Ramon Casas, Plein air (Paris, 1891). MNAC, Barcelona

He arribat massa d’hora

i la fredor no aconsella esperar al ras.

Fosqueja. Al carrer  tot són neons

i cotxes que traginen solituds.

Encara és d’hora per als bars de nit

i fa estona que ha acabat la sobretaula:

un interludi incòmode.

Acarada al finestral que fa d’aparador,

en un estret xamfrà reconvertit

i un cafè a taula, 

em refaig del fredor d’aquest capvespre. 

Qui esguardi  des de fora

veurà una dona absorta que somriu

escrivint amb decisió i deler,

assaborint aquest impromtu inesperat que em fa feliç

– interludi, plein air, pintura en gris,

una dona asseguda, segura d’aparença,

en una mena d’oasi capvespral

d’escriptura miop.  – On són, les masses?

Les multituds avui són els vehicles

adelerats transitant la ronda avall.

D’aquí a no res retrobaré la gent

amb qui un cop més evocarem en Ramon Casas.

Serà una estona d’amable complaença,

un punt convencional i haurem complert.

He conquerit un espai de plenitud

en el poema.

La porta és mig oberta per atreure clients,

el parc que queda ben lluny,

el brogit és enfora,

la soledat endins,

i no hi ha ningú al portal per a un comiat.