Vista actual de l’Estació de Finlàndia, inaugurada el 1919.
Dec a l’amic i professor Salvador Giner la primera referència a l’estació de Finlàndia. No pas a l’edifici de Sant Petersburg ni al de Hèlsinki, ni tant sols al tren on Lenin va travessar l’Europa en guerra el 1917 camí de la capital de Rússia per liderar la revolució. Es tracta d’un llibre, d’un clàssic del pensament del segle vint en el que el seu autor, Edmund Wilson, es val de la metàfora del tren que va contribuir a canviar la vida a Europa.
To the Finland station. The revolutionary tradition in Europe and the rise of socialism. A study in the writing and acting History va ser publicat per primera vegada el 1940 i va passar per diverses edicions. La de 1971 revela l’evolució de l’autor respecte del seu entusiasme inicial; Wilson confessa la ingenuïtat de no haver imaginat el que finalment va haver de reconèixer: “que la nova Rússia perpetuaria moltes de les característiques de l’antiga Rússia com la censura, la policia secreta, el desordre d’una burocràcia incompetent i una autocràcia poderosa i brutal.” No tenia noció, confesa, “que la Unió Soviètica es convertiria en una de les més horribles tiranies”. Avui dia l’obra de Wilson constitueix un dels fonaments per entendre l’evolució del pensament social i cultural del segle i, com tots els clàssics, un lloc on sempre cal retornar.
També a l’Estació de Finlàndia. La història del tren segellat que va recórrer la major convulsió europea fins aquell moment i que Stephan Zweig va determinar que era un dels moments estel·lars de la humanitat ha generat admiracions, especulacions, afirmacions, molta literatura historiogràfica i filmografia. Un dels productes de més recent memòria és la producció de diverses televisions europees titulada El tren de Lenin, o Lenin: the train (1988) amb Ben Kingsley, Leslie Caron i la magnífica Dominique Sanda en els papers de Lenin, Nàdia Krupskàia, la seva muller, i Inessa Armand, la seva amant parisenca i bolxevic. El film equilibra, a parer meu, l’aventura del viatge i l’ambient de guerra i diplomàcia secreta que el determina i el triangle amorós que finalment la inefable covardia masculina – que no fa excepcions ni amb els pares de la pàtria – resol sense ruptures i amb una amant que tria el camí de Moscú.
El cuirassat Aurora atract a Sant Petersburg i convertit en museu (2011). Fot. Frèia Berg.
A Sant Petersburg, l’estació de Finlàndia és un dels llocs de memòria de visita inexcusable per a tots aquells que se senten atrets pel mite de la Revolució d’Octubre i els primers anys de la nova URSS amb Lenin al capdavant, com també ho és el cuirassat Aurora, el que va disparar les salves que van iniciar l’assalt al Palau d’Hivern. Però l’estació de 1917, que havia estat construïda per la companyia de trens de Finlàndia, que en va ser propietària fins 1918, va ser enderrocada i substituïda per un nou edifici de més pur estil soviètic inaugurat el 1960, en el que hi van encastar una part de la façana antiga.
L’Estació de Finlàndia a Sant Petersburg. L’edifici (1960) mostra l’antiga façana que es va conservar.
Tampoc l’estació de Finlàndia a Hèlsinki té el mateix aspecte que el 1917.
L’antiga estació de Finlàndia, a Helsinki (c. 1900).
L’edifici actual és una bellesa de l’art nouveau – tot Hèlsinki és una bellesa arquitectònica de la modernitat, sigui la dels anys d’entreguerres o la del segle vint -, projectada el 1904 i construïda entre 1910 i 1919 per l’arquitecte finlandès Eliel Saarinen. És un edifici emblemàtic de la ciutat, omnipresent pel que és i pel que significa i té el toc d’espai públic amb voluntat estètica similar al metro de Moscú. Transitar per les sales i andanes és un exemple vivent de com, al cap dels anys, és possible respectar, mantenir i millorar un edifici gairebé centenari en la seva plena utilització, sense que l’ús massiu i massificat dels milers de persones que diàriament hi transiten aconsegueixi degradar-la. La estació ha estat objecte de posades al dia, remodelacions i adaptacions degut als canvis logístics i tecnològics sense que per això hagi perdut el seu encant, fins el punt d’haver estat declarada una de les estacions més boniques del món, segons la BBC el 2013.
Estació de Finlàndia, Hèlsinki. Sala de venda de bitllets (2015). Fot. Frèia Berg
Estació de Finlàndia. Hèlsinki. Vestíbul principal (2015). Fot. Frèia Berg
L’estació de Finlàndia té una biografia extensa que va molt més enllà de les vies dels trens. Incardinada en l’Europa d’entreguerres, ençà i enllà de la frontera que separa dos dels països units, entre altres moments, per un 1917 convuls i esclatant, ha passat de ser un lloc físic a la metàfora d’un segle que ha conegut els més grans desastres i les més grans esperances.
QUADERN DE TERRAMAR 