Una elegia per recordar Josep M. Castellet, llegida al teatre Romea el 12 de gener de 2015. Hi van haver parlaments i lectures. Entre aquestes, tres autors amics: Carles Riba, Mercè Rodoreda i Gabriel Ferrater. Em va sobtar, i em va agradar escoltar-hi Riba, la Segona elegia de Bierville: per l’evocació llunyana, el marbre noble, per l’exiliat que albira entre arbredes fosques i per la força que salva. En Castellet era tot això. I el record que em dreçava feliç. Gràcies, Josep M., per sempre.

Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria,
tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,
amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
que en el fons del teu salt, sota l’onada rient,
dormen l’eternitat! Tu vetlles, blanc a l’altura,
pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l’embriac del teu nom, que a través de la nua garriga
ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;
per l’exiliat que entre arbredes fosques t’albira
súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix
per ta força la força que el salva als cops de fortuna,
ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

Carles Riba, Elegia II. Elegies de Bierville (1943)