Arxius diaris: 2 d'Agost de 2016

EL VERMUT DELS POETES

Publicat el per
1

EL VERMUT DELS POETES

Festa, 10

Totes les tradicions tenen data de naixença, per bé que amb el pas del temps i la seva consolidació passen a ser gairebé intemporals i, d’aquí a ser de tota la vida, equiparables a l’eternitat. Una de les tradicions que s’espera amb candeletes al medi poètic del país és la Festa de la Poesia a Sitges que, enguany, compleix la primera dècada. La rebuda dels poetes a l’estació amb banda de música i pubilles és un xoc inoblidable i, d’aquí, tota la resta, en un intens increscendo d’afalacs, músiques, espectacle i, per damunt de tot, el triomf de la poesia.

El darrer acte, quan les emocions han superat les expectatives i ja reca pensar que la festa s’acaba arriba l’hora del vermut. Oficialment, al programa, se’n diu “Els poetes a casa”, amb doble sentit. Els poetes se’n van, definitivament, a casa seva. Però abans, hi ha una casa que els acull a l’hora del vermut. Sol ser una casa d’artista o de poeta. Fernando Krahn, Miguel Conde, Pere Stämpfli i Santiago Rusiñol, entre altres, els han acollit amistosament a l’hora del comiat i hom pensa allò de ‘no és un adéu per sempre’. La frase més pronunciada és ‘fins a l’any que ve que, encara que ja no serem poetes convidats, tornarem’ i, molts d’ells han complert la paraula amb escreix.

Enguany la casa que els acull no és ben bé una casa d’artista. Però és una casa amb història relacionada amb l’urbanisme i amb la poesia. Quan es va celebrar la Festa de la Poesia a Sitges, el 1918, la urbanització de Terramar ja havia depassat el llindar del somni del seu promotor, l’industrial sabadellenc Francesc Armengol, i començava a esdevenir una realitat. La Festa de la Poesia de 1918 havia congriat el més gran nomenclàtor de poetes que Sitges havia vist des dels dies del certamen de la III Festa Modernista de 1894: Josep Carner, Carles Riba, Clementina Arderiu, Joaquim Folguera, Ventura Gasol, Josep M. de Sagarra, i tants d’altres. Molts d’ells tornaren al llarg dels anys vint; Josep Carner, per exemple, que el 1925 va escriure el Madrigal a Sitges a casa del poeta Salvador Soler i Forment, o Josep M. de Sagarra, que va pronunciar el discurs d’homenatge a Rusiñol al peu del Greco el gener de 1926. Però no hi va haver cap altra Festa de la Poesia. Quan el 2007 es va  celebrar la I Festa de la Poesia a Sitges es va publicar un opuscle sobre El Sitges noucentista i la Festa de la Poesia de 1918 a manera de memòria i baula de la tradició poètica sitgetana.

La urbanització de Terramar va anar creixent. Les fotografies de 1919 mostren el traç del Passeig Marítim, meitat sorrenc meitat asfalt, els blocs de ciment de les voreres a mig arrenglerar. Al fons dues cases: la caseta de propaganda de la urbanització, un modest edifici de planta quadrada i teulada, i una edificació més sofisticada, noucentisme arquitectònic total. Estan situades a primera línia. La segona continua dempeus al Passeig Marítim i fa cantonada amb el carrer Josep Carner. La primera, que fa cantonda amb el carrer Josep Planas i Robert, va ser objecte d’una ampliació el 1932, que li va atorgar l’aspecte més característic amb una rotonda lateral, i encara, els anys cinquanta, va ser parcialment ampliada quan va ser convertida en un acollidor hotelet que portava el nom de la ciutat italiana on es van conèixer el matrimoni que el regentava, l’Hotel Rímini. El 1988 la casa va ser rehabilitada seguint amb fidelitat les característiques de l’arquitectura noucentista.

Aquella casa va acollir no només els promotors de la urbanització de Terramar, “Parques y edificaciones S. A.” sinó també la redacció ‘de facto’ de la revista de propaganda, Terramar. Revista d’art, literatura i esports (1919-1921), dirigida per Josep Carbonell i Gener. La casa va acollir, també, uns quants poetes;  entre d’altres, Joaquim Folguera, J. V. Foix, Josep Lleonart, possiblement també Josep M. Junoy i Joan Salvat-Papasseit, tots ells col·laboradors de la revista.

Anquines banc

És aquella casa, la que va ser la caseta de mostra del que havia de ser Terramar, la que acollirà els poetes de la X Festa de la Poesia a Sitges a l’hora del vermut. Hi ha els mateixos pins al fons, els mateixos palets de riera empedrant el jardí, el mateix banc de totxana, el mateix porxo exterior, els mateixos revoltons limitant el muret  que tanca els pitòsfors i el bruc. Als estadants de la casa els fa molt de goig rebre els poetes, oferir-los un vermut a l’antiga, i constatar la baula que relliga la poesia des de tots els vessants i totes les estètiques perquè, el més important, és que l’alè poètic perduri per a totes les eternitats.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges,  17 de  juny 2016.
Fotografies de Visit Sitges i de Frèia Berg. Les de Visit Sitges corresponen al Vermut dels Poetes del dia 19 de juny de 2016.

 

ÈTICA I ESTÈTICA DEL PINTOR BUDESCA: UNA CELEBRACIÓ

Publicat el per
Respon

 

ÈTICA I ESTÈTICA DEL PINTOR BUDESCA: UNA CELEBRACIÓ 

Unknown-1

Joaquim Budesca (2016). Fot. Diari de Vilanova

Han estat moltes les veus i les plomes – virtuals – que aquestes darrers setmanes han celebrat el més reconegut guardó de ciutadania que la ciutat de Vilanova i la Geltrú ha atorgat l’artista vilanoví Joaquim Budesca. “Un dels nostres”, que reconeixia el periodista Bernat Deltell. Un dels nostres, també, de Sitges estant. L’acte va tenir lloc en un àmbit tan assenyalat com la Biblioteca del Museu Víctor Balaguer, una sala que imposa solemnitat i proximitat; solemnitat pel seu significat històric i cultural, i proximitat perquè tot és a peu pla i planer. Envoltat de la seva família, els amics, un nombrós i amplíssim públic i acompanyat de la seva muller i incondicional entusiasta Montse Lago, Joaquim Budesca va rebre l’aplaudiment de tothom i dels que malgrat que no hi érem hi volíem ser presents. Home de poques paraules, lacònic de mirada tendra, perspicaç i un pèl múrria però no per això poc emocionada, Budesca va correspondre amb un “moltes gràcies” que volia dir moltes, moltes coses. També en aquest cas menys és més.

L’ètica i l’estètica d’un artista són dos barems que acaben per esdevenir-ne un de sol en el cas de personatges com Budesca. Les quaranta-una entitats vilanovines que ha sol·licitat de l’Ajuntament l’atorgament del guardó ho conexen bé prou. La bonhomia, la senzillesa i una irreductible passió creativa vehiculada principalment a través de la pintura han configurat la trajectòria d’aquest vilanoví de cor que mai no ha tingut un no per correspondre a les demandes de la ciutadania de la seva ciutat: que si cartells, que si els vestits dels Diables, que si dibuixos per a il·lustrar aquells meravellosos Cent indrets de Vilanova, punts de llibre, edicions… Tot plegat sense renunciar al treball constant, llarg i solitari sempre a la recerca – i assoliment – d’un llenguatge propi consolidat pas a pas i sempre en contínua evolució. L’home tranquil esdevé llavors un creador que explora els límits de les formes i els colors en un aiguabarreig de formes que responen únicament a la voluntat creativa.

Ball-de-diables

Joaquim Budesca, Ball de diables.

El repàs de la trajectòria artística de Joaquim Budesca ens porta a uns anys de joventut on s’inicia en el dibuix i es professionalitza en el gènere del còmic. Fins que les facilitats per publicar entren en crisi, la feina s’acaba, i atret per la pintura fa un gir definitiu sense abandonar del tot, per uns anys si més no, el dibuix a la ploma. Els Cent indrets de Vilanova (1981) que publica amb textos d’Oriol Pi de Cabanyes, Joan Callejón, Albert Virella Bloda i Xavier Garcia és encara, per a mi, un llibre de culte. L’aquarel·la i l’oli l’han anat transportant de la figuració a una abstracció derivada de les formes en moviment, en una evolució que no acaba i que configura una visualitat cromàtica de formes dissoltes. Per ara, perquè l’obra de Budesca continua essent una trajectòria oberta.

Joaquim Budesca, La_revolta

Joaquim Budesca, La revolta

Fins aquest punt he procurat ser objectiva en aquesta celebració de l’obra de Budesca. Hi tinc, però, un àmbit de subjectivitat que no em puc estar de recordar perquè forma part dels meus fonaments de poeta i assagista. I és que el 1981 vaig presentar una exposició d’aquarel·les que Budesca havia realitzat a partir de les cases dels americanos sitgetans i indianos vilanovins, per a la qual va editar un dels meus primers poemes en una sèrie de postals amb reproduccions de la seva obra. Tres anys més tard publicava el meu primer assaig sobre art, Budesca, en la col·lecció de monografies de la galeria i editorial barcelonina Àmbit. Tant en una ocasió com en l’altra hi vaig treballar amb tota llibertat i sense altre condicionament, si ho fos, que les converses i l’amistat que des de llavors hem compartit. Cada nova exposició de l’artista és un retrobament en l’àmbit personal i la troballa d’una fita més en la seva trajectòria. També el caràcter d’obra oberta és motiu de celebració.

 

 

 

A CA L’ANTIQUARI.

Publicat el per
1

A CA L’ANTIQUARI. Record i agraïment a la Galeria Artur Ramon

Artur Ramon, la nissaga

Una vegada vaig conèixer un senyor la més gran il·lusió del qual era que, en passar pel barceloní carrer de la Palla, els llibreters de vell i els antiquaris sortissin dels seus establiments per saludar-lo en passar, de tant bon client com en volia ser. L’apassionaven l’art i els llibres. Aquell senyor va aconseguir força el seu propòsit. Avui dia tot forma part dels records. El carrer de la Palla ha vist com els establiments han anat canviant de mans i com els llibreters, antiquaris i galeristes han anat transformant els negocis, adaptant-se a les noves maneres de fer i reorientant les seves trajectòries d’acord amb els reptes actuals.

 13603718_1205652766133025_6079996070375023181_oConfesso que l’anunci del final d’etapa de l’establiment centenari d’Artur Ramon, que aquests dies celebra L’última exposició amb els cartells de totes les mostres efectuades m’ha causat un impacte notable. L’establiment deixa de ser una galeria convencional – convencional, però fora de sèrie per l’excel·lència que la caracteritza – i afronta una nova etapa com a centre de gestió d’art. Deixa el carrer dels antiquaris i llibreters de vell, un carrer de la Palla que ha exhaurit també un tram de la seva història, i es trasllada a la dreta de l’Eixample, on obrirà portes amb el nou any. Són cent anys d’història i quatre generacions que han treballat a fons el seu ofici amb una professionalitat encomiable que els  porta a la recerca de noves vies.

 Els inicis del negoci d’antiquaritat de la família Ramon són d’origen sitgetà. El  senyor Artur Ramon i Vendrell, de família de rellotgers i joiers, arriba a Sitges procedent de Reus el 1910 iniciant una activitat comercial al carrer Sant Pau i, després al carrer de l’Illa de Cuba, establint-se finalment establert a Barcelona. Allà el 1942 el seu fill, Artur Ramon i Garriga obre establiment al número 25 del carrer de la Palla. Artur Ramon i Picas, fill d’aquest amplia i transforma la galeria en el seu format actual, i la quarta generació integrada per Artur Ramon i Navarro, nét del fundador, galerista, historiador de l’art… i poeta, i la seva germana Mònica, porta a terme el canvi de model de negoci, en plena internacionalització iniciada ja fa uns anys.

 AAAra mateix em costa dissociar la Sala d’Art Artur Ramon del carrer de la Palla. Hi vaig anar el 1976 acompanyant Ramon Planes i Lluís Jou perquè al Grup d’Estudis Sitgetans, que Planes presidia, celebràvem el cinquantè aniversari de L’Amic de les Arts i volíem editar una publicació per a la qual ens calia finançament. Com que l’establiment s’havia anunciat el 1926 a la publicació, Ramon Planes va pensar que el seu vell amic Artur Ramon i Garriga l’ajudaria, com així va ser. Però abans, el 1973,  ja hi havia entrat per veure l’exposició sobre Joaquim Sunyer:  l’època de París, interessantíssima per la seva aportació al coneixement de l’artista.

L’any següent hi vaig entrar per saludar un J. V. Foix pletòric inaugurant l’exposició a quatre mans amb el pintor Joan Ponç, 97 notes sobre ficcions poncianes. Va ser aquell vespre quan vaig veure l’escriptor Baltasar Porcel per primera vegada, embolcallat en un abric de pèl que li arribava als peus, gairebé un ós… Mai no  tenia prou ulls per mirar tot el que estava a l’abast de la mirada portes endins i aquesta sensació sempre que he travessat la porta de vidre per endinsar-me en un món del qual no me’n mouria. “M’exalta el nou i m’enamora el vell…”, que escrivia el poeta.

97 notes invit

Hi he contemplat exposicions, hi he demanat col·laboració i assessorament que sempre han estat atesos,  hi he mantingut llargues converses  amb Artur Ramon i Navarro i, sobretot, he tingut l’oportunitat de comprovar cada vegada com una galeria d’art pot arribar a complir una important funció cultural en favor  de la difusió i la creació de coneixement sobre l’art i els artistes. La llista d’exposicions és extensa i la nomenclatura dels antics i moderns configura tota una enciclopèdia. El medi artístic, el públic, la ciutat de Barcelona estan en deute amb un establiment que ha depassat de llarg les funcions estrictes de la transacció comercial i s’ha guanyat per mèrits propis un lloc destacat en la història cultural i artística. Aquest és un balanç que avui, a les envistes del tancament d’un dels més notables establiments del carrer de la Palla, cal agrair i proclamar.

Artur Ramon Art