El primer record que en guardo és de quan jo anava al col·legi de les Mercedàries –avui, ni col·legi, ni edifici…– i passava pel carrer Jesús venint del carrer Major al matí. Ella ja feia un parell o tres d’hores que era a la fleca de peu dret, despatxant pa, ensaïmades i crusants. La porta era més aviat estreteta i un cop dins la botiga no era massa gran; ocupava el que vindria a ser l’entrada d’una casa de façana estrena, planta baixa i dos pisos, amb les parets recobertes de rajoles de colors vius. Damunt del taulell hi havia unes balances, un joc de peses i un tallador de pa accionat per un ganivet llarg d’aquells que fan respecte. Més endavant, quan vaig anar a estudiar a Barcelona i procurava agafar el tren de les set l’única llum oberta de tot el carrer Jesús era el de la fleca, i ella, com sempre, era darrere el taulell despatxant.

Fins que la fleca, el negoci familiar que havia iniciat els seus, va plegar. Llavors ja era una dona de mitja edat. Com que era una treballadora i emprenedora va canviar les balances i les peses per papers, organitzant a Sitges la delegació d’Assistència Sanitària Col·legial, de manera que per la fleca reconvertida en oficina ben moblada i amb les mateixes rajoles a la paret hi va anar passant població de tota mena fins que, quan se’n va jubilar l’oficina, es va traslladar al seu local actual. Però ella ja havia fet la feina d’engegar l’oficina local de cooperativa sanitària vers la qual va dedicar a pler, tal com havia fet amb la fleca.

Es va casar amb amb un home alt i prim, un home de caràcter que avui en diríem hiperactiu, i van tenir tres filles. Els avis materns vivien amb la família i els dies de festa o de celebració de sants i aniversaris el nombre de persones que entraven per la porta de l’antiga fleca –perquè el negoci i la llar compartien portal, parets i teulada– era cada vegada més nombrós. Al menjador familiar hi havia una ceràmica que deia: “la mare és el sol de la llar” i era ben bé el que els seus en pensaven. Perquè la Glòria Baqués Tutusaus era una dona acollidora i afectuosa amb els propis i els que s’hi anaven afegint; no només les parelles i les criatures de descendència directa sinó tots els col·laterals, germans, cunyats, nebots, renebots o amics. Els veïns del carrer Jesús són testimonis d’una relació d’un tracte tan amistós com discret de tota una vida.

La vida de la Glòria Baqués ha estat dedicada enterament al servei dels altres. En primer lloc des de la proximitat més elemental de la família, amb aquella dedicació afectuosa i entranyable que, amb els anys, s’aprecia i es valora cada vegada més. En segon terme, des de la proximitat. I aquí entra una xarxa de relacions de veïnatge que van des de les catifes de flors per Corpus al carrer Jesús, la cessió del balcó principal per a donar la benvinguda als poetes convidats a la Festa de la Poesia, o l’acolliment de la capelleta de Santa Tecla per la seva Festa Major de setembre per tal que es pogués contemplar des de l’aparador de l’antiga fleca. El més destacable, però, ha estat la dedicació a la vida religiosa comunitària des de la Parròquia de Sant Bartomeu i Santa Tecla. En va ser catequista un munt d’anys amb el mateix entusiasme i convicció que la caracteritzava sense defallir davant dels canvis de mentalitats i maneres de fer; la intel·ligència natural i la bondat eren les seves úniques estratègies.

En el seu comiat ha estat envoltada de familiars, amics, coneguts, veïns i catequistes, per gent que s’ha sentit estimada i acompanyada i que li han dedicat la darrera pregària. El dia de Reis havia enviat el tortell al seus nebots i fins i tot havia parlat amb el seu cunyat, 95 ella i 99 ell; no sé que s’havien dit, però segur que es van felicitar l’any nou. La tieta Glòria sempre ha estat un referent càlid i proper, i estic del tot segura que és a la glòria del cel de Sitges.