El reportatge que L’Eco de Sitges publicava la setmana passada (27.09.2019) sobre els equipaments culturals de la Vila és una part de la situació de la política cultural del municipi i connecta amb d’altres, com la professionalització de la cultura. Des dels diversos sectors  professionals s’ha lluitat molt per poder fer entendre que, com qualsevol altre àmbit, la cultura requereix i exigeix la seva professionalització i que la professionalització crea ocupació. És una afirmació que té gradacions i matisos però que en ple segle vint-i-ú és una evidència.

Aquest és el punt on les administracions locals han d’actuar. La professionalització de la cultura dins del sector públic i de l’administració municipal  és tan important com ho pot ser la de l’urbanisme, el comerç, el medi ambient o la gestió de residus. La realitat és que en termes generals no arriba als mínims que els pobles i ciutats requereixen. Malhauradament aquesta mancança a Sitges ateny unes proporcions que, per les seves dimensions quantitatives i qualitatives està en situació de semàfor vermell.

El personal tècnic de cultura a l’Ajuntament llueix per la seva absència. Durant la passada legislatura, la regidora Rosa Tubau va esmerçar un munt d’esforços per  aconseguir dotar el departament d’una estructura tècnica amb personal qualificat – sense menystenir la feina del personal que hi treballava, que prou esforç feien per a la bona marxa de la regidoria. Però va topar amb el bloqueig i l’oposició de la Regidoria de Recursos Humans. De manera que la (des)professionalització de la cultura a l’Ajuntament és cada vegada més flagrant, l’exercici de les polítiques culturals és qüestionable i l’acompanyament als diversos sectors i iniciatives és pràcticament inexistent.

La (des)professionalització cultural a Sitges afecta diversos sectors. Continuant des del sector públic, condiciona importants aspectes dels museus, arxiu, biblioteques i organitzacions. Si en el moment de la constitució del Consorci del Patrimoni de Sitges la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de Sitges haguessin tingut una visió de política cultural sobre la importància dels museus, les seves col·leccions i els edificis d’altra manera hauria anat. Però en un primer moment van prevaler criteris administrativistes, si se’n pot dir, i de limitada exigència de coneixements. A resultes de tot plegat aquest Consorci que al desembre complirà vint-i-cinc anys i que amb l’aplicació de LARSAL des de 2015 presenta importants problemes de governança, fins els primers anys del segle actual no va assolir alguns dels nivells professionals necessaris i a hores d’ara la plena  professionalització dels museus sitgetans no s’ha culminat.

Una altra mancança la palesen els horaris de les biblioteques i de l’arxiu. Els horaris públics de les biblioteques sitgetanes no abasten els sis dies feiners al complet ni garanteixen la cobertura horària dels dies feiners entre festes. Pel que fa a l’Arxiu Històric de Sitges ja fa massa anys que la dotació de personal i la irregularitat horària impedeixen fins a límits inadmissibles el bàsic i correcte funcionament de l’accés públic. Són temes relacionats, al capdavall, amb els costos de la cultura que els municipis han d’assumir i resoldre per l’obligatorietat de prestació dels serveis culturals públics a la població i a la recerca.

No puc deixar de referir-me al Festival Internacional de Cinema. A la premsa i a les xarxes socials s’ha expressat el recel que el Festival marxés de Sitges. Per a mi fóra igual despropòsit que el Festival marxés de lloc com que la seva gestió es portés prescindint d’un equip format per professionals de Sitges. Em consta que l’actual estructura presenta mancances endèmiques que el Patronat hauria de resoldre després de cinquanta-dues edicions del Festival. La crisi creada els darrers mesos s’ha endut un excel·lent professional quan els problemes detectats no venien pas de nou i l’acord adoptat per la seva substitució obre més d’un interrogant.

La professionalització de la cultura té a veure directament amb costos de la cultura i amb les prioritats. No hauria de fer cap recança reclutar bons professionals. A Sitges n’hi ha de tots els àmbits amb formació, coneixement, experiència i talent provats. Només requereix creure que són imprescindibles per a un correcte exercici de les polítiques culturals. En aquestes mancances i reptes Sitges, per més singular que sigui i per més que ens l’estimem, no es diferencia gens de les altres viles i ciutats del país.

Pública a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 11.X.2019