegada més inexistent i d’un estarsistem de les lletres fet pols per la irrupció mediàtica, costa de surar. I més quan de les lleixes ja es passa al sistema literari. Ha costat anys, convicció i molta energia reivindicatòria per recuperar escriptores com Rosa Leveroni, Rosa Maria Arquimbau, Anna Maria de Saavedra, Cèlia Viñas, Felícia Fuster o Maria Beneyto,  i encara. Costa introduir-les al medi docent,  als manuals i a les classes de literatura, més enllà dels cenacles i de les assignatures i màsters de literatura de gènere.

Costa incorporar les dones en tots els àmbits. Fer entendre que la paritat i les quotes són irrenunciables encara és objecte de discussions. En els àmbits de la governança del sector públic i del sector privat. O, sense anar més lluny, en aquest fenomen tan sovintejat com són les tertúlies: la proporció és una a quatre, dues a deu… Aprofundint, només cal fer un cop d’ull als centres de decisió. Tant és que es tracti de closos tancats com d’institucions democràtiques: el dèficit de la presència de les dones sempre és una evidència. Per contra, quan una professió es feminitza – és exercida per més dones que homes – baixa la seva cotització social i econòmica. Això al món occidental, perquè hi ha països i civilitzacions que, d’entrada, ja no reconeixen els drets de les dones com a drets  humans – suposant que també reconeguin, si més no sobre el paper, els drets humans.

Però tornem al lila, que és el color del feminisme i de les reivindicacions de les dones. Maria Antònia Oliver, escriptora de la Generació literària dels setanta, va publicar la primera novel·la als vint anys escassos. Després en van venir d’altres. A mi me agrada especialment una  novel·la que es titula Estudi en lila. Estudi en lilaOliver es va decantar aviat cap a la sèrie negra i va crear una detectiva que es deia Lònia Guiu. Reconec que el títol d’Estudi en lila m’hauria agradat inventar-lo jo, però me’l vaig fer meu i m’hi vaig crear l’imaginari i vaig adoptar la tinta de color lila per escriure. Llavors escrivia a mà i em dedicava a J. V. Foix i a algunes recerques que van acabar en llibres d’estudi i d’assaig. Amb el temps la tinta lila s’anava esborrant i la veritat és que guardo folis gairebé il·legibles. Però la tinta lila va anar més enllà d’aquells folis i va impregnar una visió de la literatura, de l’univers i de la vida que mai més no m’ha deixat. Fa uns dies, quan vaig llegir que la Premi d’Honor d’enguany era la Maria Antònia Oliver ho vaig anotar en lila al meu dietari, que ara és virtual, en un lila que no s’esborrarà, com tampoc s’esborra el compromís amb la causa. La de la literatura, i la de la visibilitat i el reconeixement de les dones.

ALL CREMAT I LA PALMERA

Publicat el per
Respon

ALL CREMAT…

De tant en tant haig de fer algun àpat d’amics – (de fet, ara recompto els que els dec un o més àpats: paraula que compliré.)  Sóc dona de poca imaginació i més aviat depenent de la relació entre cuina i calendari. Si és entre Carnaval i Pasqua recorro al xató. Si no fa calor, arròs de Sitges. Un recurs sovintejat és una cassola de peix – rap, cloïsses amb picada d’all, julivert i ametlles. Quan hi ha canalla, pasta amb algun farcit, un bon sofregit de ceba i tomàtec i ben gratinat tot, que faci crec-crec. Si cal menjar lleuger perquè fa calor, sopa de meló en estat pur, i algun peix a la planxa de segon. El meu repertori és més aviat curt, tot és cuina casolana i producte de mercat: de la parada als fogons. Més d’una vegada, tot fent cua, m’he aturat escoltant les explicacions dels que semblen més destres: – i això, com ho fa? I sempre surten dues o tres variants noves per a mi i més que provades pels que ho expliquen. La veritat és que hi disfruto. El secret rau en producte fresc i bo, siguin espigalls o peix de roca. Si el producte és bo el plat sempre és un èxit.

Avui ho comentàvem en un dinar d’amics. Sempre fa bo de descobrir algú altre, algú que encara no coneixes gaire i que l’atzar et porta a taula, que comparteix els teus principis – això del bon producte, de disfrutar anat al mercat a veure què hi ha, posar-te una bona estona a la cuina a veure què en surt i compartir-ho amb qui aquell dia s’asseu amb tu a taula. L’excusa ha estat un all cremat.

Sembla mentida, però és un plat que sempre se m’havia resistit: que si l’encertaré cremant els alls, que si amb patates o sense, que si hi afegeixo vi a la picada o no. No l’havia abordat mai i avui m’he decidit. Tenia el rap fresc del mercat d’ahir per cuinar avui; tenia els tomàtecs madurs al punt, un bon ram de julivert que feia goig, una cabeça d’alls nova de trinca i ganes de provar. De manera que, sense dubtar-ne més, he anat a buscar el meu manual de cuina sitgetana, que és El gust d’abans, d’en Joan Manuel Jimeno, amb dibuixos de la Carmen Pons. El llibre ja té dies, perquè és del 2006, i ofereix un aspecte que deixa fora de dubte l’haver estat profusament utilitzat a la cuina. I té la gràcia, entre altres virtuts, de presentar els plats amb un enunciat sincerament casolà, cosa que els atorga valor afegit.

“Rap a l’all cremat, al meu aire. Plat sitgetà al cent per cent.” Com que alguns dels amics convidats eren forasters els he anunciat el menú amb el mateix títol. He seguit fidelment la recepta amb dues excepcions: he suprimit el pebrot i el got de vi blanc. Llevat d’aquests dos petits detalls, la resta ha estat elaborat  seguint fidelment les indicacions, fil per randa, en el mateix ordre narratiu de la recepta. Ara ja sé que el puc incorporar a la meva limitada oferta, amb la garantia que, com diu al final de la recepta d’en Jimeno, de pa segur que se n’hi sucarà. El que no haig d’oblidar és d’enviar-la als meus amics, tal com m’hi he compromès. És el que té de fer cas als mestres… 

PALMERA

 

Palmera nova

Gairebé sense voler ni sense pensar-hi m’he trobat a la plaça de l’Ajuntament en el moment que plantaven la palmera nova. Després d’uns mesos de veure aquella carcassa buida, havia arribat el moment que, segons els experts, calia plantar la substituta de la palmera torta. Aquesta és nova de trinca, fa vuit metres d’alçada, ve de les Canàries i és una palmera mascle, cosa que garanteix que serà víctima de la plaga del morrut.

La palmera torta va arribar a ser una icona de l’escailain de Sitges durant dècades. A cada llevantada feia patir de tant com cimbrejava i tothom es demanava cap a quin cantó es decantaria el dia que fes figa. Aquest dia va arribar quan ja havia compert els cent vuit anys  i la caiguda va causar alguns desperfectes, poca cosa si es pensa en tot el que hauria pogut passar. Sé de gent que va guardar-ne un tros de soca com a record.

Ara tenim una palmera nova que creixerà al compàs de la vida dels sitgetans d’avui i que amb els anys, arribarà a ser tan torta com l’altra perquè el llevant ja s’ocuparà de posar-la a joc. Nosaltres ens ho mirarem amb l’esperança que encara li queden molts dies per complir el segle i molts metres per enlairar-se.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 5 d'agost de 2016

 

 

EL VERMUT DELS POETES

Publicat el per
1

EL VERMUT DELS POETES

Festa, 10

Totes les tradicions tenen data de naixença, per bé que amb el pas del temps i la seva consolidació passen a ser gairebé intemporals i, d’aquí a ser de tota la vida, equiparables a l’eternitat. Una de les tradicions que s’espera amb candeletes al medi poètic del país és la Festa de la Poesia a Sitges que, enguany, compleix la primera dècada. La rebuda dels poetes a l’estació amb banda de música i pubilles és un xoc inoblidable i, d’aquí, tota la resta, en un intens increscendo d’afalacs, músiques, espectacle i, per damunt de tot, el triomf de la poesia.

El darrer acte, quan les emocions han superat les expectatives i ja reca pensar que la festa s’acaba arriba l’hora del vermut. Oficialment, al programa, se’n diu “Els poetes a casa”, amb doble sentit. Els poetes se’n van, definitivament, a casa seva. Però abans, hi ha una casa que els acull a l’hora del vermut. Sol ser una casa d’artista o de poeta. Fernando Krahn, Miguel Conde, Pere Stämpfli i Santiago Rusiñol, entre altres, els han acollit amistosament a l’hora del comiat i hom pensa allò de ‘no és un adéu per sempre’. La frase més pronunciada és ‘fins a l’any que ve que, encara que ja no serem poetes convidats, tornarem’ i, molts d’ells han complert la paraula amb escreix.

Enguany la casa que els acull no és ben bé una casa d’artista. Però és una casa amb història relacionada amb l’urbanisme i amb la poesia. Quan es va celebrar la Festa de la Poesia a Sitges, el 1918, la urbanització de Terramar ja havia depassat el llindar del somni del seu promotor, l’industrial sabadellenc Francesc Armengol, i començava a esdevenir una realitat. La Festa de la Poesia de 1918 havia congriat el més gran nomenclàtor de poetes que Sitges havia vist des dels dies del certamen de la III Festa Modernista de 1894: Josep Carner, Carles Riba, Clementina Arderiu, Joaquim Folguera, Ventura Gasol, Josep M. de Sagarra, i tants d’altres. Molts d’ells tornaren al llarg dels anys vint; Josep Carner, per exemple, que el 1925 va escriure el Madrigal a Sitges a casa del poeta Salvador Soler i Forment, o Josep M. de Sagarra, que va pronunciar el discurs d’homenatge a Rusiñol al peu del Greco el gener de 1926. Però no hi va haver cap altra Festa de la Poesia. Quan el 2007 es va  celebrar la I Festa de la Poesia a Sitges es va publicar un opuscle sobre El Sitges noucentista i la Festa de la Poesia de 1918 a manera de memòria i baula de la tradició poètica sitgetana.

La urbanització de Terramar va anar creixent. Les fotografies de 1919 mostren el traç del Passeig Marítim, meitat sorrenc meitat asfalt, els blocs de ciment de les voreres a mig arrenglerar. Al fons dues cases: la caseta de propaganda de la urbanització, un modest edifici de planta quadrada i teulada, i una edificació més sofisticada, noucentisme arquitectònic total. Estan situades a primera línia. La segona continua dempeus al Passeig Marítim i fa cantonada amb el carrer Josep Carner. La primera, que fa cantonda amb el carrer Josep Planas i Robert, va ser objecte d’una ampliació el 1932, que li va atorgar l’aspecte més característic amb una rotonda lateral, i encara, els anys cinquanta, va ser parcialment ampliada quan va ser convertida en un acollidor hotelet que portava el nom de la ciutat italiana on es van conèixer el matrimoni que el regentava, l’Hotel Rímini. El 1988 la casa va ser rehabilitada seguint amb fidelitat les característiques de l’arquitectura noucentista.

Aquella casa va acollir no només els promotors de la urbanització de Terramar, “Parques y edificaciones S. A.” sinó també la redacció ‘de facto’ de la revista de propaganda, Terramar. Revista d’art, literatura i esports (1919-1921), dirigida per Josep Carbonell i Gener. La casa va acollir, també, uns quants poetes;  entre d’altres, Joaquim Folguera, J. V. Foix, Josep Lleonart, possiblement també Josep M. Junoy i Joan Salvat-Papasseit, tots ells col·laboradors de la revista.

Anquines banc

És aquella casa, la que va ser la caseta de mostra del que havia de ser Terramar, la que acollirà els poetes de la X Festa de la Poesia a Sitges a l’hora del vermut. Hi ha els mateixos pins al fons, els mateixos palets de riera empedrant el jardí, el mateix banc de totxana, el mateix porxo exterior, els mateixos revoltons limitant el muret  que tanca els pitòsfors i el bruc. Als estadants de la casa els fa molt de goig rebre els poetes, oferir-los un vermut a l’antiga, i constatar la baula que relliga la poesia des de tots els vessants i totes les estètiques perquè, el més important, és que l’alè poètic perduri per a totes les eternitats.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges,  17 de  juny 2016.
Fotografies de Visit Sitges i de Frèia Berg. Les de Visit Sitges corresponen al Vermut dels Poetes del dia 19 de juny de 2016.

 

ÈTICA I ESTÈTICA DEL PINTOR BUDESCA: UNA CELEBRACIÓ

Publicat el per
Respon

 

ÈTICA I ESTÈTICA DEL PINTOR BUDESCA: UNA CELEBRACIÓ 

Unknown-1

Joaquim Budesca (2016). Fot. Diari de Vilanova

Han estat moltes les veus i les plomes – virtuals – que aquestes darrers setmanes han celebrat el més reconegut guardó de ciutadania que la ciutat de Vilanova i la Geltrú ha atorgat l’artista vilanoví Joaquim Budesca. “Un dels nostres”, que reconeixia el periodista Bernat Deltell. Un dels nostres, també, de Sitges estant. L’acte va tenir lloc en un àmbit tan assenyalat com la Biblioteca del Museu Víctor Balaguer, una sala que imposa solemnitat i proximitat; solemnitat pel seu significat històric i cultural, i proximitat perquè tot és a peu pla i planer. Envoltat de la seva família, els amics, un nombrós i amplíssim públic i acompanyat de la seva muller i incondicional entusiasta Montse Lago, Joaquim Budesca va rebre l’aplaudiment de tothom i dels que malgrat que no hi érem hi volíem ser presents. Home de poques paraules, lacònic de mirada tendra, perspicaç i un pèl múrria però no per això poc emocionada, Budesca va correspondre amb un “moltes gràcies” que volia dir moltes, moltes coses. També en aquest cas menys és més.

L’ètica i l’estètica d’un artista són dos barems que acaben per esdevenir-ne un de sol en el cas de personatges com Budesca. Les quaranta-una entitats vilanovines que ha sol·licitat de l’Ajuntament l’atorgament del guardó ho conexen bé prou. La bonhomia, la senzillesa i una irreductible passió creativa vehiculada principalment a través de la pintura han configurat la trajectòria d’aquest vilanoví de cor que mai no ha tingut un no per correspondre a les demandes de la ciutadania de la seva ciutat: que si cartells, que si els vestits dels Diables, que si dibuixos per a il·lustrar aquells meravellosos Cent indrets de Vilanova, punts de llibre, edicions… Tot plegat sense renunciar al treball constant, llarg i solitari sempre a la recerca – i assoliment – d’un llenguatge propi consolidat pas a pas i sempre en contínua evolució. L’home tranquil esdevé llavors un creador que explora els límits de les formes i els colors en un aiguabarreig de formes que responen únicament a la voluntat creativa.

Ball-de-diables

Joaquim Budesca, Ball de diables.

El repàs de la trajectòria artística de Joaquim Budesca ens porta a uns anys de joventut on s’inicia en el dibuix i es professionalitza en el gènere del còmic. Fins que les facilitats per publicar entren en crisi, la feina s’acaba, i atret per la pintura fa un gir definitiu sense abandonar del tot, per uns anys si més no, el dibuix a la ploma. Els Cent indrets de Vilanova (1981) que publica amb textos d’Oriol Pi de Cabanyes, Joan Callejón, Albert Virella Bloda i Xavier Garcia és encara, per a mi, un llibre de culte. L’aquarel·la i l’oli l’han anat transportant de la figuració a una abstracció derivada de les formes en moviment, en una evolució que no acaba i que configura una visualitat cromàtica de formes dissoltes. Per ara, perquè l’obra de Budesca continua essent una trajectòria oberta.

Joaquim Budesca, La_revolta

Joaquim Budesca, La revolta

Fins aquest punt he procurat ser objectiva en aquesta celebració de l’obra de Budesca. Hi tinc, però, un àmbit de subjectivitat que no em puc estar de recordar perquè forma part dels meus fonaments de poeta i assagista. I és que el 1981 vaig presentar una exposició d’aquarel·les que Budesca havia realitzat a partir de les cases dels americanos sitgetans i indianos vilanovins, per a la qual va editar un dels meus primers poemes en una sèrie de postals amb reproduccions de la seva obra. Tres anys més tard publicava el meu primer assaig sobre art, Budesca, en la col·lecció de monografies de la galeria i editorial barcelonina Àmbit. Tant en una ocasió com en l’altra hi vaig treballar amb tota llibertat i sense altre condicionament, si ho fos, que les converses i l’amistat que des de llavors hem compartit. Cada nova exposició de l’artista és un retrobament en l’àmbit personal i la troballa d’una fita més en la seva trajectòria. També el caràcter d’obra oberta és motiu de celebració.