Costa expressar la intensitat d’alguns moments però la veritat és que avui, que és un dia tan especial, em sento feliç i en pau. Tanco una etapa i se n’obre una altra, i tot ha estat bo. Vaig començar treballant a Sitges, a l’Arxiu, i tanco la vida profesional al sector públic als Museus de Sitges. Qui m’ho havia de dir… I són els cercles, amb les seves onades expansives i els epicentres, on em retrobo: amb mi, amb la relació amb els altres,  i en la meva avui acompanyada solitud.

Rellegeixo, i copio, el poema de Joan Vinyoli on visc enmig dels cercles fins a l’infinit

CERCLES

Un altre cop vols agitar les aigües

del llac.

                 Està bé, però pensa

que no serveix de res tirar una sola pedra,

que has d’estar aquí des de la matinada

fins a la posta, des que neix la nit

fins al llevant

                   -tindràs la companyia

de les estrelles, podràs veure l’ocellassa

de la nit negra covant l’ou de la llum

del dia nou -,

                  assajant sempre cercles,

per si al cap de molts anys, tota una vida, et sembla

-i mai potser no n’estaràs segur –

que has assolit el cercle convincent.