Trenta anys amb sense Salvador Espriu

 

“Entra la tranquila tarda” (febrer, 2015). Fot. Frèia Berg

Entra la tranquila tarda

pel fosc camí de la mirada.

Salvador Espriu “Cançó del pas de la tarda”

Cert, trenta anys amb sense Salvador Espriu. I malgrat la commemoració del centenari del seu naixement, que va comportar una no efímera però sí passatgera recuperació, el seu purgatori continua essent excessivament llarg.

Hi penso aquest inici de tarda calma, lluminosa, talment com ell les escriu als poemes de El caminant i el mur, a les Cançons de la roda del temps. El llibre és tot ell un passeig pel record, la mort, el dolor i la soledat. Les imatges captiven. Tant, que ens fan oblidar el missatge final del llibre.

Però, qui pot negligir la bellesa de les imatges del matí encalmat, l’enyor del somni, de la “llum de retorn de barca: / la solitud guanyada”, de “el vell arrelat / dolor que no té alba!”… Tanta íntima tragèdia desemboca en poemes resplendents com els que aquesta tarda encalmada, tarda espriuana, rellegeixo. El llibre és dels que estan destinats a ser venuts a un euro si a els biblioteques no els demanen en préstec, una quarta edició de L’Escorpí. Per a mi és doble tresor, amb la dedicatòria d’Espriu, escrita amb aquella lletra de pota de mosca, i de Josep M. Castellet, que en va escriure el pròleg. Els rellegeixo amb la música que els va posar Raimon com a melodia remota, perquè aquesta tarda els vull sols, únicament la lletra i la seva pròpia cadència.

I ara que comença l’hora foscant i l’aiguabarreig de llum és rosa i violeta evoco la llum de primera hora amb les paraules d’Espriu:

Cançó de la vinguda de la tarda

Una a una,

en els meus ulls ordeno

les vides conegudes.

Casa, carena, barca,

ample respir de l’aigua,

clara rosa. Amb paraules

sempre noves vestia

la tarda ja nascuda.

La nua tarda,

que de la llum sortia

al mar i a la muntanya.

SITGES PLATÓ. Un poble de pel·lícula

Sitges plató

La trilogia de la història del cinema a Sitges es completa amb la recent publicació de Francesc Borderia sobre Sitges en tant que escenari de rodatge. Sitges plató. Després de El Retiro: cent anys de cinema (2009) i de Històries dels cinemes sitgetans (2011) arriba el tercer volum de la particular enciclopèdia cinematogràfica de Francesc Borderia sobre l’aportació del paisatge sitgetà al cinema Conradouniversal. Paisatge i, sovint, figures, perquè també entre els figurants hi ha hagut alguns centenars de figurants entre els habitants de la Vila, alguns amb nom propi; amb tot, el capítol que se’ls dedica és dels més despersonalitzat que es recorda.

Sitges plató de cinema és un recorregut per la filmografia produïda principalment entre els anys cinquanta i setanta que forma part dels records d’infantesa i joventut de l’autor. Borderia confessa obertament que la major part de títols que rememora «són fruit dels records que porto a dins des de la meva infantesa», als que s’afegeixen el noticiari de El Eco de Sitges i les converses amb amics i coneguts. Una vegada més, l’autor de la sèrie d’articles setmanals Des de la meva blanca pantalla publicats puntualment en aquest setmanari narra els records cinematogràfics en plàcid aiguabarreig amb la memòria personal. D’aquí que l’obra que en sorgeix ofereixi, alhora, records i evocacions personals entremesclada amb la crònica cinematogràfica i el seu extens saber sobre les circumstàncies de tot plegat.

El Sitges que esdevé plató cinematogràfic abasta paisatges exteriors i interiors. Sense oblidar mai l’inefable perfil de la postal, la Punta, Davallada, la platja de Sant Sebastià, l’Hospital de Sant Joan, Can Fals, el Cap de la Vila, el carrer de Sant Francesc, el carrer Major, el Racó de la calma, la Confiteria Massó, Terramar, l’Hotel Tròpic – la primera denominació de l’Hotel Romàntic – , el Xiringuito, el Cau Ferrat… No hi falta res en aquests indrets, alguns dels quals ens perm1eten recordar tal com érem. Però, curiosament, el nom de Sitges no solia sortir als crèdits. La Vila havia passat per diverses màscares i identitt de país petit europeu. Vam ser Cadiz,; en més d’una ocaió Can Falç per un cortijo sevillà; se’ns va confondre voluntàriament amb Menorca, evocant els altres blancs que, juntament amb els negres, arriben al tòpic de la blancor andalusa.

La nòmina de directors i actors és interminable. Entre els primers, Herbert Wilcox, Ignacio F. Iquino, Antonio Roman, Hugo Fregonese, Narciso Ibañez Serrador, Luis García Berlanga, Josep M. Forqué, Vicente Aranda, Jaime de Armiñán, Fernando Merino, Francesc Bellmunt, Enrico Coletti, entre altres. Els actors que ha deambulat pels carrers de Sitges, alguns han esdevingut mites i d’altres reposen al pou dels oblits: Errol Flynn, Douglas Fairbanks pare i fill, Juanito Valderrama, Dolores Abril, Silvia Solar, Conrado San Martin, Elena Espejo, Joan Fontaine – la inoblidable protagonista de Rebeca… – , Louis Jourdan, Agnes Moorehead, John Weissmüller, Anthony Perkins, Anthony Hopkins, Robert Wise, Quentin Tarantino, Buster Keaton, Robert Mitchum, Gregory Peck, Robert de Niro, Mario Cabré, Maribel Verdú, Sara Montiel, José Luis López Vázquez, Lali Soldevila, Michel Piccoli, Marisol, José Luis Ozores, Howard Keel, Alfredo Landa, … i Santiago Rusiñol, artista ocasional, entre altres.

Sitges plató de cinema ha estat prologat per Joan Yll fent la ficció de seguir una seqüencia cinematogràfica immers en el paisatge sitgetà i amb un final d’esperit crític: «La gran pel·lícula de Sitges, la que van començar a escenificar els nostres avantpassats, la trampegem nosaltres, i les generacions venidores no es podran adormir en els llorers si volen que aquest indret segueixi essent un poble de pel·lícula, amb tots els elements i responsabilitats que cal aportar per tal de que l’obra es trobi sempre entre les millors.» Ara per ara som un poble de pel·lícula en el que la realitat sempre supera la ficció.

El Dimecres de Cendra de T. S. Eliot

200px-T_S_Eliot_Simon_Fieldhouse

Tal dia com avui, Dimecres de Cendra, té també el seu correlat poètic més enllà de la sàtira del testament dels Carnestoltes. És per això que m’agrada rellegir el poema de T. S. Eliot. L’he copiat íntegrament en versió anglesa i copio l’enllaç del poema recitat pel mateix Eliot.

Escrit entre 1927 i 1929 i publicat el 1930 per Faber & Faber, la primera edició de Ash Wednesday va tenir un tiratge de sis-cents exemplars signats a mà per l’autor. Edward Muir considerava que era la millor obra del seu autor. Segons Roz Kaveney, Eliot, a l’estil del Dant, assoleix les millors imatges en l’evocació de l’infern que no pas del cel, i a la darrera part del poema crea un paisatge medieval idealitzat a manera d’un llibre d’hores que convida més a la contemplació que a la pregària. Les referències literàries del poema són, a més del Dant, a Shakespeare i a la Bíblia. Per a  C. E.  Chaffin, l’obra no és tant una fugida del món del poeta sinó, pel contrari, la seva incardinació, molt més palesa als Four Quartets.

220px-T.S._Elliot_Ash_Wednesday_Cover

En català ha estat traduït per Alfred Sargatal i recentment editat per Adesiara (2014). La primera edició la va fer per a la col·lecció de L’Escorpí, d’Edicions 62 (1977).

DIMECRES DE CENDRA
I

Com que no espero tornar mai més
Com que no espero
Com que no espero tornar
A desitjar els dons d’aquest i les oportunitats d’aquell altre
Ja no m’empenyo en l’afany de tals coses
(Per què la vella àliga hauria d’estendre les ales?)
Per què lamentar
El poder esvanit del reialme habitual?

Com que no espero conèixer mai
La insegura glòria de l’hora positiva
Com que crec que no
Com que sé que no he de conèixer
L’únic veritable poder transitori
Com que no puc beure
Allà on floreixen els arbres i brollen les deus, car res no torna a ser

Com que sé que el temps és sempre el temps
I el lloc és sempre i només el lloc
I el que és real ho és només per un moment
I només en un sol lloc
M’alegro que les coses siguin com són i
Renuncio a la santa faç
I renuncio a la veu
Com que no espero tornar mai més
Per això m’alegro, perquè haig d’inventar quelcom
En què delectar-me

I prego a Déu que tingui pietat de nosaltres
I prego que pugui jo oblidar
Això que amb mi mateix discuteixo massa
I explico en excés
Com que no espero tornar mai més
Que aquestes paraules responguin
D’allò que és un fet, perquè no es repeteixi
Tant de bo el judici no sigui massa sever amb nosaltres

Com que aquestes ales ja incapaces de volar
No són sinó aspes per a batre l’aire
L’aire que ara és tan tènue i sec
Més tènue i sec que no pas la voluntat
Ensenyeu-nos a fer cas i a no fer cas
Ensenyeu-nos a estar tranquils.

Pregueu per nosaltres pecadors ara i a l’hora de la nostra mort
Pregueu per nosaltres ara i a l’hora de la nostra mort.

thumb_474__4

ash wednesday

Because I do not hope to turn again
Because I do not hope
Because I do not hope to turn
Desiring this man’s gift and that man’s scope
I no longer strive to strive towards such things
(Why should the aged eagle stretch its wings?)
Why should I mourn
The vanished power of the usual reign?

Because I do not hope to know again
The infirm glory of the positive hour
Because I do not think
Because I know I shall not know
The one veritable transitory power
Because I cannot drink
There, where trees flower, and springs flow, for there is nothing again

Because I know that time is always time
And place is always and only place
And what is actual is actual only for one time
And only for one place
I rejoice that things are as they are and
I renounce the blessed face
And renounce the voice
Because I cannot hope to turn again
Consequently I rejoice, having to construct something
Upon which to rejoice

And pray to God to have mercy upon us
And pray that I may forget
These matters that with myself I too much discuss
Too much explain
Because I do not hope to turn again
Let these words answer
For what is done, not to be done again
May the judgement not be too heavy upon us

Because these wings are no longer wings to fly
But merely vans to beat the air
The air which is now thoroughly small and dry
Smaller and dryer than the will
Teach us to care and not to care
Teach us to sit still.

Pray for us sinners now and at the hour of our death
Pray for us now and at the hour of our death.

II

Lady, three white leopards sat under a juniper-tree
In the cool of the day, having fed to satiety
On my legs my heart my liver and that which had been contained
In the hollow round of my skull. And God said
Shall these bones live? shall these
Bones live? And that which had been contained
In the bones (which were already dry) said chirping:
Because of the goodness of this Lady
And because of her loveliness, and because
She honours the Virgin in meditation,
We shine with brightness. And I who am here dissembled
Proffer my deeds to oblivion, and my love
To the posterity of the desert and the fruit of the gourd.
It is this which recovers
My guts the strings of my eyes and the indigestible portions
Which the leopards reject. The Lady is withdrawn
In a white gown, to contemplation, in a white gown.
Let the whiteness of bones atone to forgetfulness.
There is no life in them. As I am forgotten
And would be forgotten, so I would forget
Thus devoted, concentrated in purpose. And God said
Prophesy to the wind, to the wind only for only
The wind will listen. And the bones sang chirping
With the burden of the grasshopper, saying

Lady of silences
Calm and distressed
Torn and most whole
Rose of memory
Rose of forgetfulness
Exhausted and life-giving
Worried reposeful
The single Rose
Is now the Garden
Where all loves end
Terminate torment
Of love unsatisfied
The greater torment
Of love satisfied
End of the endless
Journey to no end
Conclusion of all that
Is inconclusible
Speech without word and
Word of no speech
Grace to the Mother
For the Garden
Where all love ends.

Under a juniper-tree the bones sang, scattered and shining
We are glad to be scattered, we did little good to each other,
Under a tree in the cool of the day, with the blessing of sand,
Forgetting themselves and each other, united
In the quiet of the desert. This is the land which ye
Shall divide by lot. And neither division nor unity
Matters. This is the land. We have our inheritance.

III

At the first turning of the second stair
I turned and saw below
The same shape twisted on the banister
Under the vapour in the fetid air
Struggling with the devil of the stairs who wears
The deceitul face of hope and of despair.

At the second turning of the second stair
I left them twisting, turning below;
There were no more faces and the stair was dark,
Damp, jagged, like an old man’s mouth drivelling, beyond repair,
Or the toothed gullet of an aged shark.

At the first turning of the third stair
Was a slotted window bellied like the figs’s fruit
And beyond the hawthorn blossom and a pasture scene
The broadbacked figure drest in blue and green
Enchanted the maytime with an antique flute.
Blown hair is sweet, brown hair over the mouth blown,
Lilac and brown hair;
Distraction, music of the flute, stops and steps of the mind over the third stair,
Fading, fading; strength beyond hope and despair
Climbing the third stair.

Lord, I am not worthy
Lord, I am not worthy
but speak the word only.

IV

Who walked between the violet and the violet
Who walked between
The various ranks of varied green
Going in white and blue, in Mary’s colour,
Talking of trivial things
In ignorance and knowledge of eternal dolour
Who moved among the others as they walked,
Who then made strong the fountains and made fresh the springs

Made cool the dry rock and made firm the sand
In blue of larkspur, blue of Mary’s colour,
Sovegna vos

Here are the years that walk between, bearing
Away the fiddles and the flutes, restoring
One who moves in the time between sleep and waking, wearing

White light folded, sheathing about her, folded.
The new years walk, restoring
Through a bright cloud of tears, the years, restoring
With a new verse the ancient rhyme. Redeem
The time. Redeem
The unread vision in the higher dream
While jewelled unicorns draw by the gilded hearse.

The silent sister veiled in white and blue
Between the yews, behind the garden god,
Whose flute is breathless, bent her head and signed but spoke no word

But the fountain sprang up and the bird sang down
Redeem the time, redeem the dream
The token of the word unheard, unspoken

Till the wind shake a thousand whispers from the yew

And after this our exile

V

If the lost word is lost, if the spent word is spent
If the unheard, unspoken
Word is unspoken, unheard;
Still is the unspoken word, the Word unheard,
The Word without a word, the Word within
The world and for the world;
And the light shone in darkness and
Against the Word the unstilled world still whirled
About the centre of the silent Word.

O my people, what have I done unto thee.

Where shall the word be found, where will the word
Resound? Not here, there is not enough silence
Not on the sea or on the islands, not
On the mainland, in the desert or the rain land,
For those who walk in darkness
Both in the day time and in the night time
The right time and the right place are not here
No place of grace for those who avoid the face
No time to rejoice for those who walk among noise and deny the voice

Will the veiled sister pray for
Those who walk in darkness, who chose thee and oppose thee,
Those who are torn on the horn between season and season, time and time, between
Hour and hour, word and word, power and power, those who wait
In darkness? Will the veiled sister pray
For children at the gate
Who will not go away and cannot pray:
Pray for those who chose and oppose

O my people, what have I done unto thee.

Will the veiled sister between the slender
Yew trees pray for those who offend her
And are terrified and cannot surrender
And affirm before the world and deny between the rocks
In the last desert before the last blue rocks
The desert in the garden the garden in the desert
Of drouth, spitting from the mouth the withered apple-seed.

O my people.

VI

Although I do not hope to turn again
Although I do not hope
Although I do not hope to turn

Wavering between the profit and the loss
In this brief transit where the dreams cross
The dreamcrossed twilight between birth and dying
(Bless me father) though I do not wish to wish these things
From the wide window towards the granite shore
The white sails still fly seaward, seaward flying
Unbroken wings

And the lost heart stiffens and rejoices
In the lost lilac and the lost sea voices
And the weak spirit quickens to rebel
For the bent golden-rod and the lost sea smell
Quickens to recover
The cry of quail and the whirling plover
And the blind eye creates
The empty forms between the ivory gates
And smell renews the salt savour of the sandy earth This is the time of tension between dying and birth The place of solitude where three dreams cross Between blue rocks But when the voices shaken from the yew-tree drift away Let the other yew be shaken and reply.

Blessed sister, holy mother, spirit of the fountain, spirit of the garden,
Suffer us not to mock ourselves with falsehood
Teach us to care and not to care
Teach us to sit still
Even among these rocks,
Our peace in His will
And even among these rocks
Sister, mother
And spirit of the river, spirit of the sea,
Suffer me not to be separated

And let my cry come unto Thee.

Carta al pare

El pare i jo, el 2008.

El pare i jo, el 2008.

Estimat pare,

 Aquesta és una carta que t’escrivim totes quatre de comú acord, com sempre estem en tot el que es refereix a tu. Sabem que ens mires des d’un altre lloc en companyia de tots els que, com tu, ens han anat deixant. Al primer sopar de germanes que vam fer després del teu comiat per parlar i resoldre coses de la vida pràctica, et vam dedicar un brindis mirant cap a Sant Sebastià. Et vam dedicar el brindis i el sopar amb el mateix humor, prim com un vidre, amb que estant tu de cos present ens va agradar imaginar que t’havien vingut a rebre els avis, en Ramon i l’Agustineta, la Lolita, en Juli Delclòs i en Magí Mirabent, mossèn Godayol i mossèn Pasqual, la Toia Peris, la Toni Puighibet i la Montserrat Mirabent, la Carmeta mare, la Carmeta filla i en Quildo Sabaté, la Pepita Alsina, les tres generacions de la família Muns, en Janio Martí, el mestre Saderra Puigferrer i el mestre Cohí i Grau i el senyor Lliurat, el mestre Torrents i el mestre Pallarès i, en fi, tots els que et vas estimar en vida i vas veure marxar i que formen una llista llarga. Entre algunes de les coses que vam decidir va ser escriure’t aquesta carta i colar-la al Marge Llarg, perquè jo no sabia com posar-m’hi després de la campana de la setmana passada, quan et feia companyia a l’Hospital de Sant Camil.

Vista des de la finestra de l'Hospital Sant Camil, 5 de febrer 2015

Vista des de la finestra de l’Hospital Sant Camil, 5 de febrer 2015

 Vas tancar els ulls en una habitació que tenia una vista esplèndida. Al davant, la llarga carena que va del Montgròs al Picorb i una llenqueta de mar que es veia al fons de tot. Quan s’anava fent de nit la Carmen et va fer adonar que sortia la lluna. Després de tant en tant obries els ulls i miraves finestra enllà; havien sortit totes les estrelles i jo crec que el panorama t’agradava perquè les miraves sovint. Em deies que no tenies fred però et trobava tan glaçat que vaig demanar que et posessin un parell de flassades. I et vas extingir tranquil·lament, amb aquella dolcesa que era tan teva i que encara em sembla veure’t assegut al silló de l’entrada de casa, definitivament buit.

Celebrant el 75è aniversari de Calçats Pañella, el desembre de 2008.

Celebrant el 75è aniversari de Calçats Pañella, el desembre de 2008.

Parlar del buit és, en aquest cas, un tòpic, però també és una manera de dir. Totes quatre vam anar rememorant el que havíem viscut els darrers dies: l’última estada a l’hospital, les converses amb els metges, els moments en què totes quatre i la mare et vam fer companyia quan tu ja no ens podies veure ni sentir, les teves disposicions que vam complir religiosament – i mai millor dit – amb la col·laboració de mossèn Pausas i d’en Joan Pinós. Ens va emocionar escoltar una de les teves caramelles mentre tu entraves a la Parròquia i anar fent el seguici cap a Sant Sebastià al ritme de la marxa fúnebre del mestre Pallarès, veure l’església plena de gent amb tota la nostra família i els teus amics i coneguts, i les flors, i els condols sincers i sentits que hem anat rebent com la darrera penyora de l’estimació que vas guanyar al llarg de tota una vida de generositat i entrega. Guardem bé aquestes impressions i emocions que ens han quedat per anar desgranant-les al ritme del temps.

El jove director de les Caramelles del Patronat, amb poc més de vint anys.

El jove director de les Caramelles del Patronat, amb poc més de vint anys.

A la cerimònia de comiat i aquests dies hem rememorat les teves activitats incansables: a les associacions religioses, a la Parròquia i a l’administració del Vinyet; els cinquanta anys de Caramelles al Patronat i els anys que vas col·laborar tant de grat amb les del Retiro; el gran amor a la música i la sensibilitat amb què interpretaves i composaves – aquella claredat de les notes del piano que sentíem a casa des dels dies del bressol… – ; les figures de pessebre que mai cap filla va atrevir-se a treure del seu lloc i que, per estrany que sembli, no van ser objecte de cap desperfecte; els motllos de guix, el forn de coure i els estris d’emmotllar-les i pintar-les i les llarguíssimes hores que hi vas dedicar. Tu anaves fent tot això com si fos el més normal del món, sense donar-li més importància, només fent palès com ho disfrutaves.Tot plegat també forma part de la nostra vida.

"Quatre filles i una mare..." el 1966.

“Quatre filles i una mare…” el 1966.

Però el que té més valor és haver pogut disfrutar-te de casa estant com a pare. Va ser un autèntic privilegi. Quan la mare et va veure descansant per sempre et va acaronar i el primer que li vam sentir a dir va ser seixanta-dos anys. Són el balanç de tota una vida de família que ens has regalat dia per dia, en totes les edats i condicions. Vam aprendre de tu, entre altres coses, el valor que, sense predicar, practicaves fent-nos partíceps de la molta estima que senties per la vida familiar. De la importància que li donaves quan ens parlaves dels ancestres de Les Àligues i del nostre extens parentiu fins la tendresa amb què miraves els teus tres besnéts.

L'avi Jordi i tots els seus néts i néta per Nadal de 2013.

L’avi Jordi i tots els seus néts i néta per Nadal de 2013.

Ens queda tot el que hem viscut amb tu i el que des d’ara anirem recordant perquè d’aquesta manera continuaràs vivint entre nosaltres malgrat el buit que ens has deixat. Perquè, tot i així, l’estimació guanya la partida, i serà per sempre. Gràcies, pare, de part de la Vinyet, l’Adela, la Carmen (Tigris) i la Ioia.

Jordi Pañella. Fot. Frèia Berg (gener, 2015)

Jordi Pañella. Fot. Frèia Berg (gener, 2015)