Una poeta obscura (a propòsit de Felícia Fuster)

El centenari de la poeta i pintora Felícia Fuster i Viladecans (Barcelona, 1921 – París, 2012) m’ha brindat l’ocasió de retornar a una figura poètica de singularitat volguda, construïda en un doble vector: la dicció i la pròpia identitat poètica. Aquest és el resum amb què a hores d’ara podria definir una trajectòria literària realitzada en una maduresa orientada cap a una etapa crepuscular. Al contrari del que succeeix amb altres personalitats que ja ho han donat tot en etapes anteriors, n’hi ha que emergeixen amb tota la força d’una eclosió llargament esperada quan ja tenen resolta la tensió entre la vida quotidiana i la vocació creativa. 

Felícia Fuster va veure el primer poemari publicat als 63 anys, una obra que va quedar finalista del Premi Carles Riba i que va cridar l’atenció de la poeta i escriptora Maria Mercè Marçal, que aquell any formava part del jurat. Va ser Marçal qui va avalar l’obra de Fuster escrivint-ne el pròleg. Des de 1984 fins 2010, en què es va aplegar tot el conjunt de l’obra poètica pròpia i les traduccions de poetes japonesos, Fuster va publicar set llibres de poemes que no van moure multituds però van marcar fita en la poesia catalana per la seva singularitat i per la influència que van exercir en poetes nascudes a partir de la dècada dels cinquanta. En una entrevista de 1988, Felícia Fuster declarava “no sé fer res més que pintar i escriure” quan, en realitat, el que deia era que no volia fer res més que pintar i escriure. 

La poesia de Fuster ve marcada per la singularitat, pel valor de la diferència. Per una originalitat que vol conservar en tot moment i que és una veu pròpia que no significa necessàriament innovació. Per una vida voluntàriament viscuda a l’estranger, allunyada de la societat literària del país. Per un decalatge generacional que comparteix amb altres dones poetes que, per circumstàncies vitals i personals, publiquen a destemps en relació amb la seva generació, com Mercè Rodoreda, Zoraida Burgos o Montserrat Abelló. 

El més destacable de la seva obra és la contínua construcció de la identitat poètica, construcció que basteix a força de voluntat expressiva. En el primer poemari, Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils, manifesta la constant de construcció i deconstrucció que és un contínuum de la seva poesia: “Visc / com un mosaic de sorra…”, i mostra el dubte existencial enfront de la possibilitat de ser “Llegidora / d’absències i naufragis / secreta com els límits que s’ignoren (…) Però / no sé què sóc, si no em deformo / dintre del mirall que em gronxa …”. 

La construcció de la identitat poètica es fonamenta en una dicció condensada, col·lapsada, el·líptica, despullada de tota expressió per posar en valor la intensitat de la sola paraula. És una construcció d’escriptura contradictòria perquè està feta a base de ruptures, d’exprimir i contorsionar l’expressió lèxicament i sintàcticament; de negació per afirmar, de constant encreuament de construcció i deconstrucció, de concatenació d’idees per mitjà de la repetició seqüencial de frases i expressions.

L’aparent simplicitat no és experimentació, sinó tria decidida. No té tant a veure amb una possible influència de la poesia japonesa, sinó amb la manera de construir d’una altra poeta que impressiona per fins a quin punt és capaç de despullar, de sincopar fins a la dissecció, paraules i significats per guanyar i comunicar intensitat expressiva. Em refereixo a la poeta russa Marina Tsvetaieva, que els anys setanta va ser objecte d’una notable recepció literària a França per mitjà de remarcables traduccions que Felícia Fuster degué conèixer.

Com si d’una declaració de principis es tractés, el poema Fosca (1988) és un autoretrat que situa la resta de la seva obra: “Obscura, / fosca em van fer, / embolcallada amb els secrets de la terra de sota. / (…) Un dia / m’he despertat com d’una mort petita, / intranscendent / (…) aquí on m’estic, nua de temps / amb la por d’esperar, per esperar-vos, ferotgement callada / obscura. / Fosca, meticulosament. I viva”. Tot per dir que se’ns mostra en renéixer des que ja no fa res més que pintar i escriure i que ens dóna a conèixer només la part que vol deixar emergir d’una identitat oculta. Quin enigma de fons, la poesia.

La fotografia de l’homenatge a Felícia Fuster a l’IEC és de Carme Esteve

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 11.06.2021,

Una poeta obscura (a propòsit de Felícia Fuster)

EL MUSEU D’ARQUEOLOGIA DE CATALUNYA, AVALUAT… i algunes qüestions col·laterals

Presentada l’Avaluació Estratègica del Museu d’Arqueologia de Catalunya el dijous 17 de juny de 2021 al MAC, en una sala amb força públic tot i les mesures de seguretat i una seixantena més que ho van seguir en estríming. Tant la pàgina web del CoNCA com twitter se n’han fet ressò i més n’hi hauria hagut d’haver. El MAC, museu de museus, és una de les infraestructures culturals d’àmbit nacional amb més trajectòria històrica i extensió territorial.

A grans trets i sense fer d’espòlier, els problemes del MAC són comuns als dels altres museus de caràcter nacional ja avaluats pel CoNCA: MNAC, MNACTEC i MACBA. Actualment s’esta avaluant el Museu d’Història de Catalunya i amb aquest seran els cinc museus de caràcter nacional que permetran mostrar la situació general dels museus de Catalunya. Problemes i reptes es resumeixen en dos grans àmbits:

  • les governances
  • el finançament

La resta respon a les casuístiques de cada tipologia de museu, sigui gran o petit.

Pel que fa al MAC, els principals aspectes de l’avaluació estratègica són:

La presentació va ser complementada per una taular rodona sobre Patrimoni i territori: el suport a l’acció local, en la que es van debatre qüestions com la validesa del treball en xarxes territorials i tempatiques per part dels museus, l’acció territorial prenent com a exemple el Museu de Lleida i la situació dels equips humans dels museus.

El debat va posar de manifest l’interès vers el MAC, les propostes de canvi per a millora i el seu futur dins del desenvolupament del Pla de museus 2030, però de forma col·lateral i centrada en la problemàtica general dels museus van sorgir temes cabdals, com:

  • les governances diverses, i més en el medi local;
  • la total insuficiència de mitjans econòmics tant per a inversions com per activitats i produccions;
  • l’ús dels museus com a mitjà d’educació i de creació de coneixement al marge de les institucions que en són directament responsables, com els Departaments d’Educació i d’Universitats, així com la poca atenció per part dels centres universitaris;
  • l’accés dels professinals als museus en tant que llocs de treball des d’una doble perspectiva. Una, la total dependència del sector públic i la funció pública, amb dinàmiques del tot inadequades per la seva lentitud, procediments i no reconeixement dels graus i diversitats de professionalització que els museus necessiten. L’altra, els criteris sovint arbitraris, gerencialistes i administrativistes, per a la selecció del personal directiu dels museus. A hores d’ara hi ha diversitat d’exemples de males pràctiques i convocatòries més que discutibles pel seu tancament dins la funció pública i la nul·la obertura vers el mercat de treball.
  • L’existència de graus, màsters i formació especialitzada dins del camp museològic contrasta amb les gairebé nul·les possibilitats d’incorporació als museus per part dels futurs professionals.

VÍDEO DE LA PRESENTACIÓ

TEXT ÍNTEGRE DE L’ AVALUACIÓ ESTRATÈGICA DEL MUSEU D’ARQUEOLOGIA DE CATALUNYA