Arxius mensuals: Juny de 2019

UN TOMB PER CASA, O QUINA MENA DE GENT SOM

Publicat el per
Respon

Manllevo el títol d’un dels assaigs més lúcids de Gaziel perquè és el que de primer em suggereix Un tomb per casa, el llibre d’en Joan Yll que ha estat un dels bestsèlers del Sant Jordi d’enguany i que aplega 203 cròniques d’actualitat sitgetana triades d’entre les que fa cinquanta anys ens ofereix des de L’Eco de Sitges. En Joan Yll és el Cronista oficial de Sitges per acord unànime del consistori sitgetà des de 2017 però en realitat ha exercit de cronista des del primer article que va publicar en aquest setmanari el novembre de 1970. Ho ha fet amb una continuïtat exemplar i en totes les circumstàncies, amb pluja o sol, festivitats o eleccions, en temps de sequera o aiguats i amb aquest sol que estavella o entre els trons i llamps que de tant en tant cauen de punxa. El factor humà de Sitges és el seu cinquanta per cent i l’altre és l’entorn paisatgístic que el factor humà configura per bé i per mal.

El dia de la presentació, al Retiro: Roland Sierra, historiador; Miquel Forns, Alcalde de Sitges; Joan Yll, l’autor; Rosa Tubau, Regidora de cultura.

Un tomb per casa és el retrat coral de la Vila escrita amb el contrapunt de batxilleria que els sitgetans practiquem tant bé i amb una decidida intenció vocació de deixar la foto fixa del pas dels dies des de la vida quotidiana viscuda al nostre microcosmos amb vocació d’universalitat. I és que, per més que els textos remetin a “La Montserrat de ca la Dionísia”, posem per cas, o a “La casa de les escaletes” són articles que poden ser entesos en qualsevol lloc del planeta. 

Casa és Sitges i el tomb és la mirada circular i aprofundida que el cronista converteix en article servint-se del títol de l’article a manera d’esquer. La casa esdevé la geografia del terme amb extensions de longituds i latituds diverses, des de Puigmoltó, Ribes, Vilanova o Barcelona fins a Begur o El-Aaiun. El tomb l’haurem fet amb tota mena de companys de viatge, sigui amb “Un lloro amb xiulets de ferroviari” (recordin, el lloro de can Viñola, que donava la sortida dels trens des de l’avinguda de les Flors…) o de “El mantecauero”. 

És al factor humà on es troba el punt de més interès, perquè ve a ser un tractat costumista fonamentat en les diferents persones que hi van desfilant. Hi ha un seguit de llocs emblemàtics, com “Pels camins del Garraf”, “El carrer de la Carreta, un carrer mariner” o cal “Xatet mon amour”. Hi ha d’altres articles que s’aturen en  objectes concrets a partir dels quals el cronista fa les delícies dels lectors, com el dedicat a la bragueta, al biquini, les guaiaberes, la dentadura o l’escombra, tots ells relacionats amb aquesta extensió de ‘casa’ que és la Vila i la seva gent. D’entre ella en destaquen una família i un ofici: la família de l’Eco de Sitges, la nissaga dels Soler i els seus familiars i amics; hi surten en l’entorn humà complet, en una evocació que es converteix en l’elegia perquè parlar de l’Eco com en parla el cronista és parlar de l’imaginari col·lectiu i del seu llegat perquè aquell lloc físic i concret que era casa, llar, cenacle, taller de modisteria i impremta ja no existeix. L’altre és el medi musical, amb  el mestres Torrens, Pallarès i Pañella, la cobla Sitgetana, els Boleros Tropicales…  ja que en Joan Yll ha compaginat l’ofici d’ebenista amb la vocació de músic i la d’escriptor. La gent que va poblant les pàgines deUn tomb per casa de vegades tenen nom propi i de vegades els retrobem de seguida: els Trulls, en Mec, les bessones del carrer de Sant Sebastià, la Paquita de ca l’Eixut, el doctor Almirall de la moto, els Cisets, en Fernandu de l’Estrella, la Pepa Sanahuja, en Selfa,… Cada article és una fotografia fixada en un temps que sovint correspon al que Stephan Zweig titula El món d’ahir. D’entre tots me’n quedo quatre: el de la gran Carmen Amaya,  el del cel que va plorar el dia que se n’hi va anar el geganter Parra, i dos que de tant a prop són de dins de casa: “De Guantánamo al cel passant per Sitges” dedicat al meu pare, i “La nit i la lluna”, dedicat al meu oncle Isidret. Deixo per a la nostàlgia “El Sitges que va desapareixent” perquè mentre canviem nosaltres ens canvia el paisatge i quan ens n’adonem entrem en el terreny de l’imaginari col·lectiu de Sitges, que és el de Un tomb per casa. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 14.VI.2019

DONES SENSE CIUTAT

Publicat el per
Respon

Durant els set anys que he treballat als Museus de Sitges vaig abandonar altres activitats perquè no m’hi podia dedicar. Per més que m’hi he dedicat,  la feina ha estat absorbent i  he constatat que la gestió burrocràtica (sí, amb doble erra) devora. I jo que sempre havia practicat la doble vida professional i literària em vaig trobar escapçada perquè la conciliació era pràcticament impossible. Vaig deixar les lletres a mínims mantenint aquest “Marge Llarg” que dóna fe de la meva existència, i vaig anar desant idees i projectes. Fins que fa gairebé quatre mesos vaig canviar de via.

Rosa Leveroni, escrivint.

Aquest raonament el tens clar quan prens distància amb el passat immediat. La creació literària durant la doble vida són en una quinzena de llibres de poesia, traduccions d’altres poetes, i un total de quaranta-un llibres i opuscles publicats; vaig fer-ne el recompte fa poc per a un cv que havia de posar al dia. I encara pren més força quan retornes a escenaris que fa temps que havies deixar. Aquests dies he pres part a les jornades organitzades pel grup de Dones i Lletres de l’ACEC amb el títol de III Jornades Dones sense ciutat,  inspirat en la utopia formulada Christine de Pizan (1364-1430) a La ciutat de les donesen tant que espai lliure i igualitari. He compartit converses amb Marta Pessarrodona, flamant Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2019 (cinquanta-un anys de premi i només sis dones); amb la poeta andalusa Juana Castro, autora d’una poesia bella i contundent centrada en la persistència d’un patriarcat tan atàvic com violent, i amb la poeta i editora Rosa Lentini, que ha donat veu i visibilitat en un esplèndid catàleg de dones escriptores des de l’editorial Igitur: de Rosa Leveroni a Djuna Barnes, de Rose Ausländer a Hilda Doolittle, de Renée Vivienne a Else Lasker-Schüler. Des del públic, les complicitats de Concha Garcia, Noni Benegas, Cinta Montagut, Susanna Rafart, Àngels Gregori; Goya Gutiérrez, editora de la revista digital de literatura Alga i Amàlia Sanchís, entre altres.

Dones sense ciutat és  interpel·lació que m’ha portat a la introspecció de la pròpia poètica en tant que descoberta i recerca del “jo sóc el que escric”. Una recerca sempre des d’un doble punt de partida. Són les ciutats on he buscat i he trobat les poetes que he llegit i anostrat amb lectures, escriptura, traduccions: Anna Akhmàtova a Sant Petersburg, Maria Tsvetàieva a Moscù, Else Lasker-Schuler a Jerusalem, Sophia de Mello Breyner a Lisboa, Irene Nemirowski a Auschwitz, Karen Blixen a Rungstedlund, Ada Negri i Alda Merini a Milà, i Simona Gay, tan oblidada encara, al Rosselló, al Conflent, a Illa de Têt de cara al Canigó, el seu paisatge natal i poètic. 

L’altra recerca la vaig aprendre prop de Maria Mercè Marçal quan compartíem els inicis del Comitè d’Escriptores del PEN català, quan preconitzava la recerca i construcció de la tradició poètica de les escriptores catalanes. Una tradició que a parer meu està consolidada amb generacionalment coincidents i estèticament contraposades com Caterina Albert i Maria Antònia Salvà, Clementina Arderiu i Rosa Leveroni, Montserrat Abelló i Felícia Fuster, Maria Beneyto i Maria Oleart, Carme Guasch i Quima Jaume, Mercè Rodoreda i Maria Rosa Arquimbau , Zoraida Burgos i Olga Xirinacs, Maria Aurèlia Capmany i Quima Jaume, Maria Àngels Anglada i Rosa Fabregat, Simona Gay i Renada-Laura Portet. 

Dones sense ciutat que existeixen i escriuen. Cal apuntar a vers el sector acadèmic perquè després de la feina ingent del sector editorial – el que opta per la qualitat i no per la quantificació massificada – cal capgirar el cànon, els manuals, i les històries de la literatura per fer-les visibles i presents. Aquesta va ser una de les conclusions del debat. L’altra, és la necessitat d intervenir activament a favor de la paritat com a concepte i pràctica imprescindibles i no només en el medi literari. Amb l’objectiu de Christine de Pizan, per una societat més igualitària i lliure. 

A l’enllaç podreu consultar el resum de les jornades i veure’n l’enregistrament complet per youtube.

Sobre la meva intervenció: Vinyet Panyella va descriure el recorregut de la presència de l’obra poètica de les dones al llarg de les últimes dècades. En la seva rigorosa anàlisi va remarcar la imprescindible paritat per trencar una tradició literària que, encara avui, té nomenclatura masculina. L’objectiu és l’actualització i el rescat de l’obra poètica d’autores que són fonamentals per crear un teixit literari amb veu de dona. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 7.VI.2019

LA BATALLA DE BARCELONA

Publicat el per
Respon

Anava a escriure sobre piulades, enquestes i empats perquè l’actualitat n’és prolixa. Tothom sap que les xarxes socials són de doble i triple fil, i esdevenen tant una taverna d’amics com una onada expansiva que crea i augmentat tota mena de virtualitats i personalitats. De vegades podem arribar a creure’ns que el que el nostre cercle opina és veritat incontestable i no és més que un relatiu tant per cent d’opinió. Les eleccions generals ho van corroborar i les darreres municipals, també. 

Com les enquestes. Vaig respondre les que em preguntaven sobre els possibles resultats de Sitges i les vaig contrastar amb les d’amics, coneguts i saludats; les impressions que en treia no concordaven amb les que el nostre setmanari publicava, i és que cada vegada és més difícil refiar de les enquestes. Perquè finalment la resposta la tenen les urnes, i el que semblava una aclaparadora victòria ha acabat en un empat de quatre a quatre. Em refereixo a resultats en regidories i no en vots.

Aquests comentaris queden desplaçats, hores d’ara, per la gran batalla de Barcelona. Fins ara considerava que la gran batalla de Barcelona s’havia lliurat el setembre de 1714 però em sembla que la que en aquests dies s’està esdevenint té unes proporcions no sé si similars però sí de considerable dimensió en una societat democràtica.

Diumenge a la nit el triomf indiscutible de la llista d’ERC encapçalada per Ernest Maragall semblava que li assegurava l’alcaldia. Però poques hores més tard, les declaracions d’Iceta preconitzant que s’havia d’aconseguir de totes maneres que l’independentisme no governi la ciutat capgiren, enterboleixen i compliquen la situació, a la que s’hi uneix l’oferta incondicional de Valls. L’endèmica dialèctica de la dreta i l’esquerra semblava haver estat capgirada per l’independentisme. Però després arriba l’hora de les sumes i si els que volen sumar en contra sumen hi pot haver canvis substancials, i no només per Barcelona. A hores d’ara Maragall avança per un acord amb els Comuns. Un acord preferent, diu. ¿Vol dir que descarta sumar amb Junts X Cat? La notícia també diu també que Maragall s’ha emplaçat per negociar amb tots dos per separat. Artadi declara que cal deixar enrere els tacticismes partidistes. En definitiva, el que passi a Barcelona repercutirà a Catalunya, i no em refereixo a una possible repercussió en pactes electorals sinó a una qüestió de més profunditat com és la deriva de la capital del país. 

De tot plegat, ara per ara, i a nivell de context general, dues conclusions. Una, que els valedors de les llistes separades s’han cobert de glòria una vegada més, perquè la unitat suma i reforça i els resultats de Barcelona haurien estat més espectaculars. Però el tacticisme es va imposar una vegada més per anar  de victòria en victòria…fins a un final que a hores d’ara encara no està clar. Del tacticisme se’n deriva una altra conseqüència. S’han justificat les llistes separades en favor, deien, de la unitat d’estratègia i d’acció. Aquest principi ha estat obviat en àmbits tan importants com el Parlament de Catalunya fins avui mateix – s’han declarat nuls els vots en favor de la votació simbòlica a Carme Forcadell per cobrir un lloc de la Mesa perquè portaven escrits a favor seu. Si estem en una situació absolutament anormal, ¿ cal declarar nul·la una expressió de voluntat política a favor d’una persona injustament i preventivament empresonada per haver defensat el mandat popular? Una vegada mes, el President del Parlament no ha estat a l’alçada de les circumstàncies, i ja en van unes quantes. Si no pacta l’estratègia no hi haurà ni unitat ni acció que valguin. 

La segona conclusió, tornant a la batalla de Barcelona, és la importància de l’assoliment de l’Alcaldia. Tot resta enlaire, doncs. Però l’oferiment de Valls, les declaracions de Raimundo Viejo,  les de Miquel Iceta, les de Franco Rabell i el tutti quanti de veus de l’unitarisme i del 155 palesen el que ja sabíem: que en aquestes eleccions ens hi jugàvem molt més que unes eleccions locals. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges (31.V.2019)