Collaret d’ambre de Marina Tsvetàieva, de la seva casa-museu de Moscú (2011). Fot. Frèia Berg

Avui, 31 d’agost, setanta-cinc anys de la mort de Marina Tsvetàieva. La poeta que vivia i somniava en l’amor i la llibertat absoluts. M’impressiona la lectura de tots i qualsevol dels seus textos, que he anat reunint, llegint, nodrint-me’n, traduint-los de vegades. Recupero la fotografia del seu collaret d’ambre, de la seva casa-museu de Moscú. No he volgut que el dia em passés per alt, i és per això copio dos poemes que parlen d’ella, distants en el temps però no en la intensitat. El primer forma part del poemari Memorial de platges (1993). El segon forma part de  Llum abissal. Suite i homenatge a Marina Tsvetàieva, encara inèdit.   

HIVERN DE 1941

Retrat de Marina Tsvetàieva

Ja no troba consol en llibres ni en dibuixos

que omplien de colors els vidres de la neu,

els somnis de festeig, una alegria quieta;

esventada la cendra dels records.

El món no es construeix amb fragments d’ombres;

la roba, trista i fosca, admet l’últim pedaç.

Li resta l’espurneig del glaç i la gebrada

a l’antiga pastura. Arriben mesos llargs

i sap que, aquest hivern, envellirà de pena.

Memorial de platges (1993)

Marina Tsvetàieva, Moscú, 1939-1940

ÚLTIM PASSATGE DE MARINA TSVETÀIEVA

Aquella corda

l’hi donà per lligar el bagatge d’una vida derrotada

de poeta a poeta

per refer potser dubtosament encara el bri d’una existència

abocada amb passió a la vida i l’escriptura

riu avall de la deportació

– i va ser la fi el que arribà amb aquella corda

que enaltí  la vida derrotada.

Aquesta corda

amb què lligo els llibres i els papers que amb mi s’enfonsen

invocant l’obscuritat al viu dels tornassols

amida la distància de la llum presonera

entre la gran, creixent i creada llunyania

que clou per sempre més el resplendor dels ulls.

Llum abissal, inèdit.