Arxius mensuals: Mai de 2019

#JUNTS, PER SITGES I PER CATALUNYA

Publicat el per
Respon

Escric aquest Marge Llarg en temps de descompte (la nit de dimecres 22) davant de les contingències d’aquests dies. Ahir els diputats i el senador presos van prendre possessió del seu escó amb una dignitat intacta i exemplar davant de l’ambient tavernari – l’expressió és del diputat pres Jordi Turull – que tractava d’impedir que s’escoltés la formalització del seu compromís amb els electors. Si la flamant presidenta del Congrés i el flamant president del Senat no posen fre a la incontinència verbal i gestual dels diputats del 155 la legislatura acabada d’inaugurar promet esdevenir el realiti xou de l’astracanada. Avui, mentre redacto, vaig llegint titulars sobre la possibilitat que els diputats i el senador presos siguin suspesos de les seves funcions, que és el que volen els del 155 i la disputa està en qui fa el paper de dolent, si el Congrés i el Senat o la judicatura.  Com si no s’hagués perpetrat prou injustícia als presos polítics catalans, obviant, a més, la presumpció d’innocència. Situacions com aquestes em retornen als meus vells i estimats clàssics castellans, Ramon Maria del Valle Inclán i Antonio Machado. L’un, per la creació de tot un gènere literari nascut de la realitat del país, com era, i és, l’esperpento. L’altre per la cobla de les dues Espanyes que glacen el cor. 

Votaré la candidatura del President Puigdemont, de Toni Comín i de Clara Ponsatí perquè són el referent del que podem arribar a fer junts per Catalunya: portar a Europa la lluita en favor dels drets fonamentals dels catalans per la via pacífica amb energia i sense defallir, amb dignitat i amb convicció, tal i com fins ara han desmostrat. Perquè puguin actuar com a membres de ple dret al Parlament Europeu sense suspensions ni represàlies i esdevinguin la veu d’un poble que lluita democràticament, votant, per la seva llibertat i els seus drets fonamentals.

He seguit la campanya de les eleccions municipals constatant els canvis de format. Xarxes socials, petits formats, el tu a tu, convocatòries centrals i finals, actuacions intensificades per tota la geografia del terme, debats, enquestes, correus electrònics, telefonades… amb tretze candidatures per triar.

El debat organitzat per Ràdio Maricel, que ja s’ha convertit en un clàssic, me’n va mostrar un retrat ben ajustat pel que fa a dialèctica, programa, habilitats discursives i precisió estratègica. Les meves reflexions d’aquests dies van  per la via dels fets, del coneixement directe de la gestió municipal i,  last but not leastpels equips de les candidatures.

He tingut ocasió de lamentar una vegada més el trencament de la unitat entre els sectors sobiranistes, fins el punt de que es pot donar la possibilitat d’instauració d’un tripartit municipal pel decantament vers el factor ideològic en detriment del factor sobiranista.  I, com diu el President Mas, que d’això en sap un niu, si sumen sumaran. Lamentant, d’altra banda, la inexistència de llistes obertes ni que sigui parcialment per incentivar la pluralitat d’opcions d’elecció. 

Però de dubtes, pocs, o cap. Votaré #Junts per Sitges  amb doble convicció vers les persones i l’equip: de quilòmetre zero, que vol dir proximitat i veïnatge, intergeneracional, format i preparat, amb experiència al sector públic i al sector privat,  amb feina feta a l’Ajuntament de provada eficàcia com la de la Mireia Rossell primer a Cultura i després a Serveis Socials, i la de Rosa Tubau, regidora de Cultura de la legislatura que ara acaba. La liquidació del forat de 70 milions d’euros que va deixar fa vuit anys el govern socialista ha estat un dels èxits del batlle Forns que ara permet abordar nous projectes –  com els del pla de serveis socials i el projecte d’habitatges públics de lloguer -i resoldre’n de pendents.

La candidatura que encapçala Mònica Gallardo ofereix credibilitat i innovació, manté una continuïtat sense rèmores ni llasts, focalitza el seu compromís perquè  Sitges esdevingui referent social, cultural i turístic del país i, com ha escrit algú a qui faig molt de cas, inspira tota la confiança. #Junts per Sitges i per Catalunya, a la Vila i a Europa.

Publicat, amb variants, a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 24.V.2019

L’ARLEQUÍ I LA DOBLE FIDELITAT PICASSIANA

Publicat el per
Respon
Picasso, Arlequí (Léonide Massine). Barcelona, 1917. Museu Picasso, Barcelona

De visita al Museu Picasso – aquest museu tan entranyable i modèlic per tantes coses – em trobo amb la roda de premsa que anuncia la celebració d’una doble fidelitat: la de Picasso amb Barcelona, i la del museu amb el seu creador per raó d’un quadre que ha esdevingut una de les icones tant del museu com de l’artista: Arlequí. L’obra té una història intensa que congria un dels moments del màxim exponent de la modernitat a la Catalunya de 1917, ja que és el retrat que Picasso va fer al ballarí i coreògraf Léonide Massine a Barcelona quan aquest formava part de la companyia dels Ballets Russos dirigits de Serge Diaghilev. S’havien conegut aquell any a Itàlia; amb motiu de l’actuació de la companyia representant l’espectacle Parade a Roma aquell mes de febrer. L’obra l’havia aplegat un important contingent de talent entre l’autor del llibret, que era Jean Cocteau, la coreografia de Massine, la música d’Erik Satie, i el vestuari i la decoració de Picasso. Eren dies feliços: Picasso festejava la ballarina Olga Khokhlova, que va esdevenir la seva primera esposa, compartia una bona amistat amb Igor Stravinski i el grup d’amics va fer turisme per Nàpols, Pompeia i Herculà.

El juny de 1917 la companyia de Ballets Russos de Diaghilev presentava Parade al Liceu. Consta que Rusiñol hi va assistir i va aplaudir amb entusiasme, recordant la seva antiga amistat amb Erik Satie dels dies de Montmartre… Picasso havia acompanyat els Ballets Russos a Barcelona; va ser llavors quan va realitzar cinc versions diferents de la figura de l’arlequí encarnat per Léonide Massine, que havia ascendit a la categoria de primer ballarí a causa de la baralla entre Diaghilev i Nijinski. També aquell mes de juny a les Galeries Laietanes es va celebrar el conegut homenatge als artistes Picasso, Francisco Iturrino i Gustavo de Maeztu, amb Miquel Utrillo coma oficiant. Utrillo, que havia estat el primer crític de Picasso des de Pèl & Ploma amb el pseudònim de Pinzell, va proposar una subscripció per adquirir un quadre de Picasso per al futur museu d’art de Barcelona – va ser un tema recurrent i pendent fins 1934, en què es va inaugurar sota la direcció de Joaquim Folch. Torres -, però la idea de la subscripció no va prosperar.

El quadre va restar a Barcelona per dificultats de transport per França, on l’artista vivia, per causa de la Gran Guerra, i el seu impacte va continuar. El pintor Ricard Canals s’avergonyia de l’absència d’obres picassianes a la col·lecció del futur museu i el convidava a participar en la propera Exposició d’Art de 1919 que organitzava el grup de Les Arts i els Artistes que ell presidia. Alhora, la revista Vell i Nou publicava en la portada de l’agost de 1918 L’Arlequí juntament amb l’article de Joan Sacs fent memòria de la trajectòria picassiana a Barcelona.

Picasso, finalment, decidia donar l’Arlequí a la ciutat de Barcelona; era la primera de les seves obres destinada a un museu públic. La donació es va fer efectiva fins dos anys és tard per qüestions burocràtiques – (reflexió personal: per què els buròcrates entorpeixen sistemàticament les adquisicions d’obres d’art per als museus…?), però Arlequí va lluir esplendorosament entre les vuit obres que Picasso va penjar a la mostra de Les Arts i els Artistes de 1919 juntament amb d’altres com La senyora Canals (Benedetta Bianco), Blanquita Suárez i El passeig de Colom. Finalment, el llibre d’actes de la Junta de Museus registra l’entrada de L’Arlequí el 1921. Els elogis a l’obra i a la generositat de Picasso havien estat una constant fins llavors i ho han continuat essent. Fins avui dia… Amb la creació del Museu Picasso l’Ajuntament de Barcelona hi va aportar Arlequí l’any 1963.

Picasso va restar sempre fidel a la ciutat de Barcelona i va ser ell mateix qui va animar el seu gran amic Jaume Sabartés, que havia tingut la idea de dedicar-li un museu en vida, a portar-lo a terme a la ciutat on, amb paraules seves, “allà és on va començar tot… allà és on vaig entendre fins on podia arribar.” Barcelona – l’Ajuntament i la societat civil integrada per familiars, amics, proveïdors, col·leccionistes i picassians de tota mena –  també ho ha estat vers l’artista, convertint el museu en una institució modèlica. La doble fidelitat ha portat fins la celebració d’ Arlequí i precedida de la llarga trajectòria d’exposicions. difusió de Picasso i la seva obra.

Diaghilev, Massine, i tots els altres van anar fent el seu curs. Massine va visitar Sitges el 1918 i la seva signatura consta al llibre de firmes de Maricel. Picasso havia estat al Cau Ferrat a principis de segle i hi va retornar l’agost de 1933. Arlequí visitarà Sitges aquest proper estiu com a l’obra central de l’exposició sobre els realismes d’entreguerres que els Museus de Sitges han programat i liderat des de la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya.

 

El cartell de la celebració
L’Arlequí quan va sortira del quadre. Fot. Europa Press, publicada a La Vanguardia

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 17.V.2019

ART CATALÀ AL JAPÓ

Publicat el per
Respon

Una de les alegries de la setmana ha estat la rebuda d’un catàleg procedent del Japó. És el gran treball que aplega l’exposició Barcelona, la Ciutat dels miracles artístics. L’esperit de l’art modern català del Modernisme a l’Avantguarda. El títol aplega el sentit que el seu comissari, el professor Akira Kinoshita, ha volgut atorgar una mostra sobre la plenitud de l’art català modern, en bona part centrat en la ciutat de Barcelona, la seva arquitectura, societat, institucions culturals, museus i col·leccions, sense deixara de mirar al territori del país. D’aquí la importància que el Museu del Cau Ferrat ha adquirit en aquesta important exposició.

Barcelona, la Ciutat dels miracles artístics. L’esperit de l’art modern català del Modernisme a l’Avantguarda recorrerà les cinc ciutats més importants del Japó al llarg d’un any mostrant més de cent-setanta obres en formats diversos. Nagasaki ha estat el lloc de l’obertura; seguiran Himeji, Sapporo, Shizouka I Tokio. El catàleg, que és la peça que en quedarà, aplega textos  de F. Fontbona, A. Kinoshita, F.Quílez, E. Vallès, M. A. Soldevila,  R. Bru, K. Matsuda i propis – el fet que m’encomanessin la redacció de la Cronologia em va permetre analitzar la mostra des de dintre. Cal felicitar el professor Kinoshita per l’èxit d’haver portat a terme una comesa difícil i complicada que ha pilotat amb saviesa i diplomàcia. El patrocini del grup empresarial de comunicació The Kobe Shimbun i la professionalitat de l’equip Curators Inc, Art & Architecture han estat decisius.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El 2016 des dels Museus de Sitges vaig mantenir una primera reunió amb la delegació japonesa per parlar d’un projecte incipient i que a mitjans de 2018 es va esdevenir definitiu. Ha estat un autèntic privilegi compartir la feina amb el professor Kinoshita, un assidu del Cau Ferrat i dels Museus de Sitges. Vam  treballar conjuntament  i no només per a la tria de les peces del Cau Ferrat.

 

Quan veig que al catàleg hi figuren la Pastoral (1911), i els Tres nus al bosc (1913), de Joaquim Sunyer, les Dones de poble (1911) i La Catalunya industrial (1917) de Torres-Garcia o l’Almanac dels Noucentistes (1911) penso que les discussions sobre les idees estètiques i les seves concrecions a la Catalunya de primers del segle vint van ser doblement positives. El Modernisme i les Avantguardes a Catalunya són valors consolidats i exportables que fan part dels discursos oficials, acadèmics i promocionals, però la projecció del Noucentisme massa sovint queda obviada. Altrament, la visió que el professor Kinoshita ofereix de l’art català és completa, pertinent i altament qualitativa.

 

El Cau Ferrat hi figura amb tots els honors com a institució col·laboradora especial; tot un privilegi i reconeixement. Hi figura també  per mitjà de  les obres reproduïdes i les que han estat triades – una selecció que no va ser gens fàcil perquè es tractava de mostrar les que en el context podien explicar millor la personalitat del seu creador i la seva idea del culte a l’art. Finalment han viatjat la Morfinòmana (1894) d’en Rusiñol, que serà substituïda per la seva altra versió Despertar (1894) i el retrat que Miquel Utrillo va fer de Suzanne Valadon (1891) en record de la guerra que van mantenir durant set anys per tal que Utrillo li reconegués la criatura, amb un traç que sorgeix directament de la visió de Toulouse Lautrec. En la introducció que vaig escriure per al catàleg, “El Cau Ferrat. Un temple del Modernisme”, encaixo la col·laboració amb l’exposició amb els 125 anys que el Cau complirà el proper dia 4 de novembre juntament amb la influència que el japonisme obrà en l’obra i en la col·lecció d’art de Rusiñol. La nova guia del Cau Ferrat que he redactat i que està en procés de publicació sortirà primer en japonès i es presentarà i distribuirà en aquell país per contribuir a l’expansió de l’art català de Sitges estant i amb el nostre propi capital cultural.

 

Fotografies del catàleg de l'exposició i de les sales del Museu de Nagasaki


Article publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 10.V.2019

SIS ACOTACIONS POSTELECTORALS

Publicat el per
Respon

    1. Cromofòbia groga

      La Junta Electoral Central (JEC) s’ha lluït acontentant el bloc del 155 i els seus atlàters i corifeus fins el punt de perdre la vergonya. De primer, fent retirar els llaços i tot el que fos groc de les façanes dels edificis públics. Després, fent despenjar-ne solucions alternatives i qualsevol altra manera que expressés la disconformitat amb un empresonament arbitrari i fora de tot sentit democràtic com és l’empresonament ‘preventiu’ per raons polítiques. Més, encara, davant del cas de l’empresonament també ‘preventiu’ de Sandro Rossell. ¿Qui retornarà li els dies de vida mancats de llibertat, qui pagarà per aquesta error, a qui es demanaran responsabilitats, i qui pot aturar la davallada galopant del descrèdit de l’estament judicial? Arrencant llaços i pancartes no s’amaga la realitat.

    1. Votació en groc

      Sí, vaig votar en groc. I m’alegro que ERC hagi guanyat les eleccions al Congrés de l’Estat espanyol. Però com a tantes altres persones que hem reclamat unitat i se’ns ha fet cas omís amb justificacions que al capdavall depenen de variants com vots emesos, tant per cent de participació, etcètera, m’hauria agradat poder votar una, o alguna llista unitària. Com a estratègia. Almenys, per al Senat. I no. Afegim-hi la pèrdua de pes, o el decantament, o totes dues coses, de les entitats sobiranistes. La voluntat de trencar la unitat en totes les convocatòries electorals s’ha fet palesa a les d’Espanya, Europa i els municipis. Continuarà.

    2. Maneres d’unitat.

      Els partidaris de llistes separades argumenten que amb la separació s’hi guanya. A la vista dels darrers estudis dels resultats electorals de diumenge passat veig que aquest és un dels dogmes que ha caigut. Aquesta és una primera reflexió. La segona: sobre la unitat d’estratègies. Em sembla més que una ingenuïtat pensar que, vistos els resultats d’aquest posicionament al Parlament de Catalunya, i al mateix Govern, per no dir en altres àmbits més propers, on la unitat estratègica ha brillat per la seva absència (recorden què va passar, el 30 de gener de 2018, per exemple?) em sembla una ingenuïtat pensar que ara sí que s’establiran unitats estratègiques. Aviat ho sabrem.

    1. Parc Juràssic, I.  

      Constatar que, després dels avenços tecnològics en l’administració pública on, per exemple, pots consultar des de casa la teva situació laboral respecte la Seguretat social, o la teva relació amb Hisenda, l’estructura electoral encara es fia del tot al paper i al bolígraf és com tornar al parc juràssic de l’administració pública espanyola de 1977. I això que la bona voluntat dels membres de les meses electorals ha quedat més que demostrada després de quaranta dos anys. 

  1.  Parc Juràssic, II. Sabent, com els mitjans (alguns, no tots) s’han ocupat de fer saber,  que la major part d’electors residents fora de l’Estat espanyol encara té garantit el dret de vot o, que per fer-ho i assegurar-ser’n, ha de demanar vacances a la feina i venir personalment, em sembla el retorn als neandertals. Després d’haver informatitzat hisenda, la policia, fins i tot els jutjats – els últims del furgó de cua, per ara, – ¿volen dir que no caldria posar-se les piles per facilitar la feina, si més no, als primers que l’han de fer al llarg de tot un dia, i als que tenen tot el dret de vot visquin on visquin? Si en té de feina, la JEC, si vol fer la que ha de fer…
  1. La cirereta.  No em refereixo a la tonada que ara mateix m’he baixat des de l’Escola de Grallers de Sitges per alegrar-me el migdia (un toc de gralla pel maig és una alegria…) sinó al vet de la JEC per al President Puigdemont i els consellers Comín i Ponsati. Contra tota pràctica democràtica i a favor dels de sempre. I ho pregonen amb premeditació i alevosia l’endemà de les eleccions, no hagués estat el cas de… En fi, sobren qualificatius. A hores d’ara aquest serial encara no s’ha acabat però jo he signat totes les reivindicacions a favor del President Puigdemont que he tingut a l’abast. Pensant en groc…