La cultura processada i l’aigua de la piscina

“No ho veig gaire clar”
Joan Pere Viladecans

Si estem d’acord en que cal debatre sobre el present per entendre el passat immediat i per aclarir el futur, el dossier que ha publicat aquest octubre Serra d’Or, amb coberta còmplice de Joan Pere Viladecans, sobre la cultura durant el procés independentista és un document de primera refrència. Va ser concebut i coordinat pel fins fa poc director, en Francesc-Marc Alvaro amb la voluntat de tractar l’impacte del procés independentista sobre el sistema cultural català perquè “ha arribat l’hora de començar a fer balanç”. Ell, Jordi Bianciotto, Ignasi Gozalo-Salellas, David Castillo, Júlia Ojeda Caba i jo mateixa ens hi vam esplaiar de bon grat. El resultat ha estat un conjunt d’opinions plurals i coincidents en bona part – i no faré d’espòiler perquè tots els articles fan de molt bon llegir.

Serra d’Or ha tingut l’encert d’organitzar un debat obert aquesta setmana a l’Espai Línia de Barcelona. Se’ns hi va convocar comptant amb la introducció d’en Francesc-Marc, les intervencions de Júlia Ojeda Caba, Marc Roig – autor d’un interessant assaig sobre Barcelona, cultura sense capital, totalment vigent – i la meva, i la participació de  l’actual director de Serra d’Or, el periodista i filòleg Joaquim Noguero. Entre la mesa i el públic, tres generacions de persones interessades en la cultura. A destacar la valenta, compromesa  i rupturista Generació dels setanta, amb l’artista Joan Pere-Viladecans, el poeta Francesc Parcerisas i el crític literari i escriptor Àlex Broch. El debat es va enriquir des dels diversos punts de vista en els que el fet generacional no en va ser gens aliè.

La cultura, amb els ulls i la ment focalitzats a l’endemà del Procés bascula com en la metàfora de l’aigua de la piscina. Més política o més cultura? Perquè si a la piscina es descompensen les proporcions de l’aigua i del clor la toxicitat està assegurada. La metàfora corrobora la situació. A un cantó de la balança  un sistema cultural desarticulat i infrafinançat; un ajuntament de Barcelona que fa anys ha renunciat a exercir de capital del país a canvi d’un cosmopolitisme més aviat impostat; una doble política dirigista de la Diputació de Barcelona finançant el vaixell cosmopolita insígnia de la ciutat del CCCB (on cap C no correspon a Catalunya) d’una banda i donant suport a les polítiques culturals dels municipis a partir de determinades premisses d’altra; un concepte de la cultura per part dels mitjans de comunicació públics que ens aboca al pensament únic de l’entreteniment; una cultura que es defineix per la lògica de l’autoreferencialitat (Gozalo-Salellas) … i la llista s’allarga.

Durant el Procés la cultura no ha ocupat un lloc central en la política catalana, però és que la centralitat ja l’havia perduda abans. Una lectura dels programes electorals dels principals partits mostra com l’han situada en llocs subsidiaris d’altres conceptes. Ha perdut fins i tot l’espai propi i la denominació en estructures dels governs locals i supralocals. A la mesa del Govern els vuit titulars de la Conselleria de Cultura han batallat inútilment per retornar a una situació pressupostària anterior a la crisi del 2008 i, malgrat els avenços en base a la xifra del 2%,  encara no s’hi ha arribat. Podríem cercar-ne les causes però són pitjor els efectes.

Des d’una visió necessàriament holística, la cultura es mou entre la marginalitat en el debat polític i la instrumentalització per part d’aquest. L’ecosistema és ampli i canviant mentre que els sistemes culturals són fragmentats estructuralment i competencialment, sovint regits per falsos consensos. La precarietat i la desprofessionalizació assetgen els sectors, especialment el públic. A l’altre plat de la balança, “el carrer bull” (Júlia Ojeda Caba), la quantitat i qualitat de la creativitat arreu del país és una realitat tan esplèndida com poc articulada; el medi associatiu que mou centenars i milers de persones ha viscut un creixement i una evolució que li atorguen un potencial immens, i la vida continua. La solució està en equilibrar els components de l’aigua de la piscina. Seguim…

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 27.10.2023

Roses per al comiat de Maria Rosa Manote

Maria Rosa Manote i Clivillés (Barcelona, 1950 – 22 de novembre 2023) ens ha deixat aquest novembre després de patir una llarga etapa de malaltia que va truncar la seva carrera professional especialitzada en art gòtic català i que, en gran part, va poder exercir com a conservadora del MNAC fins que li ho van permetre els límits de les circumstàncies i de la seva fràgil salut. Abans, però, havia deixat una fructífera etapa de professora i investigadora, i de mestra per als que van tenir la sort de poder-hi compartir les diferents etapes de la seva activitat.

Maria Rosa Manote amb l’escut de Sant Jordi de la façana de la Generalitat, obra de l’escultura Jordi Joan, al que havia dedicat diversos estudis.

Llicenciada en història de l’art a la Universitat de Barcelona, deixebla del catedràtic F. P. Verrié – historiador de l’art, director del Museu d’Història de Barcelona i editor de literatura catalana en temps de la clandestinitat – va entrar en l’ensenyament d’educació secundària en diversos instituts de Barcelona (1975-1983) com a professora d’història de l’art des del 1975, esdevenint-ne catedràtica el 1979. El 1995 va culminar la carrera acadèmica amb una tesi sobre escultura gòtica centrada en els escultors Pere Joan i Guillem Sagrera, que en el futur va poder aplicar a diverses activitats museogràfiques, de recerca, divulgació, exposicions i publicacions als Països Catalans. El 1989 es va incorporar al Departament de Cultura (1989-1995) inicialment a la Direcció general del patrimoni cultural en qualitat de subdirectora (1989-1990) amb Eduard Carbonell, llavors director general. Fins 1990 va desenvolupar una intensa activitat institucional en l’àmbit dels arxius, les biblioteques i, sobretot, en el dels museus i el patrimoni, especialment en el terreny museístic arreu del país i en la Llei de Museus (1990). Des del Departament de Cultura i en col·laboració amb l’Ajuntament de Barcelona va prendre part des del primer moment en la transformació del Museu d’Art de Catalunya en el llavors nou Museu Nacional d’Art de Catalunya. S’hi va incorporar el 1995 com a conservadora d’art gòtic i posteriorment va fer-se càrrec de la coordinació del llavors Departament de Conservació fins la seva jubilació forçada el 2011. Una vegada inaugurades les sales d’art romàtic (1995) va dirigir el projecte d’adequació de les col·leccions d’art gòtic a les noves sales que van ser obertes al públic el 1997. 

Els anys de renaixement i consolidació del MNAC que havien de vèncer grans dificultats d’espai i de mitjans econòmics i tecnològics, van ser viscuts per Maria Rosa Manote i l’equip que va crear amb intensitat, rigor i entusiasme. Els seus col·laboradors la recorden com una professional afable, incansable i rigorosa que exercí un indiscutible lideratge tant dins del museu com també en el sector professional. L’activitat que va portar a terme durant dues llargues dècades es caracteritza per la fidelitat vers els principis d’Agustí Duran i Sanpere i Frederic Pau Verrié vetllant per la cura dels museus, la seva gestió des de punt de vista institucional i per haver prosseguit amb entusiasme i encerts els seus estudis de recerca que tant de prestigi li van aportar tant als Països Catalans com arreu. El reduccionisme gerencialista i l’economicisme burocràtic tan en boga en aquells moments (i que encara perdura) no van afectar ni la seva professionalitat ni la seva vocació; per contra, va saber  incorporar els aspectes positius de les tendències de gestió al que havien estat els fonaments de la seva educació acadèmica. 

Maria Rosa Manote amb Frederic Pau Verrié, mestre i amic

Malgrat la seva total i inapel·lable dedicació a la cultura i al patrimoni des del sector públic també va passar per etapes d’incomprensió i fins i tot de marginació que li van fer conèixer dies amargs, però mai no es va sentir sola perquè comptava amb el respecte i l’afecte dels que la consideraven companya, mestra i amiga. Amb motiu d’una malaltia contreta a principis dels anys noranta i del seu agreujament progressiu i irrecuperable vers 2006, el 2011 es va veure obligada a acceptar una jubilació forçada per circumstàncies de salut i d’afectació professional al MNAC, amb la desfeta del departament d’Art gòtic que havia creat i de l’estructura dels departaments de conservació. 

Coincidint amb el seu aniversari el 2015 va sortir a la llum l’obra col·lectiva Viatge a la bellesa. Miscel·lània homenatge a Maria Rosa Manote i Clivillés, promoguda pel seu antic col·laborador al Departament d’Art Gòtic del MNAC, Francesc Ruiz Quesada, en la que van participar  vint-i-nou especialistes entremuseòlegs i historiadors de l’art; va comptar també amb l’adhesió de cent-vint-i sis persones procedents de museus i universitats dels Països Catalans. La publicació, en format electrònic i d’accés universal, aplega articles de diverses disciplines artístiques i de totes les etapes de la història de l’art juntament ambla seva bibliografia de divulgació i de recerca, que compta amb cent-cinquanta referències d’escrits realitzats entre 1988 i 2014. F. Pau Verrié, Josep Bracons i Montserrat Macià són autors respectivament de la presentació, trajectòria i evocació de la personalitat de Maria Rosa Manote. La pràctica totalitat dels col·laboradors remarquen, a més la importància i el rigor de les seves aportacions, la seva vocació inalienable i entusiasta, el mestratge que va exercir i l’exemplaritat del seu capteniment. 

F. Pau Verrié li dedica un article amb voluntat literària, “La naixença de les roses”, que resulta especialment adient per a aquest comiat. Evoca la joventut que cull les roses dels dies, un temps que ja s’ha acomplert, i les llàgrimes d’Afrodita que esdevenen roses quan contempla Adonis malferit. Són, també, les nostres llàgrimes que avui esdevenen ofrena.