Arxius mensuals: Juny de 2017

CORPUS: LA FESTA, I EL LLIBRE.

Publicat el per
Respon

CORPUS: LA FESTA, I EL LLIBRE

corpuseduardtomas

“Un Corpus que ha sabut conservar els elements essencials i històrics de la festa, elements que són testimonis que ens permeten reviure la llarga tradició del Corpus sitgetà, rejovenit amb diversitat de novetats i d’actes, que mantenen la festa viva i actual, fent que sigui un dels esdeveniments imprescindibles del calendari sitgetà”. Aquest és el darrer paràgraf amb què Eduard Tomàs i Sanahuja clou el llarg i laboriós estudi sobre Corpus: la festa. Història i evolució del Corpus de Sitges (1360-2017). Més de sis segles avalen una festivitat que ha perdurat malgrat tots els malgrats que configuren la història de les viles i els pobles.

35223980842_d4725ebf05_o

L’altar del Cap de la Vila de 2017 ha estat encomant al Club de Rugbi sitgetà

Som afortunats, els sitgetans, perquè des d’ara disposem d’un dels treballs més complets i rigorosos sobre les nostres festes. És un llibre que suma amb altres obres que l’han precedit en la recerca i estudi de les manifestacions de la nostra cultura popular. És, també, una obra imprescindible per conèixer la manera de ser dels sitgetans que al llarg de més de sis-cents anys d’història hem anat vivint, discutint, creant, construint una de les tradicions més arrelades que encara avui ens defineix. L’obra és el volum setè de la Sèrie Major del Grup d’Estudis Sitgetans i ha estat publicada gràcies a la Regidoria de Cultura, Tradicions i Festes.

Dir Corpus, a Sitges, significa un conglomerat d’esdeveniments, manifestacions i activitats, que conflueixen en el temps i que eclosionen al llarg d’una setmana intensa en emocions i vivències. Tant per a qui ho viu activament en qualsevol dels aspectes que configuren la festa, com per a qui espera el pas dels Gegants a toc de processó pels carrers de Sitges amb el Drac i l’Àliga amb clavells a la boca en lloc de carretilles, o qui s’embadaleix contemplant la infinita bellesa de l’esclat dels clavells en una exposició única en el món. Com tota festa, Corpus compta amb participants actius i passius i tots plegats sumen – sumem- per a una tradició que ha lluitat per reformar-se, reinventar-se i afermar-se garantint un futur que no desmenteix ni es desentén del seu passat.

Aquesta és la lliçó, o una de les lliçons, de l’obra d’Eduard Tomàs. És un compendi d’història global– religiosa, política, festiva, veïnal on el Corpus de Sitges queda perfectament enquadrat en els avatars litúrgics i sociopolítics des de 1360 fins avui mateix. Tomàs aborda capítol per capítol tota la casuística que envolta la Festa en les seves diverses circumstàncies. És un llibre que constitueix un referent indispensable per conèixer i saber de Sitges per i des de dintre.

No vull deixar d’agrair, la gran exigència que palesa l’abast de l’obra i l’enorme rigor que l’acompanya des de la primera fins la darrera pàgina. A tall d’exemple, les quatre-centes cinquanta-nou anotacions a peu de pàgina, una bibliografia àmplia, exhaustiva i actualitzada, i la documentació de cadascuna de les fotografies, denoten fins a quin punt Eduard Tomàs aconsegueix l’excel·lència en aquest estudi del nostre imaginari popular i col·lectiu.

Sóc d’aquelles persones que esperen el pas de la processó de Corpus al Racó de la Calma. El toc de processó es barreja amb el xisclet de les orenetes que van de terrat en terrat, un vol d’ocells emmarcat pel blau del cel de Sitges els darrers dies de la primavera. Quan la processó ha passat i el seguici ha esborrat el perfil de les flors de les catifes, només en queda una sentor inconfusible que es va perdent amb el pas de la tarda mentre també es va perdent el toc de les les gralles. És llavors quan, per a nosaltres, els sitgetans, l’estiu es comença a obrir pas. Ara podem disfrutar d’un compendi que ens explica com aquesta cerimònia s’ha anat congriant, any rere any, fins arribar als nostres dies en una esplèndida plenitud.

PLACE DES VOSGES

Publicat el per
1

PLACE DES VOSGES

IMG_6977

Frèia Berg, Place des Vosges, 1 (2017)

Place des Vosgues, o itinerari d’una turista apassionada. Perquè si hi ha un lloc en el món  on sempre faig cap irremissiblement quan sóc a Paris és aquesta plaça. Quadrada, geomètrica, de color de totxana, amb un jardí central en format de parc enreixat, acollidora i de tonalitats canviants segons les èpoques de l’any i la claror de l’hora, la Place des Vosgues és la més antiga de Paris. Construïda el segle XVlI per festejar les noces de Lluis XIII amb Anna d’Àustria, la plaça va rebre la denominació llavors honorífica de reial. La denominació definitiva, després de diversos canvis, data de 1800 en honor de la regió dels Vosges, la primera que va pagar els impostos a la Revolució Francesa i que va enviar un contingent a París per lluitar per la causa. Des dels primers moments el jardí, amb les seves estàtues, fonts, gespa i arbrat, va ser protegit per un reixat que s’acorda amb l’estètica del conjunt. 

700px-Vosges-panoramica

Em vaig enamorar de la Place des Vosges a través d’un quadre de Maria Girona. I em vaig enamorar de la pintura de Maria Girona gràcies a aquests quadre i a d’altres que vaig veure a casa d’una amiga seva, la Isabel M. Totes dues havien passat una temporada a Sitges a primers dels anys seixanta a l’Hotel San Jorge, a la Ribera, davant de mar. La Isabel passava una convalescència de postoperatori i la Maria, que era amiga seva, la venia a veure sovint i li pintava rams de flors embolcallades en un cucurutxo de paper

L1120316

Maria Girona, Retrat d’Isabel M. 

perquè li fessin companyia. Ara tinc la sort que un d’aquests cucurutxos de flors em fa companyia a mi, juntament amb el retrat de la Isabel M., i La place des Vosges la conserva una amiga de totes plegades. Doncs jo em vaig enamorar d’un lloc que mai no havia vist la primera vegada que vaig anar a casa de la Isabel M, que el tenia al menjador de parets pintades de gris clar i el quadre, allargassat com la plaça, ocupava un lloc central de l’estança. S’hi veien les cases, arrenglerades, i al davant l’arbrat inconfusible que mai no les oculta i l font d’enmig del parc. Una simetria  molt personal, profundament lírica, com tota l’obra de Maria Girona. De ben jove va ser becada durant quatre anys a París i se’n va endur, a més dels records, les imatges que havia volgut fer seves per sempre més. 

IMG_6981

Frèia Berg, Place des Vosges, 2 (2017)

No vaig parar fins que, quan vaig fer el meu primer viatge a París, vam fer cap a la Place des Vosges. Era un dia de finals d’agost, una calor de migida imponent i continental. A peu, caminant per un Marais encara no del tota comercialitzat i amb un toc de barri entre la rehabilitació, la protecció arquitectònica i ambiental i la pervivència d’establiments que les havien vist de tots colors, em va semblar que la plaça m’embolcallava. Com ho va fer – o, almenys  m’ho va semblar – fa poques setmanes un altre migdia, encalitjat i de pluja empolsinada. Vaig repetir el ritual de sempre:  rue des Francs Bourgeois avall fins a la plaça, tombar a la dreta, veure que el restaurant de sempre encara hi és i ni tant sols ha canviat les taules i cadires de fusta ni l’especialitat gastronòmica, i enfilar sota la porxada per l’altra banda per fer tot el recorregut el voltant. De tant en tant, apropar-me al reixat per mirar el parc dels dels diversos angles, passar per dintre, tornar a sortir i continuar sota la porxada per tot el perímetre.  Constatar que no hi ha grans variants, que l’entrada a la casa-museu de Victor Hugo és la mateixa, que el parell de galeries d’art encara hi són, que els portals de les grans mansions  – els ‘hotels’, que en diuen els parisencs – continuen essent relativament discrets i sempre ben conservats, deixant pas a patis immensos i senyorials i a un gran nombre de dependències. Un exterior subtilment fortificat que oculta interiors majestuosos, amplíssims, que des de fora intuïm i somniem. 

Frèia Berg, Place des Vosges: el restaurant (2017)
Frèia Berg, Place des Vosges, els porxos (2017)

Els estudiants que s’aixoplugaven als porxos, asseguts a terra, envoltats de motxilles i tots megaconnectats als mòbils i tauletes mentre endrapaven croissants farcits i sandvitxos casolans feien temps per accedir qui sap a quins interiors. Però la plaça i els porxos eren nets perquè algú tenia cura de recordar-los que hi havia llocs per a deixalles. Estic convençuda que a cap dels estudiants i als pasavolants els hauria passat per la imaginació orquestrar un comiat de solteria tan cutre com els que es veuen de Pirineus en avall per sota d’aquells porxos.  Per descomptat que no hi havia cap mena de venda no autoritzada, però sí que hi havia un parell de pintors i aquarel·listes amb la mercaderia a punt. La preservació de l’espai públic, vaig pensar, forma part d’una determinada manera de veure el món, assumir-lo i d’administrar-lo. 

IMG_6976

Frèia Berg, Place des Vosges, 3 (Le drapeau chez les Hugo) (2017)

I, sí, em vaig deixar embolcallar, un any més, una vegada més, feliç, per “l’entourage” de la Place des Vosges. Per la realitat que veia, per la que havia viscut diverses vegades, i pel record a través de la visió del quadre de Maria Girona. Així és com l’art prefigura sovint les nostres vivències. Si algun dia em perdo, m’hi poden anar a cercar. 

CONVIDADES A MIRAR

Publicat el per
Respon
IMG_6830 còpia

Xavier Nogués, Mural del vi, procedent de les Galeries Laietanes, Barcelona (Barcelona, 1915)

CONVIDADES A MIRAR

Quatre museus, quatre dones directores, un vast conjunt de territori dotat d’un important contingut artístic i patrimonial que vol ser visible i un museu de les cultures del vi, el VINSEUM de Vilafranca del Penedès, amb un programa de descoberta dels seus fons per ulls aliens. Van ser quatre parells d’ulls femenins els que el passat dissabte 27 de maig van guiar un públic atent i encuriosit per les sales de l’exposició permanent a la recerca de les obres que més ens havien impressionat. La idea de Xavier Fornos i Sabaté, director del VINSEUM, era precisament aquesta: que fossin quatre directores de museus ben diferents però ben propers les que guiessin el públic per mitjà de les obres que per alguna raó havien triat. 

VINSEUM és l’antic Museu del Vi, un lloc que molts encara recordaran com a un conjunt d’estances on es mostraven tota mena d’estris i atuells relacionats amb el conreu de la vinya i la producció vitivinícola, i on a més s’hi afegien diverses col·leccions d’art, algunes de les quals relacionades amb la temàtica general de la institució. A l’entrada hi havia situat un celler on es feia degustació i venda. Encara hi ha qui guarda aquells vasets petits on se servia el vi, l’encant dels quals era la decoració dels ninots del pintor Xavier Nogués. Altres recordaran les col·leccions de ceràmica, ornitologia i arqueologia, així com un important centre de documentació que aplegava fons documentals relatius a la vila i les seves entitats i institucions. En summa, un interessant museu etnogràfic que, el 2002 va decidir transformar-se i focalitzar el seu contingut en l’especialització vitivinícola al llarg d’una col·lecció permanent destinada a l’ampliació a mesura que el projecte de rehabilitació integral dels edificis vagi complint les seves etapes.

IMG_6827

Vista de la Basílica de Santa Maria des de la primera planta del Palau de Pere III, seu de la col·lecció permanent de VINSEUM.

El Museu Víctor Balaguer i Can Papiol (Vilanova i la Geltrú), el Museu Antoni Déu i Font (El Vendrell), el Pau Casals (Sant Salvador) i els Museus de Sitges tenen en comú els orígens en el col·leccionisme principalment privat dedicat a les arts. La selecció feta per  les directores va insistir en aquest àmbit. Núria Payán va triar una talla romànica explaiant-se sobre la teoria de les emocions que provoca l’entrada i gaudi d’un museu.  Mireia Rossich va presentar una lliçó magistral sobre la còpia de Els borratxos de Velázquez i un quadre decimonònic de Les bacants des del punt de vista de la interrelació entre estètiques i mitología.  Núria Ballester, davant d’un dels finestrals que donen a la façana de la basílica de Santa Maria va evocar, i ens va fer escoltar, una emotiva composició, la Sardana per a orquestra i viol·loncels (Sant Fèlix), de Pau Casals inspirada en l’entrada de Sant Fèlix, composició en la que no hi manca el toc de castells. 

El dia que vam anar a preparar la sessió jo ja anava prefixada amb els quadres dels raïms de Mirabent i Gatell. Sobretot, pel de la Malvasia, que havia presentat pocs dies després a la conferència sobre La malvasia en l’imaginari cultural de Sitges, amb motiu de la 5ª Setmana de la Malvasia.  Però era tot el conjunt de raïms, pintats amb un hiperrealisme lluminós i detallat el que més em seduïa, i així vaig organitzar la meva intervenció. Alguns metres més enllà la reproducció d’un conjunt d’etiquetes de vins entre els que en destacava una que mai no havia vist, la de la “Malvasia superior de Sitges de la cosecha de D. Bernardino Llopis”, un senzill i eficaç disseny decimonònic, em va fer ampliar el contingut de la meva explicació. I, per reblar-ho, en arribar a la sala on hi ha el mural de Xavier Nogués – procedent de les Galeries Laietanes – me’l van adjudicar perquè era Noucentisme en estat pur…

IMG_7250 còpia

Josep Mirabent i Gatell, Taules de raïms diversos (c. 1867-1870)

I així vaig enfilar un recorregut explicant els orígens de la pintura sitgetana i com Joaquim Espalter i Josep Mirabent i Gatell eren dos dels primers noms propis previs a gran esclat del Luminisme. De Mirabent, pintor i també decorador, cal remarcar el gran contrast entre els murals i els sostres, els conjunts florals i la simplicitat hiperrealista, gairebé fotogràfica, de les taules dels raïms – que és el tema que entre nosaltres, sitgetans i penedesencs, exemplifica la pintura de l’artista.

IMG_6816

Diverses etiquetes de productes vitivinícoles

IMG_6831

Xavier Nogués, Mural del vi (detall)

Altrament, les etiquetes, material efímer i d’acompanyament, diuen molt més del que volen: la singularització del producte, la seva procedència, l’heràldica dels terratinents, els guardons obtinguts a les exposicions universals o als certàmens vitivinícoles, algun paisatge d’identificació del producte… El pas pel Noucentisme em va permetre comentar com tampoc no és un estil unívoc i que, al costat de la serenor classicista d’un Sunyer o un Casanovas sorgeix la ironia de Xavier Nogués retratant la Catalunya pintoresca, caricaturesca, gairebé deixada anar però sempre amb un punt de contenció i, en el cas que ens ocupava, deixant ben palesos els efectes del vi en uns tipus senzills i casolans. 

Convidar a mirar les obres dels museus per una diversitat d’esguards que aporten molt més del que fóra un comentari d’obra és una experiència única i tan interessant per qui ha tingut l’oportunitat de practicar-la com pel públic que l’ha seguida com, també, pel museu que l’acull. Tot plegat suggereix noves maneres de mirar que són exportables i importables i que extenen les bases de participació en l’experiència cultural. N’hem pres bona nota…