Arxiu de l'autor: QUADERN DE TERRAMAR Vinyet Panyella blogweb

Desconegut's avatar

Quant a QUADERN DE TERRAMAR Vinyet Panyella blogweb

Sóc dona d'arts i lletres. La cultura és una manera de viure. "Crear és viure dues vegades" (Albert Camus)

EL MUSEU D’ARQUEOLOGIA DE CATALUNYA, AVALUAT… i algunes qüestions col·laterals

Publicat el per
Respon

Presentada l’Avaluació Estratègica del Museu d’Arqueologia de Catalunya el dijous 17 de juny de 2021 al MAC, en una sala amb força públic tot i les mesures de seguretat i una seixantena més que ho van seguir en estríming. Tant la pàgina web del CoNCA com twitter se n’han fet ressò i més n’hi hauria hagut d’haver. El MAC, museu de museus, és una de les infraestructures culturals d’àmbit nacional amb més trajectòria històrica i extensió territorial.

A grans trets i sense fer d’espòlier, els problemes del MAC són comuns als dels altres museus de caràcter nacional ja avaluats pel CoNCA: MNAC, MNACTEC i MACBA. Actualment s’esta avaluant el Museu d’Història de Catalunya i amb aquest seran els cinc museus de caràcter nacional que permetran mostrar la situació general dels museus de Catalunya. Problemes i reptes es resumeixen en dos grans àmbits:

  • les governances
  • el finançament

La resta respon a les casuístiques de cada tipologia de museu, sigui gran o petit.

Pel que fa al MAC, els principals aspectes de l’avaluació estratègica són:

La presentació va ser complementada per una taular rodona sobre Patrimoni i territori: el suport a l’acció local, en la que es van debatre qüestions com la validesa del treball en xarxes territorials i tempatiques per part dels museus, l’acció territorial prenent com a exemple el Museu de Lleida i la situació dels equips humans dels museus.

El debat va posar de manifest l’interès vers el MAC, les propostes de canvi per a millora i el seu futur dins del desenvolupament del Pla de museus 2030, però de forma col·lateral i centrada en la problemàtica general dels museus van sorgir temes cabdals, com:

  • les governances diverses, i més en el medi local;
  • la total insuficiència de mitjans econòmics tant per a inversions com per activitats i produccions;
  • l’ús dels museus com a mitjà d’educació i de creació de coneixement al marge de les institucions que en són directament responsables, com els Departaments d’Educació i d’Universitats, així com la poca atenció per part dels centres universitaris;
  • l’accés dels professinals als museus en tant que llocs de treball des d’una doble perspectiva. Una, la total dependència del sector públic i la funció pública, amb dinàmiques del tot inadequades per la seva lentitud, procediments i no reconeixement dels graus i diversitats de professionalització que els museus necessiten. L’altra, els criteris sovint arbitraris, gerencialistes i administrativistes, per a la selecció del personal directiu dels museus. A hores d’ara hi ha diversitat d’exemples de males pràctiques i convocatòries més que discutibles pel seu tancament dins la funció pública i la nul·la obertura vers el mercat de treball.
  • L’existència de graus, màsters i formació especialitzada dins del camp museològic contrasta amb les gairebé nul·les possibilitats d’incorporació als museus per part dels futurs professionals.

VÍDEO DE LA PRESENTACIÓ

Feu clic per accedir a Avaluacions-estrategiques-online-MAC.pdf

TEXT ÍNTEGRE DE L’ AVALUACIÓ ESTRATÈGICA DEL MUSEU D’ARQUEOLOGIA DE CATALUNYA

J. V. FOIX, A SARRIÀ!

Publicat el per
Respon
J. V. Foix, a la seva biblioteca. (Fundació J. V. Foix)

Dubto que les ments pensants i decisòries de la nomenclatura bibiotecària de la ciutat de Barcelona tinguin present la vàlua i la significació de l’obra literària de J. V. Foix, tant en el camp de la poesia com en la prosa poètica i el periodisme. Dubto també que coneguin l’abast d’aquesta obra i la seva vinculació amb Sarrià, el barri de naixença de J. V. Foix que va habitar de per vida. Una vinculació literària de vivències i metàfores que va traslladar als seus textos literaris i als articles periodístics que va publicar entre 1922 i 1936 al diari La Publicitat.

Reconec que la qüestió m’ha frapat pel que significa. Em desconcerta, i molt, que l’excusa donada sigui la de triar entre J. V. Foix i un nom de dona perquè al nomenclàtor bibliotecari barceloní n’hi ha poques. És cert que existeix un dèficit de visibilitat femenina als espais públics, com també existeix als mitjans de comunicació i als consells d’administració. Però hi ha un punt de criteri que em fa resistir i qüestionar un acompliment dogmàtic de quota en prejudici de causes igualment justes, com són la qualitat literària i  l’arrelament d’un poeta a l’espai que va anostrar. 

¿Hi ha lloc més adient per atorgar el nom d’escriptors i escriptores que una biblioteca pública, que és el lloc on s’ofereix de forma gratuïta i universal l’accés a la cultura, al coneixement i a la lectura? Si de debò es creu en el poder transformador de la cultura i de les lletres, per què no atorgar espais de reconeixement, memòria i difusió a les obres literàries i a les persones que les han creades ?

A Barcelona hi ha prou biblioteques que honoren els escriptors de proximitat  com Juan Marsé al Carmel, Mercè Rodoreda al Guinardó, Joan Maragall a Sant Gervasi o Xavier Benguerel al Poble Nou. Pel que fa a Sarrià,  J. V. Foix hi aporta el valor afegit d’haver universalitzat la denominació de l’antiga vila independent – tant que li agradava escriure el nom de Vila referent a Sarrià, i tan poc que li va plaure l’annexió a Barcelona… – a la nomenclatura literària universal a través de les nombroses traduccions i estudis de la seva obra. Si el cosmopolitisme és un mèrit, J. V. Foix també el compleix.

Al catàleg de les biblioteques de Barcelona s’ofereixen cent quatre títols de J. V. Foix que palesen que la seva presència no és aliena a l’oferta pública de lectura. I a partir d’aquí ja no tinc més arguments per entendre els dubtes dels que decideixen els noms de les biblioteques públiques de la ciutat. Em nego a acceptar que una denominació femenina s’argumenti com a excusa. En aquest cas, no se’ns fa cap favor. 

1933: EL CAU FERRAT S’OBRE AL PÚBLIC

Publicat el per
Respon

1933: EL CAU FERRAT S’OBRE AL PÚBLIC

Tal dia com avui fa vuitanta-vuit anys que el Cau Ferrat va obrir les portes com a museu públic de Catalunya. Aquesta és una altra data de les efemèrides sitgetanes per celebrar periòdicament perquè el Temple del Modernisme és tan ric en continguts que possibilita multiplicitat de lectures i redescobertes: aquest és un dels grans valors de les arts.

Quan el 1931 la Vila de Sitges va rebre en el Cau Ferrat per disposició testamentària de Rusiñol es va iniciar la seva reconversió en museu públic sota la direcció de Joaquim Folch i Torres, que va aplicar els més moderns criteris per museïtzar el Modernisme, tal com s’explica exhaustivament al recull d’articles de Joaquim Folch i Torres, El Cau Ferrat i la museïtzació del Modernisme (2013), presentat per Mercè Vidal, del que vaig tenir cura de l’edició i l’estudi introductori. Al cap de cent-vint-i set anys d’existència, encara hi ha molt a descobrir. El cicle Visions íntimes del Cau Ferrat (2006), organitzat amb motiu del 75è aniversari de la mort de Rusiñol, va oferir un calidoscopi de mirades diverses i intenses.

He dedicat diverses obres a l’estudi del Cau Ferrat: us en deixo les cobertes dels llibres i alguns dels més recents enllaços.

El Cau Ferrat [Història de l’edifici 1893-1894]Consorci del Patrimoni de Sitges. Fitxa de La Peça del Mes, 2019

El Cau Ferrat, de casa-taller a museo público. La musealización del Modernismo.Museos de ayer. Museografías históricas en Europa. Actas de II Encuentro Internacional. Museo Cerralbo (Madrid), 25 de febrero de 2016, 2017

En vies de publicació, la ponència sobre El col·leccionisme com a forma de culte de l’art total. El cas de Santiago Rusiñol i el Cau Ferrat. I, encara, resta inèdita una extensa guia que vaig enllestir el 2019 amb motiu del 125è aniversari del Cau i que vaig titular El temple del Modernisme, a l’espera d’una digna oportunitat d’edició.

SITGES ATREVIT: ELS NOSTRES FELIÇOS TRENTA

Publicat el per
Respon

SITGES ATREVIT: ELS NOSTRES FELIÇOS TRENTA.

Primera edició del festival Vila del Llibre a Sitges. Inauguració en clau sitgetana a la recerca del Sitges Atrevit, on comparteixo taula rodona amb en Jordi Milán, fundador i director de La Cubana i amb Joan Duran, científic i poeta, director amb Cèlia Sànchez-Mústic de la Festa de la Poesia a Sitges. Dirigeix la taula, modera i modula la conversa en Jordi Barrachina, comissionat del festiva. Em toca parlar dels nostres feliços vint i, sobretot, feliços trenta.

És un Sitges interclassista i cosmopolita que s’inicia amb la revista L’Amic de les Arts i amb l’Ateneu El Centaure, que dóna cabuda als redactors de la revista i del Manifest Groc i que s’inicia amb la cultura de masses i el cosmopolitisme. Un Sitges que el 1925 ha tancat definitivament el Modernisme i el Noucentisme amb l’ Exposició històrica de l’Art Sitgetà, celebrada al Casino Prado i que museïtzarà el Modernisme amb l’obertura al públic del Museu del Cau Ferrat, i amb un Noucentisme que continua fent la seva vida i que l’eclosió de l’avantguarda i l’esperit cosmopolita canvien definitivament. Els nois feien esport i volien ser periodistes i les noies s’interessaven per la moda i lluïen els nous vestits de bany. La inauguració de la Piscina Maria Teresa el 1932 va ser un esdeveniment cabdal per popularitzar l’esport de la natació i la inauguració de l’hotel Terramar Palace, l’hotel més glamurós del país en aquells moments, va constituir un selecte pol de luxe i atracció per on van desfilar les personalitats més importants de l’època.

Dels noms propis com Josep Carbonell i Gener, Salvador Dalí, Sebastià Gasch, Lluís Montanyà, Ramon Planes, G. K. Chesterton, Salvador Marsal, Federico García Lorca, Le Corbusier, Josep Maria Massip, Rafael Font i Farran, J. V. Foix, el comte de Keyserling o Buster Keaton en vaig destacar dos: el pintor i dramaturg Artur Carbonell, i el crític d’art M. A. Cassanyes. Del primer en tinc escrit un assaig encara inèdit. Del segon, escrites diverses referències i un ampli estudi gairebé enllestit. Els nostres feliços trenta són un període d’història cultural apassionant.

  • Artur Carbonell, Cartell per la Festa del Llibre a Sitges, 1929 (Arxiu Històric de Sitges)
  • Antoni Riba i Bracons, Retrat de M. A. Cassanyes (Col·lecció particular)

CARNAVAL 2021 : MÀSCARA MARICEL i PROCLAMA

Publicat el per
Respon

És el meu talismà carnavaler. La Màscara Maricel me la va fer l’artista i orfebre Montse Curtidada el 2013. És peça única, conservada amb tota cura al llarg de l’any per poder-la lluir els dies que toca. Amb un calendari de festes tan estrany com estem vivint, estic pensant de posar-me-la diumenge per anar a votar i deixar constància de la data. I el Dimecres de Cendra la desaré, a l’espera que l’any vinent pugui sortir amb tota normalitat.

Màscara Maricel, 2013, obra de Montse Curtiada.

Dos altres apunts. Un, el quadre de Fortuny del Carnaval al corso de Roma davant l’església de San Carlo Borromini, pintat cap al 1874, al frontispici d’aquesta pàgina. Dos: la proclama d’enguany:

La colla NO-KALIA penja el cartell del Xató de Sitges a l’entrada de l’Ajuntament de Vilanova

EL XATÓ SERÀ SEMPRE NOSTRE!