BALADA DEL QUERUBÍ DE LES SIS ALES

L’altre dia que vaig anar a veure el Picasso romànic al MNAC em vaig topar amb el querubí de les sis ales de l’absis de Santa Maria de Taüll. Anava remugant versos en veu alta. D’amagat seu els vaig anar copiant perquè em va semblar que seria una manera més autèntica per desitjar  Bon Nadal …

Tot sóc ulls

i tot sóc ales

per mirar

i per volar

enlairant-me

sense escales

i de ben lluny

contemplar

un món

que ha perdut

mesura

i  sentit

d’humanitat.

 

Tot sóc ales

per recórrer

l’infinit

del meu espai

bo i cuidant

que no les fongui

l’escalf de

l’hivern solar.

 

Tot sóc ulls

per al paisatge

que no s’ha

de destrossar

conservant-lo

per vosaltres

i llegar-lo

als que vindran.

El paisatge

és el binomi

de natura

i els humans.

El paisatge

sou vosaltres,

tants desastres

no s’hi val.

 

Quan vam dir

“pau a la terra”

apel·lant

a la bondat

dels éssers

que l’habitaven

ho vam dir

amb la voluntat

que el missatge

fos per sempre,

no només

circumstancial.

 

Un ram de vesc,

d’eucaliptus

d’heura fresca

o galzerà

engalana

llars i portes

aquests dies

hivernals.

 

El desembre

és mes de festa,

de naixença

i de final.

L’any acaba

i recomença

amb desigs

de retrobar

l’esperança

desnerida

i que cal

alimentar.

Claror nova,

natalici

per un món

més fraternal.

 

I si us miro

i si m’enlairo

no és que fugi

ni que negui

realitats,

que les ales

tenen límits

i els ulls farts

de tant plorar.

És que em cal

cercar consol

per confiar

en el cor humà.

 

Glòria a Déu

a les altures

i a la pau

universal.

 

(Ja veieu

que no és gens fàcil

el discurs

de renovar).