Esperava amb moltes ganes l’exposició de fotografia de Joaquim Gomis (1902-1991). D’un home del seu temps nascut amb el segle del que es va acomiadar quan aquest tocava a la fi. Un home, per tant, que va viure i veure tots els canvis, guerres, convulsions, derrotes i esperances de la seva generació havent pres partit per la cultura de la modernitat i per l’entusiasme vers els seus amics artistes. El títol de la mostra és un missatge de complicitat relativista i un punt sorneguer enfront de les temptacions de la transcendència i de la fama, cosa que diu molt a favor del personatge: “No em desagrada però no ho ambiciono”. Que, de fet, volia dir que el deixessin fer tranquil la seva feina i seguir els exercicis d’objectivació de la realitat, des de la panoràmica fins els detalls, tan seductors, tan concentrats i nuclears, de la fragmentació. 

Gomis passa del relat a la repetició de la seqüència i de la imatge a l’abstracció pura, a l’extrema depuració de l’objecte en la seva essència, del subjecte en la seva realitat. Sempre original en el sentit que un artista té, i sent, una personal percepció del que en diem realitat – i què és, la realitat? Per al fotògraf és el grau de percepció i de tria del que veu i, un cop vist, del que mira. El llarg mur del Baluard de Santa Caterina que figura al cartell de l’exposició atreu perquè, per més que es tracti d’un paisatge conegut pel públic sitgetà – aquest primer cercle a qui va adreçada la mostra que dissabte passat es va inaugurar al Centre Cultural Miramar – , mostra un doble trajecte que s’adreça vers l’infinit i es clou en un punt de fuga on la presència de l’ésser humà ni tant sols fa nosa. Gomis ens mostra la nuesa d’un passatge/paisatge que podem identificar en tota la seva intensitat, depurat al màxim: la paret de l’església parroquial s’insinua a manera de límit prescidint de l’anècdota. Paisatge? el que es pot percebre a l’abast de la mirada i del pensament. 

Per això podem parlar, i pensar, en el doble alliberament de la mirada que el fotògraf ens proposa. La de la tria i la de la depuració. La de la visió àmplia i la de la mirada interior que és el pensament. L’obra de Gomis, conservada a l’Arxiu Nacional de Catalunya dipositada pels seus hereus – bravo per ells, pel respecte vers el patrimoni familiar i per la confiança en les institucions públiques – i gestionada per la Fundació Joan Miró de Barcelona, comptabilitza 70.000 imatges que abasten la major part del seu segle. Ciutats, família, amics, paisatges i els artistes i amics més estimats com Joan Miró, Josep Lluís Sert, Joan Prats i d’altres. Junts van fundar l’ADLAN, els Amics De L’Art Nou els anys trenta, els de la Catalunya republicana, i van continuar advocant per la modernitat en temps difícils. 

La tria que ha efectuat en Frederic Montornès d’entre tants materials ha estat, al seu torn,  la d’un altre artista. Defensor convicte de la necessitat de l’art i del seu poder de transformació, Montornés ha reblat la visió de Gomis mostrant-lo en la seva més autèntica essència, sense trair-la ni decantar-la vers dos dels perills que segur que l’han assetjat: el de l’anècdota i el de la complaença. 

Per raons familiars Joaquim Gomis va estiuejar molts anys a Sitges i la temptació de l’anècdota complaent local era fàcil. La mostra, per contra, ens situa en una visió neta, depurada, sense concessions a persones ni paisatges coneguts. La imatge seqüencial en blanc i negre iniciada al Baluard de Santa Caterina ens mostra el paisatge del tal com érem sense nostàlgies, en la solitud de la seva bellesa intrínseca. Les escenes de platja mostren cossos i circumstàncies. Altres paisatges voregen indrets on Joan Miró es trobava amb la primera matèria de la inspiració. És una mostra per mirar i pensar, una crida a la contemplació i la reflexió on nosaltres, espectadors, no podem deixar de sentir-nos-hi situats i interpel·lats. 

Gomis va exposar la seva obra en diverses ocasions acollida per la Fundació Maeght, pel MOMA a Nova York, per l’IVAM a València o per la mateixa Fundació Joan Miró de Barcelona. Els milers d’imatges que se’n conserven tenen un recorregut infinit. Però la concreció que Frederic Montornés ha triat per mostrar en el que és la seva primera exposició a Sitges – i, sí, que siguin moltes més! – constitueix una intensa síntesi on res no hi falta per comprendre i per disfrutar d’aquest doble alliberament que Gomis practicava de forma magistral introduint l’espectador a una objectivació multidimensional. Perquè veure i mirar, ell ho sabia, pertanyen a dues vides diferents.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 8 de febrer de 2019