STENDHAL I COURBET: DUES INSTANTÀNIES.

El que separa l’escriptor i primer “touriste” Henry Beyle, dit Stendhal, i el pintor rebel i realista Gustave Courbet és la seva diferent manera de veure el món. De veure’l i d’assaborir-lo. Tant l’un com l’altre abassegats de ganes d’apoderar-se’n, d’entendre’l tal com és- o tal com els sembla que és i fer-lo ben seu, digerir-lo, transmetre’l. Esdevenir testimonis del seu temps amb un sentit de la llibertat que rarament trobem formulada com a ideal de vida i de comportament entre els seus immediats predecessors i entre molts dels seus contemporanis. El resultat es fa palès en les respectives obres.

Stendhal, per Felix Valloton

Nat a Grenoble, al cor del Delfinat, Henry Beyle, dit Stendhal, (1783-1842), soldat napoleònic, funcionari d’estat, diplomàtic, escriptor, és un dels personatges més atractius de la història cultural de l’Europa. Només per les dues seves grans novel·les, El roig i el negre i La cartoixa de Parma se’l considera el gran precursor de la novel·la moderna. Els articles i assaigs, especialment els relats de les seves estades a Itàlia testimonien la seva posició davant els viatges, la vida i les arts. Va ser-ne un gran apassionat, sense cap límit.

Casa de Stendhal a Grenoble, on va viure infantesa i joventut: la terrassa al sol (2016). Fot. Frèia Berg

Els relats sobre Florència, Roma i Nàpols, les Cròniques italianes o les Memòries d’un turista on narra el seu “tour” per terres franceses mantenen tot el vigor d’una prosa que defuig l’autoretrat del viatger i, per contra, esdevé un retrat de turisme interior: el que explora records, sensacions, impressions i recances. Confesso que, igual que em succeeix amb Josep Pla, de fa temps Stendhal ha esdevingut un company de viatge imprescindible per la geografia francesa i italiana. El seu epitafi, al Cementiri de Montmartre, escrit en italià, diu que “va viure, va estimar i va viure”. Una vida completa de la que ens queda la intensitat amb què la va evocar en una immensa obra literària que transmet la modernitat dels clàssics.

Musée Courbet, a Ornans (2016). Fot. Frèia Berg

Des del seu Ornans natal, a les agrestes estribacions alpines del Franc-Comtat, des del París bohemi i revolucionari de la seva joventut, Gustave Courbet (1819-1877) lluita amb energia i convicció per imposar la realitat com a motiu pictòric perquè sent que el caire del seu temps no està ni per les escenografies historicistes i mitològiques ni per perpetuar la noblesa i les classes dominants en la representació pictòrica. Amic de Baudelaire, comparteix amb ell el gust per la realitat i la reivindicació de la seva importància essencial en l’obra d’art. Obres mestre com L’enterrament a Ornans – un format pictòric d’enormes proporcions on els protagonistes són la gent del poble, Els picapedrers, o Les banyistes reben tota mena de crítiques per la gosadia de l’artista.

Gustave Courbet, Bonjour Monsieur Courbet (1854), Musée Fabre, Montpeller

Més enllà de les anades i vingudes entre Ornans i París i les estades als Països Baixos, Courbet realitza un viatge a Montpeller el 1854 convidat pel seu amic, Albert Bruyas. El viatge constitueix una revelació paisatgística essencial, perquè hi descobreix, textualment, la Mediterrània. Un quadre que es conserva al Museu Fabre de Montpeller, La mar a Palavas, condensa la impressió de l’artista al davant de la immensitat viva i tranquil·la de la mar occitana. Una Mediterrània nua, al descobert, sense mitologia, mostrant els seus colors entre la capità de l’hora. Sol, al seu davant, l’artista es mesura davant de tanta immensitat amb un caire humà, de salutació joiosa. L’home i la mar en la seva justa mesura. Cap altra de les marines de Courbet – densament i solitàriament immenses – pot igualar a la de la mar descoberta vora Montpeller.

Gustave Courbet, La mar a Palavas (1854), Musée Fabre, Montpeller

Stendhal i Courbet se’m representen, avui, en dues instantànies de viatge. De viatge al Sud des del respectius lloc natals: a Itàlia l’un; a la mar de vora Montpeller l’altre. Tots dos van guanyar la partida a la realitat que no volien ni podien negar, cadascun amb un llenguatge ben propi. Són dues instantànies que m’ha agradat evocar. La de Stendhal a la terrassa ombrejada de les estances que va habitar d’infant i adolescent a Grenoble. La de Courbet a la seva casa natal d’Ornans, mirant com la Loue baixa, lleugera, fins a trobar la Mediterrània entre les aigües del Roina.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 12.VIII.2016