Desconegut's avatar

Quant a QUADERN DE TERRAMAR Vinyet Panyella blogweb

Sóc dona d'arts i lletres. La cultura és una manera de viure. "Crear és viure dues vegades" (Albert Camus)

SITA I LES FLORS

18447395_1817598415224675_7744309830757524292_n

Amb noranta-quatre anys ben acomplerts i una vida viscuda entre els afanys de joventut i la placidesa de l’edat madura, la Rosa Muntané, la Sita ens va deixar un d’aquests dies de primavera que diries que estan fets per gaudir de la llum, del temps, de la bellesa. Ella ho va fer llargament, acompanyada sempre de la seva família, del seu marit, en Manel Carbonell i dels amics de la parella, dels nebots i renebots i de les seves amigues que, quan ja no podia sortir de casa, l’anaven a veure per fer-li companyia. La Sita, que era de mena agradosa i carinyosa, ha passat per aquest món deixant un llarg camí d’afectes i estimacions que li han estat correspostes en vida i que ara que ja no hi és l’acompanyen en tota mena de records.

Molts no l’oblidaran per la seva elegància natural i per la seva singular manera de saber estar en totes les circumstàncies. Era de la nostrada “quinta del Drac”, i va viure una infantesa al redós de la memòria familiar del seu avi Genís, l’amic d’en Rusiñol, l’avi del que guardava un aiguabarreig de records i imatges transmesos oralment en l’àmbit familiar que, al capdavall, van configurar un relat que des de sempre ha format part de la seva personalitat.  Li dec, entre altres coses, la confirmació de l’estada al Cau Ferrat de Federico García Lorca, perquè, m’explicava, quan es va saber del seu assassinat a casa seva va sentir que deien que pobre xicot, tan simpàtic que era aquell dia que va venir a veure el Cau.

Aquests dies hem pogut veure diverses fotografies de la Sita, elegant i estilosa com sempre, amb aquell punt sofisticat que li atorgava el punt de l’encant. En una d’elles, en blanc i negre, posa recolzada en una barca de la platja de La Fragata a principis dels anys seixanta – tota una època . Una  altra, ja a color,  m’ha agradat especialment per la seva senzillesa i el seu significat: de mig cos, riallera, una brusa de color verd i un parell de clavells vermells. És una imatge de bellesa i felicitat que s’encomanen. I l’amor als clavells, a les flors. La imatge em retorna, necessàriament, a un dels capítols de la seva vida que més il·lusió li va fer: la presidència del Ram de Tot l’Any.

museusdesitges_0

Amb la Sita Muntané, la darrera trobada que vam mantenir amb les associades al Ram de Tot l’Any, al Saló d’Or de Maricel la tardor de 2014

 

L’ha exercida amb amabilitat i estil, amb tota la voluntat de donar continuïtat primer i de fer créixer després l’entitat,  aprofitant totes les ocasions i suggeriments per fer-la present arreu com a un dels testimonis més entranyables i arquetípics de la idiosincràsia sitgetana. Gràcies a la seva constància i decisió va arribar reconeixement internacional del Ram de Tot L’Any culminat amb la inscripció al Records Guinness de 1995, i a Sitges, amb el Premi a les Tradicions Sitgetanes de 1993 i amb l’atorgament que se li va fer a ella, la Sita Muntané de la Menció Especial dels Premis Sitges 2011 per la seva perllongada i activa presidència.

En plena maduresa la Sita va decidir deixar constància del seu entorn i de la seva visió del món des de les pàgines de L’Eco de Sitges, on va publicar periòdicament un conjunt d’articles que li van valer l’atorgament, el 2005, de la Ploma d’Or.

 Per les circumstàncies del cap de setmana la Sita no va tenir totes les flors que molts hauríem volgut que l’acompanyessin en el darrer trajecte. Però ara tant se val, perquè així que va arribar al cel la van sortir a rebre en Manel i en Rusiñol, cadascun amb un ram ben guarnit de clavells i de roses. Nosaltres la recordarem en l’estrofa de Joan Maragall que figura al seu recordatori que sembla haver estat escrita expressament per a ella:

“Com una flor, sempre més

el teu record en ma vida

hi ha deixat una fragància

que mai més serà esvaïda.”

AQUELLA GRÀCIA. Anna Maria de Saavedra

“Seguiré fent versos”. Anna Maria de Saavedra (1927)

IMG_6849

Amb el títol de Aquella gràcia el maig de 2016 es va  dedicar una jornada d’homenatge a la poeta vilafranquina Anna Maria de Saavedra (Vilafranca del Penedès, 1905 – Barcelona, 2001) al Claustre de Sant Francesc, a Vilafranca del Penedès. Hi van intervenir  Victòria Alsina Keith, Josep Colomé Ferrer, Joan Cuscó i Clarasó, Pilar Garcia-Sedas, Vinyet Panyella i Balcells, Neus Real i Mercadal. La poeta Anna Gual va recitar els poemes de Saavedra, que havien estat editats el 2001 per la Biblioteca de Catalunya, amb motiu de la recepció del seu fons literari. Jo hi vaig participar amb una ponència, Lirisme de tardor. El deix poètic d’Anna Maria de Saavedra, que forma part del recull de les ponències que fa poc s’ha publicat. Una altra fita…

Unknown-3IMG_1867IMG_1889

PRIMER DE MAIG EN UN QUADRE

der-vierte-stand

Il quarto stato, de Giuseppe Pellizza da Volpedo (1901) obre l’exposició permanent del Museo del Novecento a Milà. És una obra icònica que molts identifiquen amb l’anunci de cartellera de la pel·lícula Novecento, de Bernardo Bertolucci (1976).

images-1

Per a mi és una obra irrenunciable del gran retaule històric del que ha estat el segle XX i un quadre que any rere any evoco el dia Primer de Maig. En homenatge als homes i dones, treballadors de tots els temps i èpoques, que amb el seu sacrifici han contribuït al progrés de la humanitat. 

Del quadre se n’han fet tota mena de rèpliques i amb diverses intencionalitats. Però ningú no ha pogut superar la força d’aquesta massa humana descrita amb llenguatge verista i amb intencionalitat reivindicativa. 

quarto

buguggiate-generiche-546113.610x431

Quadro ad olio su tela de Il quarto stato (28 Aprile 2011) dim. cm 25x35

p019_1_02

Fortuna - 2010-03-01 Dario Fo

EL QUE HEM MENJAT

Res més adient que el títol d’un dels millors volums de Josep Pla per referir-me a un dels llibres que esperava amb més ganes per Sant Jordi. El meu modest rànquing de la setmana passada es va referir, principalment, a dos. Però la realitat és que eren més, els llibres que m’esperaven a les parades de la Ribera. Entre altres, les dues darreres novel·les de Mònika Zgustova – Les roses d’Stalin i La nit de Vàlia -, i el llibre de Joan Sella, Cuinar i menjar, a Sitges. Talment, el que hem menjat moltes generacions de sitgetans, des dels plats de la cuina pobra quaresmal fins els àpats tan exquisits com abundosos ressenyats als menús del centenari Hotel Subur.

IMG_6737 

El llibre del periodista i gastrònom Joan Sella ha estat publicat pel Grup d’Estudis Sitgetans i és el trenta-cinquè volum d’aquesta mena d’enciclopèdia nostrada que la col·lecció homònima i els “Quaderns” publicats per la mateixa entitat configuren. Són, a hores d’ara, materials imprescindibles per a la història, la memòria, el lleure i el coneixement. Els uneix la voluntat de posar en valor la recerca i la difusió de temes locals amb l’única exigència del rigor i la fiabilitat, que no és poca cosa. Cuinar i menjar a Sitges és un interessant recull, imprescindible per a qui vulgui saber com s’ha configurat i què ha estat la nostra manera de cuinar, que vol dir d’alimentar-nos per viure, i que ha prologat un altre personatge dedicat en cos i ànima a la gastronomia i a la recerca com és Valentí Mongay.

 IMG_6739

 Més que un pròleg, Mongay ha escrit un interessant exercici crític sobre les formes de vida, de turisme i de gastronomia on hem anat a raure partint del relat de Sella. El prologuista  advoca pel retorn a uns valors que durant dècades han estat deixats de banda fins que ens hem adonat – i quanta raó que té! – que els tomàtecs ja no tenen gust de tomàtec i que l’aposta per un turisme de qualitat, també gastronòmic, s’hauria hagut de mantenir com a valor. Però som on som, i, almenys, constata la reacció actual en favor de l’ús d’uns productes locals i singulars que mai no s’haurien hagut de deixar de banda, de l ’Slow Food – benvinguda associació! – i dels productes Quilòmetre 0: no tot està perdut i el llibre que presenta, en tot cas, n’és una bona constatació.  

1915. L'esmorzar012 còpia

Joaquim Sunyer, “L’esmorzar” (Sitges, 1915). MNAC.

 Tot plegat ve a tomb perquè l’obra de Joan Sella no és només una evocació del que hem menjat i del que teníem al rebost, a la cuina i a taula, sinó una reivindicació en tota regla d’una determinada manera de viure i de menjar. El seu és un llibre que es fonamenta en molt bona part en memòria personal i en recerca oral, en records i indagacions, en lectures i converses. El producte aplegat en un volum degudament il·lustrat ens l’ha anat deixant de tant en tant a les pàgines d’aquest setmanari, però el conjunt dels cinquanta-set articles del llibre ofereix una lectura que va molt més enllà de l’interès per la gastronomia. En aquest país, on la taula ha esdevingut des de sempre lloc de tracte i pacte, on compartir un àpat té un component de familiaritat i de bon auguri, on els mercats han estat indrets de socialització, on l’hort casolà és un reducte de la intimitat familiar, el que hem cuinat i menjat a Sitges forma part de l’adn col·lectiu i de l’imaginari popular.

 IMG_6740

Joan Sella és, a més, escriptor. Cadascun dels articles que configuren el llibre mostren un determinat to de voluntat literària i tenen en comú el punt d’aiguabarreig de tendresa i sornegueria pròpies del personatge. Hi ha episodis impagables, com “La cova del congre”, “La crisi de la garrofa” o “Una mariscada a l’Ajuntament”; d’altres constitueixen una profunda incursió en la relació existent entre l’art i la cuina, com “Història d’una panera de peixos” o “Menjar a can Joaquim Sunyer”; n’hi ha de referències històriques, com “La seva mar és abundosa de peix, i bo”, “Petita història del vermut a Sitges” o els inspirats en passatges del clàssic Sitges dels nostres avis, d’Emerencià Roig. Ni hi falta la devoció a la Malvasia, a la pasta de mona, a “Les fesoletes i els pèsols de garrofeta de l’altre Virgili” ni a episodis familars, com “El rape a la hawaiana”. N’hi ha per a tots els gustos, i mai millor dit. Cuinar i menjar, a Sitges, és un esquer per a l’alimentació, tant la material com l’espiritual – com és la lectura. Totes dues s’ho valen. Jo, de vostès, no me’n deixaria perdre cap.

El Sant Jordi segador

IMG_6645

El 1927, en plena dictadura de Primo de Rivera, el dibuixant i tipògraf Francesc Jou i Francisco (Gràcia, Barcelona, 1897 – Barcelona, 1985) va dibuixar un Sant Jordi desprovist d’armadura i indumentària medievals i habillat amb la indumentària popular catalana. La iconografia remet als segadors i també a la perenne lluita contra el drac, representat en negre, vençut per l’entusiasme i pel coratge. La delicadesa del traç de Jou s’adiu amb la fermesa del significat de la imatge, fruit de les conviccions catalanistes del seu autor.

El dibuix compleix noranta anys i es manté tan atractiu i original com el primer dia. En aquest post l’acompanya l’esclat de roses d’un pati pintat per Joaquim Mir.