Arxius diaris: 3 de gener de 2021

PAISATGES DE PESSEBRE AMB VERSOS (Carneriana, 5)

Publicat el per
Respon 
“Un àngel posa avui, visible sota el vel,
una mica de tast d’infantesa i de cel
al que dormi en el cor, en la plata, en la gerra.
 
Els núvols passen baixos, amb entremig de blau;
de sota els arbres puja, brandant, boira suau;
es mesclen els alens del cel i de la terra.”

El retorn a Josep Carner per aquestes dates de Nadal em porta a rellegir i assaborir les seves nadales. En tant que gènere focalitzat en la temàtica de Nadal i tot el seu sistema de referències – àngels, paisatge, suro, desembre, fred, flama, molsa, neu, estels, pastors, infantesa…  – Carner és ric en tots els seus vessants i matisos. Des de la “Nova cançó del Desembre congelat”, fins el conegut “Rústec villancet” que, amb música de Lluís M. Millet, és una de les tonades més conegudes gràcies a la interpretació de l’Orfeó Català. Carner va escriure nadales enmig de les circumstàncies personals i col·lectives més diverses amb les tonalitats i registres que en cada moment li foren més suggerents: cançons, cants, balades – “Balada de Nadal per canta-la els pirates de la mar” – o el “Nadal 1943 al tròpic”. Dins del seu vagareig pel pas de l’any – el pas del temps és una modalitat de guia per llegir la poesia de Josep Carner – els mesos en general, i el desembre en aquest cas concret, són parades i estances per a la construcció del poema. El temps, més que el paisatge, determina un inici de configuració; la paraula poètica el construeix.

Els àngels de la glòria, de Ramon Amadeu. Col·lecció Jordi Pañella i Virella, Sitges.

Els versos que encapçalen l’article pertanyen al poema “Desembre pairal”. Com en d’altres dels que va escriure, el rerefons paisatgístic remet al del pessebre en el qual els àngels hi tenen una presència predominant per tal com fan d’enllaç entre la condició terrenal i la divina, missatgers i emissaris, guies que amb la complicitat dels estels condueixen pastors i reis a la Cova. En aquest poema l’àngel fa d’enllaç entre el cel i la terra. Un cel blau de pessebre que sorgeix d’entre les branques que figuren ser arbres i que el poeta evoca, des de l’imaginari, entre la boira i la llum, en la sentor de l’hivern.

Naixement provençal. Col·lecció Jordi Pañella i Virella, Sitges.

Des de la lleialtat carneriana no puc deixar d’evocar avui un altre poema, en aquest cas d’un poeta amic i admirador que, inicialment darrera les seves passes al llarg del calendari i del pas de l’any, va construir un llenguatge poètic directament deutor i fortament entroncat amb el paisatge de Sitges, com és el poeta Trinitat Catasús (1887-1940). Tres anys més jove que Carner forma part de la primera generació del noucentisme, per bé que Catasús s’inicia a la poesia postmodernista amb una clara aposta estètica dins del noucentisme literari; d’aquí la influència de Josep Carner. El poema “Desembre”, integrat al recull del seu primer poemari, De l’hort i de la costa (1915), evoca alhora temps i paisatge des de la visió del pessebre:

 Visió de ramades
 damunt del pujol;
 rondalles contades
 a posta de sol.

 Any que va morint
 d’una mort molt dolça;
 gebrades, cobrint
 el verd de la molsa.
Pastora provençal. Col·lecció Jordi Pañella i Virella, Sitges

Nadal és temps de pessebres i res més adient aquests dies que l’homenatge al mestre pessebrista Josep Aleacar esdevingut recentment a la Plaça dels Artistes. La seva trajectòria i dedicació han estat reconegudes com un exemple de creativitat artística i com un exemple de la voluntat de continuar i transmetre una tradició que perdura en els nostres dies i es projecta vers el futur. Ell, juntament amb el recordat Arcadi Amorós i el Grup Pessebrista de Sitges, mereixen tot el reconeixement i el recolzament per aquesta tasca entranyable i tan aparentment senzilla com la creació del petit univers que són els pessebres i tan arrelada en les diverses modalitats de països, tradicions i cultures.

Acabo aquest Marge Llarg desitjant el millor Nadal que puguem passar en les presents circumstàncies, tan difícils. Que, almenys, àngels, estels, nadales, cançons i pessebres ens el facin una mica més dolç. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 18 desembre 2020

MICROCLIMA I MICROCOSMOS

Publicat el per
Respon

Un dels mèrits que la naturalesa ens ha regalat i que fins ara els sitgetans podem lluir i gaudir és el microclima. El Garraf que ancestralment havia fet de frontera i aturall, un enclau  de difícil pas, les “sendas del Garraf riscoso” que escrivia el poeta Cabanyes, d’un segle ençà ha anat perdent la feresa i transformant la impenetrabilitat en vies de trànsit incessant. La carretera de les Costes, el ferrocarril i l’autopista actuen a manera de trident de comunicabilitat, als que cal afegir les vies del senderisme i del gaudi del Parc Natural. Si bé Sitges ha crescut físicament en densitat de ciment i població, sobretot a partir de l’obertura de l’autopista – els porxos foradats que descriu el poeta Salvat-Papasseit evocant el viatge en tren de Barcelona a Sitges s’han multiplicat amb els vials soterrats dels túnels – i ja no ens queda ni un pam per urbanitzar, encara resta un àmbit en què la natura, ara per ara, es manté en el seu estat encara natural com és el del microclima.

Ara per ara ens envolta una atmosfera subjecta a les incidències del canvi climàtic, al greu atemptat de la contaminació i al poc respecte dels humans pel medi ambient, però que aguanta l’esma de conservar-nos en un microclima de reconeguda presència. Ho constatem quan veiem el contrast entre el temps anunciat pel telenotícies i el que veiem de casa estant, o quan venim d’una Barcelona ennuvolada i encalitjada i albirem un cel ben blau quan el darrer túnel ens aboca a les immediacions d’Aiguadolç. Fins el dia que la mare terra s’acabi encabronant definitivament i no miri prim enviant-nos temporals, huracans i altres malures pel maltractament continuat. Mentrestant, el microclima existeix.

L’aiguamoll de Terramar. Fot. Lluc Alzinet, 2020

Des d’un punt de vista sociocultural Sitges és un microcosmos. Encara ho és, tot i el creixement físic desfermat. Esgotades les darreres hectàrees destinades a la proliferació del totxo i del ciment no ens queda més que procurar que la densitat i l’alçada de les construccions existents deixi també de créixer i de mostrar unes visions tan suburbials i adotzenades com són les que es veuen des dels terrats del nucli urbà. Des d’un punt de vista sociocultural encara es manté una determinada imatge de microcosmos, ara en vies de fragmentació. Hi pensava fa poc en presentar l’ Informe anual sobre l’estat de la cultura i les arts 2019 elaborat pel CoNCA a la Comissió de Cultura del Parlament a la vista de les estadístiques i dels indicadors.  Les macroxifres són certes, per bé que els indicadors palesen llacunes, mancances i diversitats que progressivament s’aniran homologant en relació amb el seu triple abast institucional, territorial i sectorial. 

Però, ¿on són les xifres dels microcosmos culturals de cada lloc on fóra possible articular-les? Per la seva estructura sociocultural Sitges té totes les característiques per esdevenir un laboratori d’experimentació i d’innovació amb projecció més enllà de l’estricte terme. Les institucions, el patrimoni, la vida associativa, la cultura popular i les festes són cinc tentacles de llarg abast cronològic amb projecció de futur. El medi educatiu fóra l’altre àmbit de referència perquè educar en la cultura és una de les prioritats, si més no teòriques, del segle. L’economia basada en el turisme i els serveis oferiria àmplies i infinites possibilitats de desenvolupament en relació amb els dos altres medis esmentats. I Sitges té les característiques demogràfiques, socials, territorials i institucionals adients per posar en marxa un conjunt d’interrelacions per establir, desenvolupar, experimentar i projectar uns paràmetres d’innovació orientats, en primer lloc, a la població i, per extensió, a tota mena de visitants. Però per no tenir, no tenim ni dades ni xifres, ni tampoc una analítica completa i àmplia de la situació capaç d’interrelacionar els tres àmbits esmentats. La contínua disrupció entre polítiques culturals d’abast divers hi fa la resta. 

Sitges des de Terramar. Fot. Lluc Alzinet, 2020

Escric aquest Marge Llarg entre el desig i la voluntat que no sigui ni un soliloqui ni un brindis al sol. Però és que, em disculparan, quan m’enfronto al cúmul de literatura ingent sobre polítiques, situacions, estadístiques, relatoris, assaigs i articles referents a la interrelació entre cultura i societat no puc deixar de pensar en Sitges. Si té microclima, ¿no ens podríem plantejar esdevenir un microcosmos en els àmbits que poden constituir una millora social i econòmica? La cultura, ja ho saben, n’és un fonament.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 18 de desembre 2020

EL PREMI

Publicat el per
1

Malgrat tots els malgrats, malgrat que recordarem el 2020 com un dels anys més incerts i nefastos de la història del segle, també tenim motius d’alegria. Més enllà de les nostres dèries personals que ens fan adonar que enmig de la pandèmia, la malaltia i la mort la vida continua, i que mentre hi ha vida hi ha esperança i espais que podem i hem de saber disfrutar, hi ha bons moments i ocasions de celebració. El premi Nacional de Premsa que atorga el govern de Catalunya avalat per un prestigiós i expert jurat de professionals ha estat atorgat enguany a L’Eco de Sitges perquè després de cent trenta-quatre anys d’existència es continua editant “amb l’objectiu de fer periodisme”. Fer i voler fer periodisme des de Sitges i des d’aquest segle vint-i-u que posa davant del mirall el nostre món i el planeta sencer amb totes les seves flaqueses, els seus desastres i també els seus valors és, certament, un mèrit i fa goig que hagi estat públicament reconegut i premiat.

El primer número del setmanari, al cap de dos mesos de la sortida com a periòdic quinzenal

Fer periodisme de Sitges estant no va ser una estricta novetat quan l’1 de març de 1886 va aparèixer el primer número de El Eco de Sitges. Vuit anys abans, els promotors de la Revista Suburense  en publicaven el primer número el 4 febrer 1877 declarant que descendien al “árido y escabroso terreno del periodismo” a la defensa dels interessos de la Vila. Al cap d’un any escàs, s’acomiadaven amb un “Hasta más ver” deixant clar que el fracàs havia estat degut a la lluita local entre “pradistes” i “retiristes”. El Eco de Sitges va ser publicació quinzenal fins el mes de juliol de 1886, quan va passar a ser setmanari. La seva declaració de principis al número de sortida va ser el de crear opinió i fomentar la lectura sempre en la línia de la defensa dels interessos de la Vila i reproduint el que fos d’interès en els medis de la política i la literatura. La manca d’un periòdic en una població explica la sobra d’ignorància que hi preval, hi escrivia en el primer article signat el mestre Francesc de Paula Huguet i Mainer, reblant-ne la necessitat. Escrit en un castellà més aviat impostat i amb la prosopopeia i l’encarcarament en l’ús d’una llengua que no es pròpia, de la Revista Suburense n’heredava la vocació antillana fent d’enllaç amb els sitgetans de les Amèriques, i la secció de la “Crònica Local” que el setmanari ha mantingut fins avui.

La història de L’Eco de Sitges és llarga i apassionant especialment des del doble vessant local i nacional i de les seves diverses etapes perquè permet  resseguir fidelment la història de la Vila i els avatars del país. Les lluites polítiques locals hi van prevaler durant dècades en les que el setmanari tingué com a oponents La Voz de Sitges, Baluard de Sitges, La Gaseta i La Punta. La Guerra Civil ho va trencar tot i quan L’Eco va tornar a veure la llum el març de 1942 la vida i la Vila ja eren tota una altra cosa.  Va subsistir gràcies a la voluntat eclèctica del seu director, en Josep M. Soler i Soler, el tercer de la nissaga, que entre altres mèrits va introduir-hi progressivament el català i gràcies també a un meritori grup de col·laboradors altruistes de gran qualitat com Salvador Soler i Forment, Ramon Planes, Rafael Casanova Termes,  Josep Carbonell i Gener i Teodoro Sardà, entre altres.  El 2011 va rebre la Creu de Sant Jordi que li va concedir la Generalitat.

M’agrada recordar la història de L’Eco però m’agrada encara més parlar del present i de les seves perspectives de futur. El 2014 un grup de socis, entre els quals hi ha diversos col·laboradors del setmanari, van constituir Premsa de Sitges S. L. per tal de garantir la continuïtat setmanari, llavors ja totalment amenaçada, sanejant-lo econòmicament i introduint-hi els canvis que ja eren imprescindibles. Entre aquests una marcada professionalització pel que fa a la presentació i el contingut i una obertura cap a noves col·laboracions i seccions sota la direcció de l’avui emèrit i sempre entranyable Antoni Sella. L’any següent s’iniciava L’Eco de Ribes com a suplement dedicat a la població de Sant Pere de Ribes, que el 2018 ha esdevingut una edició pròpia. L’Eco ha sabut conservar, com pocs setmanaris, una marcada identitat de periodisme literari que en cada etapa ha trobat el seu format – i aquí vull felicitar expressament en Joan Yll, en Josep M. Matas i en David Jou, que hi tenen molt a veure – , i la qualitat de periodisme cultural que en part el caracteritza. Però, és el tot el conjunt, aquest gresol periodístic configurat per l’arrelament territorial expressat amb veu pròpia, les notícies, els articles d’opinió des de diverses i noves veus, i l’interès per la població, les entitats, els esdeveniments, els personatges, les institucions, les empreses i la nostra societat civil el que atorga carta de naturalesa i de vocació permanent d’un model propi de periodisme que és el que li ha valgut el Premi Nacional de Premsa d’enguany. Com a col·laboradora i com a sitgetana no me’n puc sentir més orgullosa i agraïda.

Article sencer a EL PREMI

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 10 de desembre 2020