Hi ha una suite de quadres d’Henry Matisse que formen part del meu museu imaginari. Es troben disperses en diverses col·leccions públiques i privades d’arreu d’Europa i d’Amèrica. Son les vistes que va pintar des d’un dels seus estudis al passeig marítim de Niça. Hi va arribar el 1917 per guarir-se d’una bronquitis i no se’n va moure fins la seva mort el 1954. De primer es va hostatjar a l’Hotel Beau Rivage, un dels més prestigiosos de l’època – no és ben bé el d’ara perquè el 1969 va haver de tancar però deu anys més tard es va reobrir amb el mateix nom i una altra manera de fer. Del Beau Rivage va passar a un apartament i estudi que va llogar al Passeig, i més tard va adquirir una casa preciosa al turó de Cimiez, casa i estudi, on actualment hi ha el museu que porta el seu nom.
La suite dels quadres són les vistes del passeig de Niça. Aquell passeig que el 1919 va ser el model que Francesc Armengol va propugnar per al que havia de ser la primera ciutat jardí de Catalunya, a Terramar, i així ho va explicar amb tot detall la revista homònima, Terramar. Publicació quinzenal d’art, lletres i deports (1919-1921). Matisse va retratar el passeig de Niça des de tots els vessants: assolellat, des de l’interior de l’habitació de l’hotel o del seu estudi, en dies de tempesta – uns quadres inoblidables…! – ; al contrallum o amb els porticons de les finestres que tot just deixen entrar la llum… Me’ls quedaria tots, sí. Però em comforta pensar que és davant del mateix mar, que és el de Sitges.
Durant set anys he tingut el privilegi de treballar en un lloc que m’ha fet de talaia. He vist la mar en tots els seus estats durant les quatre estacions de l’any, sempre diferent, dia per dia i hora per hora. Em sembla que, comptat i debatut, ja no podria viure sense tenir el mar a prop, però això ho penso des de sempre. Viure en un lloc de mar no sempre implica veure’l a cada moment sinó sentir-lo –com brama les nits de tempesta, com remoreja les tardes de calma blanca. El mar se ‘sent’ amb els sentits. És sempre un espectacle per qui sap mirar-lo i sap sentir-lo. Mirar i sentir és mitja vida. Hi ha una composició d’Eduard Toldrà, Vistes al mar, que m’agrada escoltar sovint perquè és el correlat musical dels quadres de Matisse, dels poemes de Catasús, i de tantes maneres de sentir aquesta mar llatina dels primers anys del segle passat… I que, a mi, en ple segle vint-i-ú encara em diu tantes coses.
Quan aquest Marge Llarg surti publicat al nostre setmanari m’hauré acomiadat de la vista que he gaudit durant aquest set anys, però no de la mar de Sitges, ni de la Mediterrània. Tot són vistes de la mateixa mar, sigui a Sitges o a Creta, a L’Escala o Mallorca, a Almeria o Santa Margheritta Ligure, a Malta o a Atenes, a Niça o Porto Ercole. Una mar que és una pell, un murmuri o un espurneig de migdia, un riell de lluna o la cavalcada enjogassada i furient dels cavalls blancs de la mitologia. Una mar que mostra el seu rostre més amarg quan esdevé l’escenari tràgic de les migracions i del mercadeig amb els éssers que volen i aspiren a tot el dret a una vida millor. Una mar marcada per les lluites per la supervivència al llarg de més de vint segles. Una mar que és una realitat tan diferent i tan diversa com els éssers que l’habiten, la viuen, la gaudeixen i la pateixen. Com la vida mateixa.
Divendres passat vaig canviar de perspectiva però és la mateixa mar de cada dia la que em continuarà acompanyant amb tota la seva bellesa i amb tota la seva tragèdia, tan humana com els humans que la voregem. És un canvi de circumstància amb el que m’enfronto com una finestra oberta cap a noves i diferents oportunitats, i com el marc que em situa, tal com jo vull, davant de la mateixa mar.
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges,23 de febrer de 2019.
QUADERN DE TERRAMAR 