ABRIL RIALLER…

Des de ja fa un any la placa que recorda el mestre Jordi Pañella llueix a la paret de la casa on va viure recordant la cinquantena d’anys que va dirigir les Caramelles Sitgetanes, entre 1943 i 1988.  

La Colla havia portat altres noms, com l’Schola Cantorum o les Caramelles del Patronat i enguany, que en compleix setanta-cinc, està essent objecte d’una exposició tan interessant com entranyable a Miramar, organitzada per la Regidoria de Cultura, Tradicions i Festes. La Regidora de Cultura s’ha referit a les Caramelles com “un dels pilars de la nostra cultura popular que s’ha transmès de generació en generació”. L’exposició, que porta com a títol Clavells, amics i records n’és tot un compendi.

            La mostra conté, entre altres coses, les partitures originals dels mestres que han escrit música per a les Caramelles Sitgetanes. Quan el cap de colla en va demanar una a la família del mestre Pañella, la filla segona del mestre va tenir l’encert de lliurar-n’hi una de doblement significativa. És la de l’americana “Abril rialler”, la lletra de la qual va ser escrita per Adela Virella, mare del mestre, l’any 1958.

            El mestre Pañella s’inspirava sovint en versos de poetes catalans com Josep M. de Sagarra o Joan Salvat-Papasseit. D’altres, en demanava a poetes amics, com Josep M. Soler i Soler,  Agustí Albors, David Jou, Lali Vergés o Toni Pañella, cosina seva. De vegades la inspiració musical anava per davant; llavors  havia de recórrer a algú de confiança perquè li confegís una lletra que s’adaptés a la música que feia dies que ja anava sola; va ser així com en Tomàs Ribot i en Benet Centaure van entrar en la nòmina dels poetes musicats pel mestre.

            El cas d’Abril rialler va ser diferent. La senyora Adela havia escrit un poema per al sant del seu fill tal dia com el de Sant Jordi de 1958 que començava: “Abril rialler / de cantics de joia / d’amor missatger. / Dissabte de Glòria.” Sant Jordi, la Marededéu de Montserrat i les Caramelles eren les tres fites d’un mes que deixava la crueltat prescrita per T. S. Eliot per a esdevenir un esclat de llum i una esplendorosa florida de primavera. Al mestre Pañella li va agradar molt, el poema. Però les estrofes no li quadraven amb la música d’americana, vals o sardana, que eren les tonades tradicionals de les caramelles. Amb tot,  va posar les mans al piano i va encetar la primera tonada a ritme d’americana amb la primera i la segona estrofa. Després la música anava brollant i com que ja no lligava amb la versificació, la senyora Adela va refer bona part del poema per convertir-lo en l’americana, que fa així:

 

Abril rialler

de cantics  de joia

d’amor missatger

dissabte de Glòria.

Inicia l’esclat

d’estols de roselles,

maragda del blat

les fa més vermelles.

Pruneres en flor

el sol acarícia;

a estiu i tardor

el fruit és delícia.

L’amor a la primavera de la vida

bé floreix,

també fruita a l’estiuada, dona aimia,

no es marceix.

La primavera i l’amor

al teu cor volen entrada;

el neguit d’estimar

el desconeixes encara.

Si saps veure el blau

del cel en clar dia;

si admires, del mar

la calma i la ira,

les flors i l’ocell

que al niu dóna vida

és que l’amor sents

que sols al cor nia.

La terra triomfant eleva

de les flors el seu perfum.

Nostres cants també s’enlairen

des del cor fins cel amunt.

També el mar, en so de festa

murmureja mil cançons,

gràcil l’ona braçaleja

en un vaivé d’il·lusions.

Abril rialler

de càntics de joia,

d’amor missatger

dissabte de Glòria.

La senyora Adela i el seu marit Isidro, la muller del mestre Pañella i les dues filles grans – les petites encara no hi eren -, i el seu germà Isidret anaven escoltant com el piano de la planta baixa del carrer Major número 2 (on vivia llavors tota la família) anava desgranant unes notes clares, de rotunda plenitud melòdica. 

I aquella nit de Pasqua van ressonar a la plaça de l’Ajuntament amb l’acompanyament de veus i música, fins que es van anar estenent pels carrers de la Vila. Però qui escriu es queda amb les primeres notes, les del piano de casa, al menjador de les rajoles blaves i la senyora Adela que les anava taral·lejant, satisfeta i il·lusionada.després tornaren a cobrar vida en diverses ocasions perquè, per sort, la música del mestre Pañella compta amb la fidel estimació de les Caramelles Sitgetanes, dels seus cantaires, músics, director i amics. Segons com, la vida està formada per cercles. Sense l’exposició dels Clavells, amics i records potser aquesta petita història hauria quedat per explicar.  Abril rialler…

 

 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 24.III.2015