Arxiu de l'autor: QUADERN DE TERRAMAR Vinyet Panyella blogweb

Desconegut's avatar

Quant a QUADERN DE TERRAMAR Vinyet Panyella blogweb

Sóc dona d'arts i lletres. La cultura és una manera de viure. "Crear és viure dues vegades" (Albert Camus)

AMB RENADA-LAURA PORTET I DUODA

Publicat el per
1

O un record entranyable. Veig la notícia de la mort de la poeta i escriptora rossellonesa Renada-Laura Portet (Sant Pau de Fenollet, 1927- Elna, 2021) i recordo la darrera conversa que vam tenir, no fa pas gaire anys; em va trucar per preguntar-me alguna cosa dels seus llibres. Feia temps que no parlàvem però la veu era la mateixa, embolcallada del mateix afecte amb què ens vam tractar fa una vintena llarga d’anys, i entre frase i frase hi afegia un afectuós “manyaga”, que és una paraula que només l’escoltada a ella amb aquesta connotació…

Renada-Laura Portet, poeta catalana

La vaig ‘descobrir’ quan preparava la meva antologia de dones poetes en llengua catalana, Contemporànies. Antologia de poetes dels Països Catalans (1999), publicat gràcies al Seminari Paraul ade Dona que celebrava la Universitat Rovira i Virgili i l’Institut Català de la Dona. Avui és un llibre desclassificat i exhaurit, però per sort forma part del fons de la Biblioteca de Catalunya, de les biblioteques universitàries i de recerca i també d’altres biblioteques públiques. A Contemporànies li vaig publicar tres poemes dels tres reculls poètics que fins aquell moment havia publicat. Ella en va estar molt contenta perquè, lluny dels cenacles de Barcelona, no li era fàcil el contacte amb la societat literària dels catalans. Per part meva em sentia ben contenta d’haver-hi publicat dues grans poete rosselloneses que caldria incorporar plenament al nostre sistema literari a tots els efectes, com són Simona Gay i Renada-Laura Portet.

Des de llavors i per uns anys vam estar en contacte. El 2002, quan jo dirigia la Biblioteca de Catalunya, em va venir a trobar per demanar-me ni més ni menys que un pròleg per a la seva novel·la El mirall de Duoda, comptessa de Barcelona, Duquessa de Septimània (2003). Em considerava la persona adient, em deia, per diverses raons, una de les quals era la conservació a la Biblioteca nacional de Catalunya d’un manuscrit de Duoda, Manual per al meu fill Guillem… Em va fer goig comptar amb la seva confiança i l’hi vaig escriure un pròleg juntament amb un poema suggerit per la figura d’aquesta dona excepcional que era Duoda, dient-li que en disposés tal com volgués. Quan vaig rebre l’exemplar vaig veure com havia publicat íntegrament tot el que havia escrit per a ella i Duoda, i em vaig adonar que m’havia dedicat el llibre: “A Vinyet Panyella, Directora de la Biblioteca de Catalunya, amb afecte i agraïment”.

Amb afecte i agraïment la recordo ara que ja sé que no em tornarà a telefonar ni sentiré aquell “manyaga” que sonava d’una manera tan especial. De 1999 ençà Renada-Laura Portet va publicar altres llibres, va ser ressenyada i entrevistada i homenatjada, entre altres, per la Institució de les Lletres Catalanes i per l’Institut d’Estudis Catalans. I no em puc estar de reproduir el pròleg i el poema que vaig escriure per a Duoda i per a ella, dues dones excepcionals unides per l’escriptura i per un determinat sentit del compromís en èpoques tan diferents i, segons com, tan properes.

DUODA I ELS MIRALLS

“A l’Edat Mitjana anomenaven “Mirall” un llibre en què aquell a qui es dirigia ‘podia contemplar la salvació de la seva ànima”, escriu Renada Laura Portet a manera de clau de volta. En aquests primers anys de segle vint-i-u, canviants i convulsos com són, ens calen no pocs ajuts i maneres de saber per apropar-nos al que ha estat el decurs de segles que configuren la nostra civilització.

Escriure “nostra” és una manera de dir, perquè em vull referir, i no només a efectes de la present nota introductòria, als segles en què la civilització d’arrel llatina i occidental ens ha configurat. Civilització que neix de mica en mica en la llunyania tardorromana, en la fragmentació i l’esmicolament de l’imperi llatí i en l’eclosió de les nostres llengües romàniques, el català i el provençal  juntament amb el francès, l’italià o el castellà…

Pot ser molt el desconeixement i és molta la distància que ens separa dels dies en què les poblacions de l’imperi carolingi s’aglevan al voltant dels nexes d’unió de territoris i marques: els castells, els monestirs, les cruïlles, les planúries, els rius… S’esborraven i es dreçaven les fronteres de marques i comtats. El Migjorn es perfilava entre lluites i incerteses que feien assaborir encara més la felicitat de la pau, anhelada sempre per més breu i fràgil que fos. Faltaven molts decennis perquè l’univers dels trobadors relligués dos dels puntals del Migjorn, Occitània i Catalunya, en una realitat que va deixar petjades cabdals i que, en desaparèixer, persistí latent en l’estela del somni. Irrecuperable com tots, però no oblidat ni conjurat sota diverses formulacions segles a través.

Temps d’obscuritat, el que va viure de Duoda. Tanta,  que ni tant sols n’hem pogut salvar un recorregut biogràfic absent d’incògnites. Però aquella fosca va esdevenir  il.luminada per aquells que transmetien la saviesa dels antics i dels coetanis copiant i confegint lletres i textos. De tant en tant els embellien les caplletres amb jeroglífics teixits amb randes de tinta violeta i grans traces roges com la sang, el foc i les passions. Així els manuscrits que copiava Duoda. Així el manuscrit de Duoda que ha inspirat el llibre de Renada Laura Portet. Tal com hi ha períodes que, per reculats, ens arriben cada vegada més empetitits i reduïts en el retaule històric dels països i de les cultures, el segle de Duoda ens ha estat retornat amb tota la seva càrrega de conflicte i d’esperança en l’obra de Portet.

La personalitat de Duoda hi apareix al llarg de seixanta hipotètiques, suposades anyades, entre les quals hi ocupa la part central l’estel del seu mirall, com són les lletres que escriví per al seu fill Guillem. Sola i reclosa a Usès, llar i presó, fortalesa i casal, Duoda rememora. Durant temps ha estat lectora i copista. S’ha amarat de lletres, de desig de saber, de voluntat de transmetre. Entre la resignació, els temors i la gelosia es lliura a l’assalt dels records. I del conjur d’un passat rosegat per tots els dubtes, espasa de dos talls cap d’ells oscat, la voluntat de pervivència i de transmissió pren la forma del mirall que adreça al seu fill primogènit Guillem.

Duoda ha viscut com el Migjorn: en la guerra i en la pau, a la cort imperial, a les fortaleses, als convents. Ha travessat els camins de l’Aquitània, de la Septimània, de la Marca Hispànica. Ha conegut la civilització dels fills de Carlemany i dels seus descendents i hostes palatins i monacals. En el seu mirall hi pesa tant tot el que ha viscut i el que ha après com el desig de futur per al seu fill i per a tots aquells que configuraran la seva descendència, convençuda com està que la vida no s’atura. Creu que tal com ella ha obrat en favor de la transmissió del saber per la via de la còpia, també altres podran fer-la perviure el llegat del seu mirall per a la contemplació de l’ànima i per a la seva salvació.

Perquè en darrer terme, i més enllà de la figuració de l’imaginari de l’Alta Edat Mitjana, l’escriptura conté el germen de la salvació per a qui s’hi aboca amb el cor, amb el coneixement i amb la voluntat de transmetre i de comunicar. Heus aquí la fortalesa de Duoda des de la seva aparent feblesa, des del seu forçat aïllament, des de la soletat desolada. Corprèn la seva fortalesa oculta rere l’acceptació i la submissió als designis de l’emperador, del marit, d’aquells qui en la seva societat manen i disposen de les vides i dels destins dels altres, dels més febles, d’ella mateixa. Tocada per l’amor de la saviesa i de les lletres dels altres, el mirall de Duoda li revela que la salvació floreix de la seva pròpia lletra. I s’hi afanya, cercant el millor del seu record, del seu desig, del seu interior, d’aquesta mena d’ètica que configuren del sentiment i l’estimació. Heus aquí el mirall de llum i de claredat que constitueix el llegat de Duoda confegit en la nebulosa fosca del temps que veu com emergeix la seva lletra preclara.

L’entorn biogràfic, històric i literari de Duoda ha estat relatat per Renada Laura Portet des de l’aiguabarreig dels seus estudis i coneixements de l’Edat Mitjana i la seva sensibilitat biogràfica. Ha novel.lat on calia sense que els viaranys de la imaginació entelin ni per un moment el mirall de la dama. Essent així m’estalvio de documentar i de comentar com va ser que el text de Duoda que avui es conserva a la Biblioteca de Catalunya, configurant una de les parts centrals del manuscrit 569, es va perllongar i repartir al llarg dels mil sis-cents anys que han vingut després. Una vegada més constatem que allò que perdura és el que sembla tocat de la més trencadissa fragilitat. Tampoc no cal que entrem en la definició del gènere de llibre de Renada Laura Portet, perquè la multiplicitat de lectures que permet –biogràfica, històrica, gairebé filosòfica…, depassa l’estretor dels límits de la convenció. Això sí: llegim-lo, disfrutem-lo i assaborim-lo pensant en el principi dels miralls, que és el de reflectir i projectar el que es veu i, sovint, el que no veient-se, configura el traç de l’esguard.

Sovint m’ha agradat imaginar Duoda a les torres més altes del castell d’Usès, albirant des de les espitlleres els hiverns i des dels merlets les hores del bon temps la claror dels camps del Migjorn a l’alba i al crepuscle, primaveres i tardors, entre el verd i l’ambre. Quan vaig conèixer personalment Renada Laura Portet a Perpinyà el capvespre d’un dissabte de principis d’aquest any de guerra de 2002 em va parlar de Duoda i del manuscrit. Pocs dies després, amb el text al meu davant, pensava en la força que les paraules de Duoda transmetien i en les lletres que salven. Sense saber encara que poques setmanes després que Renada Laura Portet m’oferiria la gràcia d’escriure aquest pròleg li vaig escriure un text des d’una complicitat que “El mirall de Duoda” no ha fet més que acréixer, i que és la complicitat en la creença en els llibres com a mirall i com a salvació.

TROBADA AMB DUODA EN ELS COLORS DE L’AMBRE
(Biblioteca de Catalunya, Manuscrit 569)

I
¿Quin és el temps on em pertoca d’amidarme,
i, amb qui?  ¿Qui és qui em llegirà?
En l’alta soledat d’aquestes torres
els arbres són qui em parla dels colors de la llum
que tenyeix els carreus i el pas de les hores.
Una taula robusta i una claror canviant per companyia
són testimonis callats del que vull dir qui sap a qui:
destí desconegut del manuscrit, avui novell,
la lletra que transcorre més enllà del pensament
i dels meus dies.
¿On, la marca del temps? 
¿En la creixença de les heures, 
del cor suspès de l’Alfa?
Tardes, capvespres, entrada de la fosca,
el darrer ambre clareja a les torres d’Uzès.


II
No és pas l’atzar ni tampoc l’aventura
el que m’ha dut fins a cercar les restes de la traça
del puny i de la lletra que et va tornar immortal 
entre l’aiguabarreig d’un temps obscur i incert.
He contemplat el manuscrit que et va salvar.
És guarnit amb capitals color de porpra
i el blau i el violeta entrellaçant
missatges enigmàtics entre la lletra clara.
Als marges he cercat i hi he trobat les heures
i el cor suspès en l’enigma del temps.
Ha estat de nit, mentre mirava
com el silenci penetra la ciutat
fent callar el bramul dels motors i el miol de les sirenes
quan m’he adonat que la llum d’ambre perdurava
enmig les branques desnerides. Tot i el fred,
apunten la creixença de les heures i del cor.

Ho vaig datar a “Terramar, Catalunya, 2.II.2002, mil cent seixanta anys més tard”

PORTBOU, EL PARADÍS PERDUT D’ANGELES SANTOS I WALTER BENJAMIN

Publicat el per
Respon

El paradís perdut és el drama que revivim al cor, i al cap, i que reviu en cadascun de nosaltres. Ho escrivia Carles Riba amb motiu de la lectura del gran clàssic de John Milton, El paradís perdut, i em sembla una bona introducció per rememorar dues instantànies de dos personatges per als quals Portbou va esdevenir, efectivament, un paradís perdut rememorat amb dolor i amb desesperació: la pintora Ángeles Santos i l’escriptor i filòsof Walter Benjamin.

  • Angeles Santos, Autoretrat, 1928. MNCARS
  • Walter Benjamin a la Biblioteca Nacional de Frankfurt

Portbou és un poble singular on la història es congria en el doble format de memòria general i memòria a petita i punyent escala de tragèdies col·lectives i drames personals de pèrdues i exilis. Un poble de pas per a gent que hi venia a treballar, viatgers que hi feien breus estades, famílies que esperaven una nova destinació per al cap de casa. En èpoques de guerra el trànsit d’exiliats, fugitius i refugiats constituïen passatges de drames quotidians. Fins i tot el paisatge de la vila presidit per la mole de l’estació corrobora la idea de lloc de traspàs, de tragèdia i d’esperança, d’un indret que no convida a l’estabilitat, a la permanència de l’arrelament. En aquest sentit, també és un lloc per al record:  “L’estació de Portbou, com el llimbs, és un indret situat entre el cel i l’infern. És una estructura fèrria en forma d’hangar i cadascuna de les peces metàl·liques que la componen està recoberta d’una gruixuda capa de records i de mirades, de plors i de somnis. La llum es descompon en el seu interior i dibuixa ombres que caminen solitàries per les andanes. El temps regalima a través d’un rellotge mentre el vent udola sense descans.” Aquesta visió de l’escriptor Quim Curbet relativa a “L’estació de Portbou” enllaça amb una altra que subratlla el caràcter passatger de la vila vist i entès com a una vocació definitòria: “Arran de mar, els còdols semblen petites fites, monuments menuts a la memòria. Tots porten inscrit en el seu interior el nom d’algú que ha estat de pas. Queda, això sí, el pas del temps fixat en fotografies esgrogueïdes, imatges de gent celebrant festes majors i carnestoltes, apagant incendis forestals i pescant amb canya, i totes les cares dels exiliats traginant una esperança corroïda, i tots els somnis esbravats dels que anaven a la verema.” (Apunts de la Costa Brava, 10.06.2017). Aquestes són les imatges de Portbou que resten al meu imaginari juntament amb la del túnel dels Passatges que Dani Karavan va dedicar a Walter Benjamin.

  • @Quim Curbet, Homenatge a Walter Benjamin, Portbou, 2015
  • @Quim Curbet, Homenatge a Walter Benjamin, Portbou, 2015

Però n’hi ha d’altres. Com l’evocació de la infantesa que fa l’escriptor i crític Rafael Santos Torroella dedicada a la seva germana pintora, Ángeles Santos. Per a tots dos Portbou havia estat el primer i únic paradís, paisatge contemplat en  “el mar, la mar / petita de Portbou / per la ferida immensa / del seu rocam / d’òxids i licorelles, / fissura / cap el tot i el no-res.” Hem de tornar a un dels primers quadres d’Ángeles Santos, Infants al jardí – la seva germana Conchita i els cosins Anita i Ricard Fayos – , a la plàcida bonhomia del retrat de La tia Marieta, coneguda també com a Dona fent mitja per comprendre que rere aquesta mirada familiar i propera d’una jove artista de disset anys hi rau la plasmació de la visió  idíl·lica d’una adolescent que anys més tard confessava que la seva infantesa havia durat molt de temps.

  • Angeles i Rafael Santos Torroella al jardí de Portbou
  • Angeles Santos, Infants al jardí , 1928

Portbou viscut des de la mirada a una mar domèstica i petita en contrast amb la natura agresta dels voltants va ser, alhora, paradís i via iniciàtica d’una vocació que Ángeles Santos va prosseguir, no sense traumes, no sense dolor, a Sevilla i Valladolid. Un món (1929) el quadre que sintetitza la ràpida cursa de l’artista entre la Nova Objectivitat, l’expressionisme i un surrealisme molt a la seva manera, conté encara el ressò de la infantesa feliç ja entelat per les realitats d’un present totalment oposat al del jardí de la infantesa. Portbou passava a ser el paradís perdut. Rafael Santos-Torroella en el poema esmentat, Davant del quadre ‘un món’ dedica la segona estrofa del tríptic a aquesta visió:

“A dalt,
d’un or trist o molt pur
empal·lidit i caute,
regnava sempre el Sol,
inapel·lable.
A baix, entretant,
uns éssers neguitosos,
d’insomni i ombra fets,
maldaven dies i nits
irats als seus esbarjos,
tendres fins en els crims...
Nosaltres,
no res enteníem, però
quan en aquell jardí
dels avis, veiem,
de Portbou estant,
com al cel s’encenien
els llums de cap al tard.”
Angeles Santos, Un món, 1929. MNCARS

Quan el setembre de 1940 Walter Benjamin arribava a Portbou després d’haver creuat clandestinament la ratlla per la denominada Ruta Líster, Ángeles Santos vivia a Osca amb els pares i germans dedicada al seu fill i allunyada, momentàniament, de la pintura i ja per sempre del paradís de la infantesa. Benjamin encarnava més que em cap altre moment de la seva vida la figura del jueu errant, del fugitiu perseguit pel nazisme camí de l’única possibilitat que tenia per sobreviure com era el refugi dels Estats Units, per al qual el seu amic Theodor W. Adorno li havia aconseguit el visat. Però calia poder arribar a Portugal per emprendre el viatge transatlàntic, i les autoritats franceses li havien negat la sortida del país. Per això va recórrer a la ruta clandestina fressada per tantes i tantes anades i vingudes. Amb la salut afeblida i empès per una fràgil esperança havia arribat a Portbou, on va se detingut per les autoritats frontereres del franquisme, que li barraren el pas i es disposaren a retornar-lo a França.

Fins aquell moment la vida fugissera de Benjamin havia estat el nexe que l’havia mantingut vinculat al pensament i l’escriptura. Havia emprès el viatge cap a Espanya proveït d’una màscara de gas, de pastilles de morfina i d’una maleta que contenia alguna cosa – un manuscrit – més important que la seva pròpia vida, declarava. La seva infantesa no havia estat un paradís. Narrada al recull Infantesa a Berlin cap al mil nou-cents és una de les seves incursions autobiogràfiques narrada amb tendresa vers un món ja desaparegut que, alhora, recordava amb un rerefons de rebuig vers la classe social d’on provenia. L ’Angelus Novus de Paul Klee ni tant sols l’hauria pogut salvar, tan convençut com estava de la seva derrota i de la impossibilitat d’escapar al destí que l’esperava si era retornat a França. Aquella mirada al passat amb que Benjamin havia descrit la imatge era ben bé aplicable al seu propi present : “… no veu més que una sola i única catàstrofe, que no deixa d’amuntegar ruïnes sobre ruïnes i les llença als seus peus. Volia fer-se enrere, despertar els morts i reparar la destrucció. Però des del Paradís bufa una tempesta que s’ha aferrat a les seves ales, tant fortament que ja no les pot plegar. La tempesta l’empeny irresistiblement vers el futur, al que gira l’esquena, mentre que al seu davant les ruïnes s’amunteguen fins al cel.”

Paul Klee, Angelus novus, 1920. Museu d’Israel, Jerusalem

El túnel, un dels tres passatges de Karavan que rememoren Benjamin en els seus moments a Portbou aboca el visitant directament a mar en un descens flanquejat per planxes de ferro, camí sense sortida. La mar blava i profunda amb un final obert hauria estat el camí de la llibertat per al filòsof apàtrida. Al túnel sento que bateguen les ales de l’àngel de Paul Klee, el fracàs de la història, la mirada al passat sense esperança de futur.

© Quim Curbet, Homenatge a Walter Benjamin, Portbou, 2015

Benjamin havia creuat la frontera deixant enrere tot el que havia estat fins llavors per un possible, difícilment assolible paradís que l’esperava a l’altra banda de l’Atlàntic i que era el de la llibertat. Tot ho va perdre a Portbou la nit del vint-i-sis de setembre, la nit del seu paradís perdut. No puc evitar evocar a Rafael Santos-Torroella quan torno a Portbou, al Passatge del túnel, al descens vers la mar sempre oberta vorejat de planxes de ferro: “fissura cap el tot i el no-res”.

Publicat a El Full, Portbou, agost 2021
Aquest assaig sobre la pintora Angeles Santos, que vaig publicar el 1993 gràcies a la Galeria Agora, de Sitges, va ser la primera monografia sobre l’artista.

EL PERQUÈ DE TOT PLEGAT

Publicat el per
Respon

Amb aquest títol de ressò monzonià – un dels reculls de relats més celebrats de Quim Monzó- ,  i amb l’aclariment de “Col·leccions d’un Museu d’Interès Nacional” el Museu Víctor Balaguer celebra amb una exposició de caràcter antològic el seu reconeixement com a museu d’interès nacional, qualificació màxima que pot obtenir un museu a Catalunya, que li va ser atorgat la tardor de 2019. La pandèmia que ens ho ha canviat tot va retardar aquesta mostra, que es va poder obrir  el 2020 i prorrogar al llarg de gairebé un any. Quan tanqui aquest proper 29 d’agost el Museu prepararà el seu tancament, previst amb una durada d’un any per tal de poder portar a terme les necessàries obres de climatització i control mediambiental.

La climatització dels museus catalans ha estat una de les fites més complexes d’assolir en relació, per exemple, amb els seus homòlegs francesos. A Sitges va costar molt de poder regularitzar el clima del Cau Ferrat i Maricel; Can Llopis està pendent d’enllestir unes obres que s’han perllongat excessivament; el Palau de Maricel encara espera disposar del projecte de rehabilitació integral  que comporti una posada al dia de la totalitat de les seves instal·lacions i  a Can Falç  el més calent és a l’aigüera. Per no parlar d’altres edificis patrimonials públics. El finançament infrastructural de les instal·lacions culturals és més dels problemes comuns a diverses poblacions, però és un fet que els municipis són reacis a invertir en instal·lacions ja existents i prefereixen dedicar els seus pressupostos a activitats de més lluïment. Com que el patrimoni no es queixa i la ciutadania no gaire, passen de puntetes per  l’obligació de mantenir i protegir el patrimoni cultural comú.

Tornant a Vilanova, “El perquè de tot plegat” és una exposició de mig format i de contingut modèlic. Des d’una perspectiva que integra diverses visions i replantejaments de les seves col·leccions s’hi explica la formació de la Biblioteca-Museu a partir de la visió de Víctor Balaguer – home de cultura àmplia i humanista, polític sagaç i amb una agenda de relacions que li van permetre bastir el seu projecte a pler – i de l’ingrés de les diferents col·leccions, tant les fundacionals com les més recents.

La mostra transcorre des del dipòsit del Museu del Prado – no em cansaré de repetir que El Prado de Vilanova és visita de culte… -, les col·leccions egípcia, d’Extrem Orient i Americana; la Pinacoteca del segle XIX, que només per ella mateixa, de visita obligada, permet impartir i gaudir de tot un curs d’història de l’art; l’Escola noucentista de Vilanova, el dit “Llegat de 1956” gràcies a la generositat de la senyora Victòria Gonzàlez, el nom de la qual cal incorporar a totes les guies i manuals, fins el llegat del Dr. Joaquim Molas i, plegades, justifiquen, si calgués fer-ho, el caràcter de museu d’interès nacional. La reobertura del museu prevista a finals de 2022 fa esperar una nova orientació, una nova visió que ja s’apunta a “El perquè de tot plegat”; la mirada cap a les dones artistes o vers l’orientalisme d’una banda i l’art colonial d’altra ho palesen.

Una darrera reflexió, breu per ara, és la comparativa entre l’origen i el desenvolupament dels museus vilanovins i els sitgetans més emblemàtics com són respectivament el Víctor Balaguer i el Cau Ferrat. Fundats i instituïts per dues personalitats de primer ordre en la història cultural, el primer motivat per un fort impuls educatiu i el segon des del culte a l’art total, han seguit camins paral·lels de vegades més allunyats i d’altres amb més aproximació. Avui dia un aspecte tan fonamental com la governança de totes dues institucions està a anys llum de distància, en part per la voluntat i circumstàncies dels respectius fundadors. Des de 2019 ambdós miren vers el futur des de situacions ben diferents, amb garanties d’una governança eficaç i consolidada el primer i amb una problemàtica de fons que situa la governança com un dels principals, o el més important problema del segon. La futura Llei de Museus que s’espera del nou govern ha de resoldre definitivament el marc funcional dels museus catalans, però mentrestant la vida continua i cal apuntar al futur amb voluntat d’encerts. Els museus s’ho mereixen i les dues poblacions que en són titulars, també.

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 27.08.2021

LA FESTA MAJOR D’ÀNGEL GANIVET (Calendari de visites, agost 1897)

Publicat el per
Respon

“Sitges arde en fiestas”. La frase amb què l’escriptor i diplomàtic Angel Ganivet (Granada, 1865 – Riga, 1898) descriu la impressió de l’esclat de la Festa Major ha passat a formar part dels tòpics locals. Hi va arribar el dia 16 d’agost procedent de Barcelona, “huyendo de la ciudad (…) a estas arrinconadas playas en busca de quietud y silencio”.Era un intel·lectual brillant i un home de emocionalment inestable. Com a diplomàtic estava destinat a Riga, i ja havia publicat obres com Granada la Bella i Idearium español (1897); a Sitges enllestí els textos de El Libro de Granada  (1899).

Retrat d’Àngel Ganivet, per José Ruiz de Almodóvar (col. particular)

Hostatjat a can Carcolse, va passar uns primers dies de tranquil·litat, fins que les gralles i els morterets de la vigília el van sobresaltar, trobant-se amb una Vila transformada en un esclat de música, color i festa: “Son los atronadores morterets y el esventament de les campanes que anuncian la Festa Major de Sant Bartomeu, los terribles gigantones, las comparsas o mojigangas que recorrren las calles tocando y bailando con bastones, cintas o látigos; los mismos diablos del infierno que van sonando la lata atronadora y arrojando fuego por los cuatro costados”.

En aquella estada sitgetana Ganivet va topar amb dos importants esdeveniments, dels quals en va remarcar especialment un:  “Entre estas diversiones populares, sencillas por el sentimiento que las inspira y abigarradas por los colorines con que se adornan los músicos y danzantes, y entre varios festejos más o menos convencionales y de relumbrón, sorprende al forastero una inesperada ceremonia: la de señalar el sitio en que ha de emplazarse la estatua del gran artista Doménico Theotocópuli El Greco”.

A. Mas i Fondevila, Monument al Greco. Sitges, 1898. MNAC

La  col·locació de la primera pedra del Monument al Greco, que va comptar amb dos vibrants discursos del polític i estiuejant ocasional Nicolás Salmerón i Santiago Rusiñol, va comportar la trobada entre Rusiñol i Ganivet, que ja es coneixien d’oïdes perquè tenien amistats comunes a Granada. Fruit de la trobada és l’article que Ganivet va escriure sobre “El Cau Ferrat” a la premsa granadina, reproduït a La Vanguardia (18.09.1898) i a La Voz de Sitges.

L’altre esdeveniment va ser l’estrena dels nous gegants de la Vila, dissenyats per l’artista Lluís Labarta. Ganivet no era especialment procliu a la cultura popular però pel que sembla els nous Gegants li van cridar força l’atenció per la novetat i les dimensions.

Festa Major de 1897. Biblioteca Santiago Rusiñol

Tots dos esdeveniments tenen continuïtat al Sitges d’avui i atreuen propis i forans pel culte a les arts i a la bellesa com és el cas del Greco, del Cau Ferrat, i dels Gegants de la Vila.

Festa Major de 1897. Biblioteca Santiago Rusiñol

Publicat a L’Eco de Sitges, 20.08.2020

Més sobre el tema:

Angel Ganivet. “Cau Ferrat” en El Defensor de Granada, 4.IX.1897. Publicat posteriorment a La Vanguardia (18.IX.1897) i a La Voz de Sitges (19.IX.1897)

Vinyet Panyella. “El Penúltimo verano de Ángel Ganivet”. Ángel Ganivet y Santiago Rusiñol, el encuentro entre dos personalidades finiseculares. Granada : Universidad de Granada , 1998 , 317]-338.

Vinyet Panyella, “Els dies sitgetans d’Àngel Ganivet (estiu de 1897)” La Xermada, núm. 9 (tardor 1998.

El Greco a Sitges. Cent anys. Sitges: Ajuntament, 1998.

NO ÉS LA PRIMERA VEGADA. JA HI TORNAREM. Festa Major de Sitges 2021

Publicat el per
Respon
La sortida d’Ofici de la Festa Major, 2019. Fot. Frèia Berg

Jo també pensava que aquest estiu tot aniria millor i que no hi hauria més onades de pandèmia. Confiava en la ciència i en la responsabilitat de la gent gairebé a parts iguals. La realitat demostra que es pot confiar força més en la ciència que en la responsabilitat si atenem el que s’ha vist als carrers, terrasses i locals de Sitges: atapeïts, descontrolats i sobreeixint de gent sense mascareta, ni distància, ni el més mínim compliment de les normes sanitàries. Aquesta cinquena onada que és com una mena de monstre del llac Ness d’esquena infinitament ondulada no deixa entrellucar en quina fase del total de les ondulacions vivim ni tampoc què ens espera a curt i mig termini. Mentrestant s’ha vist de tot: existeix un alt tant per cent de persones vacunades; s’organitzen maratons per vacunacions sense cita prèvia; hi ha concentracions de gent irresponsable i insolidària; als hospitals, persones ja vacunades han ingressat amb la Covid, algunes de les quals no n’han pogut sortir en vida. 

De cara a la Festa Major el panorama és insòlit. Estem millor que l’any passat perquè hi ha hagut el coratge i les ganes de complir, almenys amb una part del programa, seguint les normes de salut pública però encara som lluny de la normalitat. Entre tocs de queda, restriccions i recomanacions per fer la cultura segura –i la Festa Major és una de les grans i millors manifestacions de la cultura popular­–, s’han arbitrat mesures com l’exhibició dels balls en diversos indrets, amb aforament limitat i sol·licitud d’entrades; s’han celebrat exitosament les Barraques 2021 i es mantenen els macroconcerts al Pla de Santa Bàrbara amb reserva prèvia; es modifica el desenvolupament del Castell de Foc –a hores d’ara un dels secrets més ben guardats– i s’han suprimit actes com les ballades de sardanes, cercaviles, i tot el que ha semblat que podia comportar afluència massiva de públic… i quin contrast amb el panorama habitual dels carrers! 

Tindrem una Festa Major per viure com les circumstàncies ens permetin, però és segur que sentirem els tocs de gralla, els bastons, els picarols, les carretilles, els timbals i l’olor de la pólvora. De lluny o de prop podrem veure els Gegants, el Drac, l’Àliga, els ceptrots dels Llucifers, la Bandera de Sant Bartomeu i la imatge de sant patró. Les coses no sortiran a gust de tothom, però no tinc cap dubte de la voluntat de fer les coses el millor possible i dels exercicis de paciència i d’adaptabilitat de la Comissió de Festa Major i dels protagonistes de la Festa perquè res no els haurà estat fàcil. 

En circumstàncies històriques especialment greus tampoc no vam tenir Festa Major. El 1898 es va suspendre per causa de la guerra de la independència de Cuba; el 1921 un grup de veïns de la Vila va demanar a l’Ajuntament que fos suspesa amb motiu de la crisi causada per la guerra del Marroc “agreujada amb la incorporació de varis compatricis als exèrcits”, sol·licitud que no va ser atesa. Durant els anys de la Guerra Civil la Festa Major era recordada amb tristesa i nostàlgia; en dona testimoni la memorialística local de Bonaventura Julià i Masó: “Impossible oblidar avui la festivitat de sant Bartomeu, transcorreguda enguany en un ambient de molta tristesa” (1936), “Festa de sant Bartomeu. Es va fer de dia amb agradable oreig però amb enorme pesar enfront dels records d’anàloga solemnitat local en anys més venturosos” (1937), “Solemnitat de sant Bartomeu. Sense les tradicionals funcions religioses i nomes amb inesborrables records d’altres èpoques en aquesta data” (1938). Des dels camps de concentració espanyols de Santoña, el Burgo de Osma o  Miranda de Ebro els presos sitgetans recordaven la diada, segons vaig sentir recordar per part de dos d’ells, evocant un improvisat ball de bastons el dia de sant Bartomeu. 

No, no és la primera vegada que ens quedem sense Festa Major. Anys a venir també nosaltres recordarem aquestes llargues onades de pandèmia que enguany ens han portat a una Festa Major adaptada i que ens han fet més forts en la voluntat de tornar-hi. Perquè, ni que sigui de mica en mica, sense cap mena de dubte, hi tornarem. 

Bona Festa Major!

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 20.08.2021