
“Entra la tranquila tarda” (febrer, 2015). Fot. Frèia Berg
Entra la tranquila tarda
pel fosc camí de la mirada.
Salvador Espriu “Cançó del pas de la tarda”
Cert, trenta anys amb sense Salvador Espriu. I malgrat la commemoració del centenari del seu naixement, que va comportar una no efímera però sí passatgera recuperació, el seu purgatori continua essent excessivament llarg.
Hi penso aquest inici de tarda calma, lluminosa, talment com ell les escriu als poemes de El caminant i el mur, a les Cançons de la roda del temps. El llibre és tot ell un passeig pel record, la mort, el dolor i la soledat. Les imatges captiven. Tant, que ens fan oblidar el missatge final del llibre.
Però, qui pot negligir la bellesa de les imatges del matí encalmat, l’enyor del somni, de la “llum de retorn de barca: / la solitud guanyada”, de “el vell arrelat / dolor que no té alba!”… Tanta íntima tragèdia desemboca en poemes resplendents com els que aquesta tarda encalmada, tarda espriuana, rellegeixo. El llibre és dels que estan destinats a ser venuts a un euro si a els biblioteques no els demanen en préstec, una quarta edició de L’Escorpí. Per a mi és doble tresor, amb la dedicatòria d’Espriu, escrita amb aquella lletra de pota de mosca, i de Josep M. Castellet, que en va escriure el pròleg. Els rellegeixo amb la música que els va posar Raimon com a melodia remota, perquè aquesta tarda els vull sols, únicament la lletra i la seva pròpia cadència.
I ara que comença l’hora foscant i l’aiguabarreig de llum és rosa i violeta evoco la llum de primera hora amb les paraules d’Espriu:
Cançó de la vinguda de la tarda
Una a una,
en els meus ulls ordeno
les vides conegudes.
Casa, carena, barca,
ample respir de l’aigua,
clara rosa. Amb paraules
sempre noves vestia
la tarda ja nascuda.
La nua tarda,
que de la llum sortia
al mar i a la muntanya.
M'agrada S'està carregant...